La gran excepció

Certament, comparar la rehabilitació democràtica dels països esmentats amb la de l’Estat espanyol pot resultar ben revelador. A Sudàfrica, per exemple, s’hi van crear entitats dissenyades específicament per assegurar que els objectius reconstituents fossin complerts. Es tracta de les famoses Comissions de la Veritat i de la Reconciliació. Aquestes entitats no se centraren en la penalització dels responsables dels abusos sinó a aconseguir que les víctimes de l’apartheid i dels crims racistes se’n refessin i que en rebessin una plena restitució física i moral. També va ser considerada una part essencial de l’operació la identificació dels culpables de crims contra la humanitat, que no podien quedar moralment impunes. Mostrava fins a quin punt el nou règim estava disposat a dur a terme una clara ruptura amb l’anterior. Significativament —i segons que han apuntat diversos observadors— el resultat del procés fou la creació d’un nou clima moral que superava el passat, un fenomen que s’ha qualificat de modèl·lic. També ha estat àmpliament reconegut que aquesta política no va fomentar reaccions revengistes, sinó tot el contrari: va significar una renovació democràtica de la societat. Foren restituïdes l’autoestima i la confiança de tot un sector que abans havia estat humiliat i maltractat per la dictadura. A Espanya, no es va veure cap pas seriós en aquesta direcció.

També és interessant de comparar les deficiències espanyoles respecte als casos alemany, francès o italià. A Alemanya, després de la derrota dels nazis el 1945, va obrir-s’hi un procés democratitzador profund anomenat Vergangenheitsbewältigung —superació del passat— o Wiedergutmachung —reparació— que va durar anys. Lògicament, els nazis —amb qui, recordem-ho, els franquistes havien congeniat en el seu temps— van quedar del tot desacreditats i apartats del poder. Molts dels seus líders van ser condemnats als judicis de Nuremberg, com també va passar a la Itàlia posterior a Mussolini i a la França posterior a Pétain. Als tres països s’hi produïren renovacions totals en les direccions polítiques respectives amb l’arribada al poder de nous dirigents plenament democràtics, oposats als dictadors. El procés també va comportar la compensació multimil·lionària a les víctimes pròpies i a les d’altres països.^[13] L’Estat alemany ha arribat a pagar aproximadament 63.200 milions d’euros en compensació als col·lectius d’afectats, un procés certament simbòlic però que encara no ha acabat. Actualment la sola apologia de Hitler o del nazisme està tipificada com a delicte penalitzat a Alemanya. Tots els alumnes alemanys visiten camps de concentració per conèixer l’horror que van significar.

També algunes de les exdictadures de Sudamèrica han rebut una desqualificació moral i jurídica força més contundent que no l’espanyola. Al Brasil, per exemple, ha destacat darrerament la publicació del libre Dret a la memòria i a la veritat, un informe impulsat a instàncies de la mateixa Presidència de la República. Aquest document rigurós ha estat el resultat d’onze anys d’investigacions sobre els crims (morts, tortures i desaparicions, principalment) de la dictadura militar en aquell país (1964-1985) i promet de tenir conseqüències que aniran més enllà de la mera desqualificació moral que fins ara s’hi ha practicat. Segons revelava el periodista Xavier Vinader, el llibre «acaba recomanant la creació d’una instància administrativa encarregada d’interrogar militars i policies amb l’objectiu de trobar les restes dels despareguts», cosa que suposa, ben palesament, la identificació dels responsables.^[14]

A l’Argentina d’avui encara s’ha anat més lluny: existeixen uns dos-cents seixanta militars empresonats i el règim dels milicos és objecte del descrèdit més absolut. Significativament, tot això s’ha aconseguit gràcies a la reconsideració que ha fet el govern argentí de la política de punto final que Felipe González va recomanar vivament a Raúl Alfonsín en arribar aquest al poder l’any 1983. La democràcia argentina ha estat la primera beneficiada de no fer-li cas.

Una de les grans excepcions als il·lusionants processos democratitzadors de Sudàfrica, Europa i Sudamèrica ha estat l’estat espanyol. No només s’hi ha deixat sense corregir tota una llista inacabable de crims perpetrats al llarg de quaranta anys, sinó que ni tan sols s’hi ha manifestat una voluntat institucional per inventariar-los. Prestigiosos juristes han arribat a declarar que Espanya hauria de ser equiparada amb el cas de El Salvador en aquest sentit. Malgrat tot, això no ha estat impediment perquè a Espanya s’hi produís una de les més grans contradiccions de la història judicial internacional: que el jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón, maldés per encausar l’ex dictador Augusto Pinochet per crims contra la humanitat, sense fer absolutament res per jutjar els qui n’havien comès a Espanya durant el franquisme. Aquest contrasentit resulta especialment greu si tenim en compte la visió de l’Estat espanyol com a «modèlica monarquia constitucional» i «mare pàtria» d’alguns països sudamericans. Com s’ha apuntat, no deixa de ser un pèssim exemple que podria acabar servint de precedent prêt-à-porter per a la generalització de la impunitat de les dictadures en aquell i d’altres continents.