Sis

La Nina respira acceleradament, mira fixament la Caroline als ulls, ha d’aconseguir que l’entengui, però a la vegada se sorprèn de la seva pròpia veu, que s’atreveixi a cridar en plena nit.

—Hi ha sang pertot arreu!

—No cridis tant —xiscla la Caroline, i surt del llit.

Els crits de la Nina han despertat les altres noies, de les habitacions n’arriben les veus.

—Vés i mira-ho —diu la Nina, i presa per l’angoixa s’esgarrapa els braços—. La Miranda està estranya, l’has d’anar a veure, has de…

—Et pots calmar una mica? Ara hi aniré a donar un cop d’ull, però estic convençuda que…

Se sent un crit a fora al passadís. Ve de la petita Tuula. La Caroline surt d’una revolada. La nena no aparta la mirada de l’habitació d’aïllament. Els ulls oberts com dues taronges. L’Indie surt de la seva habitació, gratant-se una aixella.

La Caroline s’emporta la Tuula d’allà, però té prou temps per veure la sang a les parets i el cos pàl·lid de la Miranda. El cor li batega amb força. Es col·loca barrant el pas a l’Indie, pensa que no cal que la resta de les noies vegi un altre suïcidi.

—Hi ha hagut un accident —explica ràpidament—. Indie, te les pots emportar totes al menjador?

—Que li ha passat res, a la Miranda?

—Sí, hem de despertar l’Elisabet.

La Lu Chu i l’Almira surten de la mateixa habitació. La Lu Chu només va vestida amb uns pantalons de pijama i l’Almira s’ha embolicat amb la flassada.

—Aneu cap al menjador —diu l’Indie.

—Em puc rentar la cara, primer? —pregunta la Lu Chu.

—Emporteu-vos la Tuula.

—Què collons passa? —pregunta l’Almira.

—No ho sabem —respon la Caroline, seca.

Mentre l’Indie s’intenta endur totes les noies cap al menjador, la Caroline travessa ràpidament el passadís fins a la sala del personal del torn de nit. Sap que l’Elisabet pren somnífers i que mai no se n’assabenta quan alguna de les noies es desperta en plena nit i corre amunt i avall pel passadís.

La Caroline colpeja la porta amb totes les seves forces.

—Elisabet, desperta —crida.

Però no passa res. No se sent cap soroll.

La Caroline travessa la sala d’escorcolls i entra a la secretaria. La porta està oberta i la Caroline hi entra sense pensar-s’ho dues vegades, agafa el telèfon i truca a en Daniel, la primera persona que se li acut.

La línia espetarrega.

L’Indie i la Nina entren al despatx. La Nina té els llavis pàl·lids, es mou de manera maldestra i tot el cos li tremola.

—Espereu-vos al menjador —diu la Caroline, escaridament.

—Però, i la sang? Has vist la sang? —xiscla la Nina, i amb les ungles es reobre una ferida que té a l’avantbraç dret.

—Daniel Grim, digui? —respon una veu cansada a l’altre extrem del telèfon.

—Sóc jo, la Caroline, hi ha hagut un accident i l’Elisabet no es desperta, així que t’he trucat, no sé què hem de fer.

—Tinc els peus plens de sang —xiscla la Nina—. Tinc els peus plens de sang…

—Calma’t —crida l’Indie, i s’intenta emportar la Nina.

—Què està passant? —pregunta en Daniel, en un to que de sobte és despert i serè.

—La Miranda és a la cel·la, però hi ha sang pertot arreu —respon la Caroline, i empassa saliva amb dificultat—. No sé què se suposa que hem de…

—Saps si es tracta de res greu? —pregunta ell.

—Sí, crec que… Bé, jo…

—Caroline —l’interromp en Daniel—, ara truco a una ambulància i…

—Però què he de fer, jo? Què he de…

—Assegura’t que la Miranda no necessita ajuda i intenta despertar l’Elisabet —respon en Daniel.