Cent disset

La Vicky Bennet respira acceleradament per la boca entreoberta i el mira de fit a fit amb ulls foscos. Té la cara plena de restes de sang i brutícia, i sembla completament exhausta.

—Si és veritat que ets policia, has d’aturar en Tobias —diu amb veu rogallosa.

—Tot just acabo de parlar amb ell —li explica en Joona—. I ara se n’anava a vendre un grapat de lectors de llibres digitals que…

—Quin malparit! —exclama la Vicky, esbufegant.

—Vicky, suposo que comprens que t’he de portar a comissaria.

—És clar, collons, endavant, tant se me’n refot…

—Però primer… primer m’has de dir on és el nen.

—En Tobias se l’ha emportat. Jo me n’he refiat —diu la Vicky, i gira la cara.

Tot el cos li comença a tremolar.

—He tornat a confiar en ell, jo…

—Què proves de dir?

—És igual, tampoc no m’escoltaràs —diu, i mira en Joona amb ulls aquosos.

—T’estic escoltant.

—En Tobias em va prometre que tornaria en Dante a la seva mare.

—No ho ha fet pas —diu en Joona.

—Ja ho sé, jo hi he confiat… Sóc tan estúpida… Sóc… —La veu se li esquinça i el pànic li refulgeix al fons dels ulls—. Que no ho entens? Vol vendre el nen, el vol vendre.

—Què vols dir…

—Que no entens el que t’estic dient? L’has deixat marxar —crida la Vicky.

—Què vols dir que el vol vendre?

—Ara no tenim temps! En Tobbe, ell… vendrà en Dante a una gent que el vendrà a algú altre, i llavors no el tornarem a veure mai més.

Surten corrents del dipòsit de bicicletes i s’enfilen per les escales costerudes. En Joona subjecta la Vicky per l’avantbraç ossut mentre es treu el telèfon de la butxaca i truca al Centre de Comandament de la Policia d’Estocolm.

—Necessito un cotxe al número 9 de Wollmar Yxkullsgatan per recollir una sospitosa d’assassinat —diu de pressa—. I necessito ajuda per rastrejar un sospitós de segrest…

Travessen la porta, baixen per les escales i surten al carrer sota una claror encegadora. En Joona assenyala amb el dit en direcció al seu cotxe i informa a l’agent de guàrdia:

—Respon al nom de Tobias Lundhagen i… Esperi’s un moment —diu en Joona, i es gira cap a la Vicky—. Quin cotxe porta?

—Un de gros i negre. —L’atura amb la mà—. El puc reconèixer si el veig.

—De quina marca és?

—Ni idea.

—Pots descriure’l? És un tot terreny, una furgoneta, una camioneta?

—No ho sé.

—Que no saps si és…

—Collons, ho sento! —brama la Vicky.

En Joona penja el telèfon i agafa la Vicky per les espatlles i la mira de fit a fit als ulls.

—A qui vol vendre en Dante? —li pregunta.

—No ho sé, redéu, no ho sé…

—I llavors com és que saps que té la intenció de vendre’l? Que t’ho ha dit, potser? L’hi has sentit dir? —pregunta en Joona, i es creua amb la mirada plena d’angoixa de la noia.

—El conec… jo…

—Què passa?

La veu de la noia és tènue i trencadissa per l’angoixa quan li respon:

—L’escorxador, hem d’anar a l’escorxador.

—Puja al cotxe —diu en Joona sense més paraules.

L’últim tros el recorren a tota velocitat. En Joona li crida que s’afanyi, la Vicky puja al cotxe amb les mans emmanillades darrere l’esquena, ell fa la volta al vehicle, gira la clau al contacte i trepitja l’accelerador. La grava solta crepita sota els pneumàtics, la Vicky cau cap a un costat quan en Joona fa un gir tancat per prendre Timmermansgatan.

Amb un moviment àgil, la Vicky es passa les mans lligades per sota el cul i les cames de manera que li queden davant del pit.

—Posa’t el cinturó —li diu en Joona.

Accelera fins a arribar als noranta quilòmetres per hora, frena, derrapa lleugerament i els pneumàtics retrunyen, i tomba per Hornsgatan.

Una dona s’atura al bell mig de la calçada en un pas de vianants, grapejant el telèfon mòbil.

—Idiota! —crida la Vicky.

En Joona passa la dona envaint el sentit contrari, li apareix un autobús de cara però té el temps just de tornar al seu carril, travessa Mariatorget i augmenta la velocitat. A l’altura de l’església, un rodamón remena una paperera buscant llaunes per reciclar i a continuació creua sense mirar el carrer amb el sac ple de bonys sobre una espatlla.

La Vicky respira fondo i s’encongeix en el seient de l’acompanyant. En Joona es veu obligat a donar un cop de volant i s’enfila al carril bici. Un cotxe que ve en sentit contrari toca el clàxon prolongadament. En Joona accelera encara més després del mur, no fa cas dels semàfors, gira a la dreta i dóna gas a fons quan penetra en el Södertunnel.

La claror intensa dels llums que s’estenen per les parets del túnel parpelleja monòtonament a l’habitacle del cotxe. L’expressió facial de la Vicky és impertèrrita, gairebé sembla paralitzada. Té els llavis tallats i una pel·lícula fina de fang ressec li cobreix la pell.

—Per què a l’escorxador? —pregunta en Joona.

—És on en Tobias em va vendre a mi —respon.