Cinc

Algú s’ha deixat una poma vermella i grossa al damunt de la taula. Brilla i té un aspecte deliciós. Li passa pel cap menjar-se-la i després fingir que no ha passat res. No fer cas de les preguntes que li puguin fer, no escoltar els sermons, quedar-se quieta i prou, amb cara de males puces.

Allarga un braç, però quan finalment té la poma a la mà s’adona que està completament podrida.

Els dits se li enfonsen en aquella massa freda i humida.

La Nina Molander es desperta en l’instant que aparta la mà en un gest fugaç. És plena nit. Jeu al llit. L’únic so que se sent són els lladrucs del gos a fora al jardí. La medicació nova fa que es desperti a les nits. S’ha de llevar per anar al lavabo. Els panxells de les cames i els turmells se li inflen, però necessita la medicació; si no la pren, tots els pensaments se li tornen obscurs, les coses deixen d’importar-li i no té forces per a res més que per quedar-se al llit i aclucar els ulls.

Pensa que necessita una mica de llum, alguna cosa que la faci somiar en un futur. No només la mort, no només pensaments sobre la mort.

La Nina es treu la flassada del damunt, posa els peus sobre el terra càlid de fusta i surt del llit. Té quinze anys i els cabells llisos i rossos. És de constitució forta, amb els malucs amples i els pits grossos. La camisa de dormir de franel·la li tiba a l’alçada del ventre.

Al centre de menors hi regna el silenci i el passadís està immers en la claror verdosa que desprèn el cartell que assenyala la sortida d’emergència.

Darrere d’una porta se senten uns xiuxiuejos estranys i la Nina pensa que les altres noies deuen haver muntat una festa, però que a ella ni tan sols li han preguntat si hi volia anar.

«I tampoc no ho vull», pensa.

Una aroma de foc consumit sura en l’aire. El gos comença a bordar una altra vegada. El terra del passadís és més fred. La Nina no es preocupa de caminar sense fer soroll. Li vénen ganes de tancar la porta del lavabo amb un gran cop, obrir-la i tancar-la diverses vegades. Tant se li’n dóna que l’Almira s’enfadi, que li llanci coses a l’esquena.

Els taulons de fusta vella cruixen lleugerament. La Nina continua caminant cap al lavabo, però s’atura quan sent alguna cosa humida a la planta del peu dret. Un bassal fosc s’esmuny per sota la porta de l’habitació d’aïllament on dorm la Miranda. En un primer moment, la Nina tan sols es queda immòbil, sense saber què fer, però després s’adona que la clau és al pany.

Allò és molt estrany.

Allarga la mà cap a la maneta lluent de la porta, l’obre, entra a l’habitació i encén el llum.

Hi ha sang pertot arreu. Goteja, refulgeix, s’escorre.

La Miranda està estesa al llit.

La Nina recula unes quantes passes, no s’adona que se li escapa el pipí. Recolza una mà contra la paret, veu les petjades sangonoses que hi ha a terra i pensa que es desmaiarà.

Fa mitja volta, és a fora al passadís, obre la porta que hi ha just al costat, encén la làmpada del sostre i d’una revolada hi entra i sacseja l’espatlla de la Caroline.

—La Miranda està ferida —xiuxiueja—. Crec que està ferida.

—Què hi fas, a la meva habitació? —li pregunta la Caroline, i s’incorpora al llit—. Collons, quina hora és?

—El terra és ple de sang —crida la Nina.

—Calma’t.