Normalitat, quina normalitat?

“Encara que sembli absurd, vull ser normal,

encara que la normalitat em porti a

la frontera del ridícul i l’absurd”.

JORDI SÀNCHEZ

(Avui, 1 de juliol de 2008)

Va ser en un Afers Exteriors d’en Mikimoto que de sobte se’m va fer especialment punyent la importància que té el concepte de «normalitat» per a un país. Un historiador palestí, de mare catalana, hi afirmava que la majoria dels palestins no veia que el que passa al seu poble sigui especialment anormal. Efectivament, la gent s’acaba acostumant a tot, fins i tot a viure entre les deixalles dels abocadors. Per això, el que a una persona del primer món li pot semblar absolutament anòmal, pot ser vist per una del tercer com allò més normal. I viceversa. Tot seguit vaig pensar —amb perdó— si una sensació de falsa normalitat no seria el que experimentem en grans dosis els catalans a diari.

És evident que molts catalans veuen la situació del nostre país com allò més normal del món. Però, ¿ho és, de plenament normal? Goso demanar des de la incorrecció política que suposa no creure religiosament que sí. Penso que no ho deu ser gaire quan porta una persona tan sensata com l’enyorat amic Josep Benet a declarar que «en un país normal com França, jo només hauria estat un lector de llibres d’història contemporània».^[1] Certament, ¿no hauríem de demanar-nos si és normal que un país tradicionalment amant de la llibertat hagi de viure sota els dictàmens d’un Estat on la praxi democràtica grinyola tan generosament? ¿I que ho hagi de fer dins una realitat «normal» on el menyspreu envers la seva realitat nacional i cultural és tan estès i constant? ¿Ho és, de normal, que als ciutadans d’un país els esberlin un Estatut, els condemnin a unes infraestructures clarament deficients —que fan pagar a preu d’or—, els amaguin les balances fiscals amb l’Estat i els facin boicots als seus productes, i que s’ho prenguin amb normalitat? ¿No està passant alguna cosa, aquí?

Naturalment cal aclarir que en apuntar aquesta anomalia no ho faig amb cap sentit crític envers els catalans. Només faltaria. Seria tirar pedres contra la teulada de casa. En tot cas, ¿no caldria veure en aquests símptomes precisament la diagnosi mateixa de la nostra condició? Els catalans tenim un mèrit indiscutible: l’any 2014 podrem dir que haurem estat capaços d’haver resistit tres-cents anys sense a penes institucions d’autogovern nacional, sota dues dictadures i una llarga Transició, havent conservat una certa consciència nacional i una llengua més o menys intactes. Ara com ara, continuem comptant amb una part considerable de la societat que creu que som una nació.^[2] I això succeeix no només sense comptar amb un Estat propi favorable, sinó tenint-ne un d’aliè que en molts aspectes ens tracta com a una colònia, tal com denunciava amb tanta ironia l’inoblidable Francesc Ferrer i Gironès. Francament, ¿no és un miracle que la llengua catalana hagi sobreviscut tants segles sense cap mena d’ajut de l’Estat, al contrari, amb hostilitat o, anant bé, amb certa tolerància i molt de paternalisme? Qui dubti que això és així encara avui, cal que recordi l’insòlit fet que l’ús de la llengua catalana estigui prohibit al Congrés dels Diputats, màxima institució democràtica de l’Estat, com ho és el tibetà a les institucions xineses i el kurd a les turques. Cal adduir més anormalitat?

De moment els catalans hem resistit, i n’hem d’estar orgullosos. Ara bé, de cara al futur, què tenim assegurat? ¿Serem capaços de superar d’aquesta manera el segle XXI amb la llengua i el caràcter nacional de Catalunya dempeus? En aquest aspecte, l’arrencada del nou mil·lenni està confirmant una evolució que molts catalans veiem amb no poca inquietud. S’està esvaïnt a passes de gegant aquell miratge, nascut a la Transició, de l’Estat espanyol com el marc on l’autonomia catalana semblava poder prosperar i on la seva cultura seria respectada. Avui dia, ¿a qui li ho pot semblar? Entre la segona legislatura d’Aznar i el desencís del nou Estatut de Zapatero —que, recordem-ho, se’ns ha anunciat que serà durador— per primer cop fins els més autonomistes comprenen que s’ha acabat el «bon rotllo» amb l’Estat, que l’autogovern és en bona mesura paper mullat i que el que pretenen els poders fàctics espanyols és rescatar les competències que una efímera mala consciència postfranquista havia fet atorgar als díscols catalans i bascos.

Un dels efectes col·laterals més inquietants d’aquesta situació de «normalitat» és l’adequació de la nostra classe política a aquesta inèrcia. Sembla que el fet de disposar d’una certa autonomia l’hagin confós amb la indispensable capacitat per al nation-building que necessita tota nació per prosperar. Una conseqüència d’aquesta servitud és que no disposem d’eines suficients i prou eficaces per il·lusionar el jovent i la nova immigració amb la nostra llengua i la manera catalana de veure el món. Algú dirà que això és normal, que situacions equivalents a la nostra es donen arreu i encara més en temps de globalització. Els qui ho afirmen, penso, no deuen tenir cap inquietud per la seva supervivència política i cultural com nosaltres. En aquest sentit caldria preguntar-nos per què suecs, grecs o romanesos no se senten agredits per amenaces semblants.^[3] Bàsicament perquè aquesta amenaça queda anul·lada amb les prestacions que els garanteix l’Estat.

