Cent cinquanta-quatre

Ja ha començat a fer-se fosc entre els arbres perennes del bosc quan l’Elin es desvia a la dreta cap a Jättendal i s’atura darrere del cotxe d’en Daniel. L’assistent social ha tret una nevera de color rosa i els saluda amb la mà. Baixen del quatre per quatre i estiren les cames, es mengen cadascuna un entrepà, es beuen un Trocadero i miren cap a la via del tren i els camps que s’estenen més enllà.

—He trucat a la substituta que hi ha a la casa —diu en Daniel a la Vicky—. No li semblava gaire bona idea que pugessis on són les altres noies.

—Però què podria passar? —pregunta l’Elin.

—Tampoc no les vull veure —murmura la Vicky—. Només vull recuperar les meves coses.

Tornen a pujar als cotxes. Una carretera serpentejant els mena entre llacs i granges de color ocre, a través del bosc i fins a la costa plana.

Es fiquen per un camí i s’aturen a l’exterior de la casa on han allotjat les usuàries del Birgittagården. Al costat d’un antic sortidor de benzina hi ha un mina marina i les gavines es posen sobre els pals del telèfon.

La Vicky es descorda el cinturó de seguretat però es queda dins el cotxe. Observa com l’Elin i en Daniel avancen en línia recta pel camí de grava i s’enfilen cap a una casa enorme de color vermell i desapareixen darrere d’uns lilàs negrosos.

En el punt on el camí es bifurca s’alça un arbre de maig que comença a groguejar. La Vicky mira cap a la superfície llisa de la badia i a continuació agafa la capsa del telèfon que l’Elin li ha donat. Obre el precinte, aixeca la tapa, pren el mòbil i amb molta cura aixeca el plàstic protector que cobreix la pantalleta.

* * *

Les noies són a les finestres quan en Daniel i l’Elin pugen les escales que porten al porxo. La substituta Solveig Sundström, del centre de menors Sävstagården, ja és a la porta principal. És ben evident que aquella visita no li fa cap gràcia. De seguida deixa clar que, malauradament, no es poden quedar a sopar.

—Podem entrar a saludar? —pregunta en Daniel.

—És millor que no —respon la Solveig—. El més adequat és que em digueu què és el que voleu i jo entro i ho vaig a buscar.

—Hi ha un munt de coses —prova d’explicar-li l’Elin.

—No us puc prometre res…

—Però pregunta-l’hi a la Caroline —diu en Daniel—. Acostuma a tenir-ho tot ben endreçat.

Mentre en Daniel s’informa de com es troben les usuàries i si li han canviat la medicació a cap, l’Elin observa les noies de la finestra. Es claven empentes i en pot sentir les veus a través del vidre. Li arriba un so esmorteït, com una remor sota l’aigua. La Lu Chu s’esmuny cap endavant i la saluda amb la mà. L’Elin li torna la salutació i a continuació apareixen l’Indie i la Nina, l’una al costat de l’altra. Les noies s’amunteguen a la finestra i fan torns per mirar i saludar. L’única que no apareix en cap moment és la Tuula, la nena petita de cabells rogencs.

* * *

La Vicky introdueix la targeta SIM al mòbil i després alça la vista. Un calfred li davalla per l’espinada. De cua d’ull li ha semblat veure un moviment fora del cotxe. Potser tan sols era el vent passant entre les fulles dels lilàs.

Ara s’ha fet més fosc.

La Vicky mira el cotxe d’en Daniel, l’arbre de maig, la bardissa d’avetoses, la tanca i la gespa que s’estén davant de la casa de color vermell fosc.

Un llum solitari brilla en un pal a l’altre extrem del moll i es reflecteix en l’aigua negra.

Uns suports envellits per netejar les xarxes de pescar s’aixequen en un prat a tocar del port. Semblen una renglera de porteries de futbol l’una a tocar de l’altra amb centenars de ganxos de ferro clavats al llarg dels travessers.

De cop i volta, la Vicky veu un globus vermell rodolant per la gespa del jardí que s’obre al davant de la casa on s’estan les noies.

Torna a desar el telèfon a la capsa i obre la porta del cotxe. L’aire és fresc i porta olor de mar. En la distància se sent una gavina solitària.

El globus s’allunya rodolant per l’herba.

