Cent noranta-u

Quan en Joona entra al passadís on és la Summa té la impressió que tot s’alenteix. La remor llunyana d’aparells de televisió i gent xerrant esdevé més i més lenta.

Molt a poc a poc obre la porta de la seva habitació i hi penetra.

Una dona prima està estirada al llit, girada d’esquena.

Una cortina fina de cotó cobreix la finestra. Els braços esprimatxats reposen sobre el llençol. Els cabells foscos estan xops de suor i han perdut la lluïssor.

En Joona no sap si dorm, però ha de veure-li la cara. S’hi aproxima. A l’habitació hi regna un silenci absolut.

* * *

La dona que en una altra vida es deia Summa Linna està molt cansada. La seva filla ha estat al seu costat durant tota la nit, ara la noia dorm a l’habitació per als familiars.

La Summa veu com la claror es filtra a través de la tela de les cortines i pensa que l’ésser humà està irremeiablement sol. Conserva un grapat de bons records als quals acostuma a recórrer en els moments que se sent més sola i espantada. Quan la van adormir per operar-la va invocar aquells instants.

Les nits d’estiu clares, ben clares, de quan era una criatura.

L’instant que va néixer la seva filla i la va agafar entre els braços.

El seu casament aquell dia d’estiu, amb la corona nupcial que la seva mare li havia trenat amb arrels de bedoll.

La Summa empassa saliva i sent que és viva, que el cor li batega. Però està terroritzada davant la idea de morir i deixar la Lumi sola al món.

Els punts de sutura de l’operació li cremen quan es gira. Acluca els ulls, però al cap d’una estona torna a obrir-los.

Ha d’obrir-los i tancar-los unes quantes vegades per comprendre que el seu missatge li ha arribat.

En Joona Linna s’inclina damunt seu i ella li acaricia la cara. Li passa les mans entre els cabells espessos i clars.

—Si moro t’has de fer càrrec de la Lumi —xiuxiueja.

—T’ho prometo.

—I l’has de veure abans de tornar a marxar —diu—. L’has de veure.

En Joona li posa les mans a les galtes, l’acarona. Xiuxiueja que és tan bonica com sempre. Ella li somriu. I aleshores se’n va i la Summa ja no té por.

* * *

L’habitació per a familiars està decorada amb senzillesa, un televisor penja de la paret i hi ha una taula de fusta de pi plena de marques de cigarret davant d’un sofà ronyós.

Al sofà hi ha estirada una noia de quinze anys, dormint. Els ulls li couen de tot el plor i té una galta plena de ratlles pel coixí. Es desperta de sobte presa per una sensació estranya. Algú li ha posat una manta al damunt. Li ha tret les sabates i les ha deixat curosament a terra a prop seu.

Algú ha estat allà. En el somni era algú que s’havia assegut al seu costat i amb molta delicadesa li havia agafat la mà.