Un discurs de Manuela de Madre

A banda de l’evolució de la direcció del PSC, de vegades la progessiva espanyolització del partit és ben visible en els petits detalls, en les escenificacions i en certs gestos inconfusibles. Ho vaig poder observar de primera mà durant la cerimònia de presentació del Premi Primer de Maig a la ministra Carmen Calvo, l’abril de 2006, amb la presència d’una ampla representació de càrrecs del PSC, i també de molts militants de base. Dos moments de l’acte, celebrat a la Universitat Pompeu Fabra, em van cridar especialment l’atenció, i crec que demostren fins a quin punt aquest partit s’ha acabat de desfer com un terròs de sucre en el magma del PSOE. Orgànicament, sentimentalment, nacionalment. Manuela de Madre hi feia el discurs d’agraïment a Dieter Knoiecki, delegat de la Fundació Friedrich Ebert a Espanya, que els havia ajudat a financiar la implantació del partit a Catalunya durant la Transició. Per «partit», no cal dir-ho, es referia al PSOE, no pas al PSC.

Durant aquell acte em va anar envaint gradualment la sensació que el fet nacional de Catalunya no passava de ser una vaga, vaguíssima referència, un detall secundari dins l’escala de valors d’aquella màxima i molt representativa dirigent de l’actual direcció del PSC-PSOE. En el seu discurs, Manuela de Madre es va centrar en el temps en què refundaven el partit a l’inici de la democràcia. Cada cop es feia més clar que tota l’èpica que descrivia es referia al PSOE de Triginer, i no pas al PSC nascut de l’antic Moviment Socialista de Catalunya, marc matriu del socialisme català que, si no ho recordo malament, no va ser esmentat en cap moment. Era evident que agraïa el suport rebut dels alemanys pel PSOE. En aquell acte, doncs, vaig anar veient que el PSC no passava de ser un mer convidat de pedra. La sensació que cada frase del seu discurs desprenia era l’entera prescindibilitat del PSC com a projecte i, no cal dir-ho, la de Catalunya com a país. El Projecte, amb majúscula, era el de Felipe González. I el país, Espanya. I punt. El to emotiu del tribut a Knoiecki feia sincerar Manuela de Madre fins al punt d’atomitzar íntegrament el fet català.

La insubstancialitat del PSC es féu encara més patent en d’altres aspectes del ritual de l’acte i en el tractament de les persones. Els discursos de Clos i Maragall van passar gairebé desapercebuts per a la parròquia socialista present, fins el punt que els murmuris i els xiuxiueigs de les converses no van cessar del tot mentre parlaven. Però va ser durant el discurs del primer que es produí un moment especialment significatiu. Com que la ministra Carmen Calvo no havia pogut assistir a l’acte,^[73] resulta que l’aleshores ministre d’Indústria José Montilla va venir a recollir el premi en nom seu. La seva entrada, tard i en ple discurs de Clos, va produir excitació entre els congregats: «Ha llegado Montilla de Madrid» se sentia dir, en un xivarri nerviós. La gent es va aixecar, girant-se per veure com el senyor ministre entrava a la sala. Quan van començar els aplaudiments, que al cap de poc eren eixordadors, en Clos va haver de callar i quedar-se amb la paraula als llavis en ple parlament. L’home important havia arribat a l’acte. No era el president de la Generalitat —Pasqual Maragall— el discurs del qual, després, tancaria l’acte sense pena ni glòria. Allà l’home important era el Senyor ministre de Madrid. La seva arribada feia la mateixa impressió que la d’un alt dignatari a una capital de províncies en una pel·lícula de Berlanga. L’escena desmentia rotundament l’opinió de Jordi Sevilla, segons la qual un «xarnego» encara no podia manar a Catalunya.