La Vicky puja a poc a poc cap a la casa, s’atura i para l’orella. La claror que surt d’una de les finestres davalla sobre les fulles groguenques del bedoll.

Més enllà se sent un lleuger murmuri. La Vicky es pregunta si hi ha algú enmig d’aquella foscor. En silenci, continua avançant pel caminet. Arran de la paret testera de la casa hi ha uns gira-sols florits.

El globus continua rodolant, passa per sota d’una xarxa de voleibol i es queda enganxat a la tanca d’avetoses.

—Vicky? —xiuxiueja una veu.

La noia es gira de pressa, però no veu res.

El pols se li accelera, allibera adrenalina a la sang i de sobte tots els sentits se li aguditzen.

Les molles de l’hamaca llancen un grinyol i es comença a balancejar a poc a poc. El penell antic de la teulada es regira amb el vent.

—Vicky! —fa una veu esmolada des de ben a prop.

La Vicky es tomba cap a la dreta i, amb el cor bategant amb força, penetra la foscor amb la mirada. Tarda uns segons a distingir aquella cara esprimatxada. És la Tuula. Allà on és, entre els lilàs, gairebé es fa invisible. A la mà dreta sosté un bat de beisbol. És feixuc i tan llarg que arriba fins a terra. La Tuula s’humiteja els llavis i mira fixament la Vicky amb aquells ulls seus emmarcats de vermell.

* * *

L’Elin s’aboca per damunt de la barana del porxo i prova de veure si la Vicky encara és dins del cotxe, però s’ha fet massa fosc. La Solveig ha tornat a sortir després de demanar ajuda a la Caroline. En Daniel hi està parlant. L’Elin sent com intenta explicar-li que l’Almira necessita teràpia i que no sol reaccionar bé als antidepressius més potents. Una vegada més demana de poder entrar, però la Solveig li respon que les usuàries són responsabilitat seva. La porta principal s’obre i la Caroline surt al porxo. Abraça en Daniel i saluda l’Elin.

—Ja he empaquetat les coses de la Vicky —diu.

—La Tuula és a dins? —pregunta l’Elin, amb veu tensa.

—Sí, crec que sí —respon la Caroline, una mica sorpresa—. Vol que la vagi a buscar?

—Sí, si us plau —li demana l’Elin, i prova de semblar tranquil·la.

La Caroline entra a la casa i crida la Tuula. La Solveig observa l’Elin i en Daniel amb mirada desaprovant.

—Si teniu gana puc demanar a una de les noies que us vagi a buscar unes quantes pomes —diu.

L’Elin no li respon. Es limita a baixar per les escales i a sortir al jardí. Darrere seu, sent com criden la Tuula.

S’ha fet més fosc i ara ja no es pot veure el mar. Els arbres i la tanca d’avetoses gairebé no deixen passar els rajos de sol.

L’hamaca es balanceja grinyolant.

Intenta respirar sense fer soroll, però se senten els repics dels talons contra les lloses del jardí mentre s’afanya a tombar per la cantonada.

Les fulles de l’enorme lilà cruixen. Se sent una remor com d’una llebre que fuig esperitada. Les branques es mouen i de sobte l’Elin es troba al davant de la Vicky.

—Déu meu! —deixa anar un esbufec.

Es miren l’una a l’altra. La cara de la noia és molt pàl·lida en aquella claror tènue. El cor de l’Elin batega amb tanta força que li retrunyen les orelles.

—Tornem al cotxe —diu ella, i s’emporta la Vicky lluny de la casa.

Mira cap enrere per sobre l’espatlla, es manté a distància dels arbres obscurs, sent unes passes ràpides darrere seu, però continua cap endavant amb la Vicky al costat i surt del jardí. No és fins que no arriba al camí de grava que es dóna la volta i veu que es tracta de la Caroline, que camina de pressa amb una bossa de plàstic enorme en una mà.

—No he trobat la Tuula —diu.

—No hi fa res, moltes gràcies —diu l’Elin.

La Vicky agafa la bossa i hi dóna un cop d’ull.

—Hi és gairebé tot, encara que la Lu Chu i l’Almira es volien jugar al pòquer les teves arracades —diu la Caroline.

Quan l’Elin i la Vicky s’allunyen en el cotxe negre, la Caroline es queda quieta i les contempla amb cara trista.