Catalunya avui ha de ser conscient que per molt que li deixin lluir provisionalment i momentània la seva llengua als Jocs Olímpics de 1992 o a la Fira de Frankfurt —més miratge que no altra cosa— no té ni una mínima part de la cobertura política, cultural i identitària que tenen els estats per refermar els seus trets nacionals. Prendre consciència d’aquesta flagrant absència de normalitat real hauria de ser una prioritat dels polítics catalans, siguin nacionalistes o no. Ens hi juguem el futur, tant pel que fa a la llengua i la cultura com en l’àrea de l’economia i l’autogovern. Experiències recents com les produïdes en el camp de la política hidràulica o en la potenciació descarada del bipartidisme, a costa dels partits catalans, ens ho confirmen sobradament.

Sortosament, i malgrat certa resignació, hi ha una part de la població catalana que a poc a poc està prenent consciència d’aquesta anormalitat. Si bé d’entrada és en petites dosis, es va evidenciant una percepció cada cop més estesa d’abandó i desempar polític en forma d’un neguit creixent respecte al futur. Per altra banda, es percep amb preocupació l’enrocament d’un estat d’incomprensió morbosa i de franca hostilitat d’una part dels espanyols envers Catalunya. Avui la nostra solitud política, dins l’Estat, és gairebé absoluta, tal com s’ha demostrat d’una manera ben patent en l’episodi del nou Estatut, i en el reviscolament progressiu d’una molt preocupant «catalanofòbia»^[4] evidenciada en el manifiesto del grup de Rosa Díez el juny de 2008. Políticament, no sols es fa palès en els atacs del PP i els seus mitjans a l’autogovern i la identitat dels catalans —com ha hagut de denunciar la mateixa Carme Chacón— sinó en el descarat menyspreu amb què el Govern socialista està tractant Catalunya i les seves institucions, cosa que de moment no ha denunciat l’actual ministra.

Actualment, en contrast amb d’altres períodes, el descontentament català per aquesta situació ha sortit a la superfície, per bé que no en la forma electoral que alguns s’esperaven. S’ha materialitzat en manifestacions ben tangibles com les marxes multitudinàries pel dret a decidir celebrades els dies 18 de febrer de 2006 i 1 de desembre de 2007 a Barcelona, o en actes massius com el del Palau Sant Jordi, del 21 d’octubre de 2007, a favor del retorn dels «Papers de Salamanca». Aquests esdeveniments s’han articulat al voltant d’una voluntat explícita de dir «prou» i han tingut un ressò molt important tant als mitjans de comunicació com entre els ciutadans. En aquest període el disgust també s’ha palpat molt ostensiblement en l’actitud de les persones, en les cartes i articles als diaris i en les tertúlies radiofòniques. Alguna cosa es mou a Catalunya, com ho ha palesat el fet que s’hagi generalitzat un nou terme tan gràfic com el de «català emprenyat», sense que —potser per primer cop— ni els més anticatalans hagin insistit gaire en les acusacions de «victimisme».

Significativament, la tardor de 2007 —i potser per curar-se en salut davant les eleccions— el mateix president José Montilla va haver d’anar a Madrid per «avisar», en una conferència, d’un important procés de desafecció de Catalunya envers Espanya, arribant a parlar del caràcter «permanent» que podia acabar agafant el fenomen.^[5] Tot plegat suggeria que fins i tot per als «no nacionalistes» del PSC, les orelles del llop començaven a ser clarament perceptibles,^[6] com han evidenciat les interessants evolucions recents d’intel·lectuals de la seva òrbita com ara Salvador Giner, Xavier Rubert de Ventós o J. J. López Burniol.

És clar, aquell descontentament esmentat no naixia del no res. Tenia importants precedents, i no sols en el record de la LOHPA, sinó sobretot en la segona legislatura de José María Aznar (2000-2004). Aquell període havia servit per demostrar a molts catalans que el que estava impulsant el govern espanyol era un agressiu nacionalisme de matriu castellana, embolcallat en el «patriotisme constitucional». Jordi Pujol ja ho denunciava en parlar d’un «trencament del pacte de la Transició» l’estiu del 2002. I per bé que al PSOE s’hi percebien moviments paral·lels al del PP —amb fets com ara el retorn de José Bono a la primera fila del PSOE, la defenestració de Pasqual Maragall^[7] o el frau del procés de retorn dels «Papers de Salamanca»—, la societat catalana tenia clar que, de moment almenys, el PSC era el camí més ràpid per fer front a l’amenaça que significava una possible victòria del PP. Així, a Zapatero se li perdonava la sensació de frustració que l’episodi de l’Estatut havia concitat, malgrat les seves promeses en el sentit de respectar la voluntat del Parlament de Catalunya.

Per a molts catalanistes, però, ja no era una sensació aïllada de desencís i fracàs que sentien sinó una frustració que s’afegia a trenta anys de progressiva decepció. Potser l’aspecte més novell era que aquesta apreciació ja no era exclusivament dels radicals o marginals de la política, sinó de molts dels mateixos líders que havien avalat amb entusiasme l’operació de la Transició. Així, al llarg del 2007 i 2008, els mateixos expresidents Pujol i Maragall arribaren a expressar, en més d’una ocasió, la seva disconformitat amb l’evolució de l’autogovern català, el resultat del nou procés estatutari i, segons com, les mateixes relacions entre Catalunya i Espanya. Era un fet inèdit des de l’arribada de la democràcia. Ben significativament, tots dos van acudir a la manifestació pel dret a decidir de l’1 de desembre de 2007. Tot plegat eren evolucions impactants en la història dels darrers trenta anys. Eren indicis que el sector més catalanista de la societat començava a sentir-se’n fart i a expressar-ho públicament.