Cent cinquanta-nou
El cel és estranyament fosc quan en Joona surt de l’autopista E-4 i es desvia per la carretera 85 cap a Delsbo. Pressuposa que la Flora ha agafat el cotxe per anar a l’església d’aquest municipi de la regió de Hälsingland.
Encara pot sentir la veu alterada de la dona mentre li explicava que el testimoni s’amagava a l’interior de la torre del campanar.
En Joona no l’acaba d’entendre. És com si barregés mentides i veritats sense ser-ne plenament conscient.
Tot i el grapat de mentides que ha etzibat la Flora, en Joona no es pot treure de dins la sensació que aquella dona sap més dels assassinats del Birgittagården que qualsevol altra persona.
Potser aquest mateix testimoni és una altra de les seves mentides, però si es tracta d’una veritat té tanta rellevància que no la pot deixar passar.
Els núvols de pluja baixos transformen els camps en extensions grises, i els arbres de fulla perenne, en masses gairebé blaves. Es desvia per un camí estret sense asfaltar. Les fulles de la tardor voleien per damunt de la calçada i resulta difícil circular a gran velocitat. El camí està ple de sots i giravolts.
Es desvia per prendre una avinguda arbrada que mena en línia recta fins a l’església de Delsbo. Entre els arbres pot veure com s’estenen els camps. Una segadora solitària avança en la distància. Les fulles d’acer tallen arran de terra com unes dalles i aixequen un núvol de porgadures i garbelladures. Els ocells s’enlairen i es precipiten enmig dels remolins de pols.
Quan en Joona ja és gairebé davant l’església, s’adona que un cotxe ha xocat contra un dels arbres. El capó està esclafat, un dels parafangs ha anat a parar a terra i s’ha fet a miques un dels vidres.
El motor encara està en marxa, la porta del conductor, oberta de bat a bat, i els llums posteriors il·luminen l’herba de la cuneta.
En Joona redueix la velocitat, però quan comprova que el vehicle està buit no s’atura. «La Flora deu haver sortit precipitadament», pensa, i continua fins a l’església.
L’inspector baixa del cotxe i s’afanya a pujar pel camí ben cuidat de terra. El campanar enquitranat s’eleva al capdamunt d’un turó una mica més enllà de l’església.
El cel és fosc i sembla que vulgui començar a ploure en qualsevol moment.
Per sota de la cúpula bulbiforme penja l’enorme campana desllustrada de la torre. Més avall, es poden veure les aigües ràpides del riu, escumoses i negrenques.
La porta de la torre està entreoberta.
En Joona recorre el darrer tram i quan és a tocar del campanar percep perfectament l’olor del quitrà.
L’àmplia secció inferior està coberta per uns panells de fusta fosca que recorden unes escates. A dins, una escala puja fins on és la campana.
—Flora? —crida en Joona.