La llei de la mala memòria
Una de les àrees on millor podem apreciar la tolerància relativa envers l’herència franquista és en la tramitació de la Llei de la Memòria Històrica durant el curs de 2007.[33]Malgrat les expectatives generades, els resultats en serien decebedors. Tot i haver passat tants anys, els socialistes finalment no es van atrevir a aprovar una llei que superés definitivament el llegat de la dictadura ni que anul·lés les seves sentències com havia passat a Alemanya i Sudàfrica tan aviat com havia estat possible. Era evident que el PSOE s’havia de «contenir» per no ofendre el PP i així evitar-se un clima crispat gens propici per als seus interessos electorals. I això passava malgrat que ells també n’haguessin estat víctimes directes —i que ho continuessin essent en alguns aspectes— de l’statu quo jurídic, polític i moral del postfranquisme.
En aquest sentit, al llarg de la legislatura 2004-2008, s’evidencià una tendència creixent dels socialistes a retractar-se de les promeses fetes a les eleccions de 2004 i, en calent, després d’haver-les guanyades. Cal recordar, per exemple, que a l’octubre de 2005, la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega havia anunciat la voluntat del Govern espanyol d’anul·lar les sentències contra les víctimes de Franco. Més endavant, inclús va anunciar la decisió de l’executiu de fer de l’any 2006 «Any de la Memòria», per així commemorar el 70è aniversari de l’esclat de la Guerra Civil. Però aquella efemèride va passar sense que una bona part de la població espanyola se n’hagués assabentat.
És significatiu en aquest sentit que el dia 4 de juliol de 2006, i davant el desinterès del Govern espanyol, hagués de ser el Parlament Europeu que aprovés una condemna del règim franquista en complir-se els setanta anys del cop militar que el va possibilitar. També és significatiu que aquell mateix any, atesa la passivitat socialista envers aquesta qüestió, el propi Consell d’Europa hagués de «convidar» el govern espanyol a fer el mateix, basant la seva crida en un informe que especificava les maneres en què el règim de Franco encara havia de ser públicament condemnat i els seus efectes negatius vigents corregits a l’Estat espanyol.[34]
Abans de considerar la Llei en si, a finals de 2006 Zapatero ja va donar senyals de fer marxa enrere. Va declarar que no tenia intenció d’anul·lar les sentències del franquisme perquè fer-ho suposava «trencar la seguretat jurídica» de l’actual Estat de dret. ¿Això no era una admissió en tota regla que la democràcia espanyola estava construïda directament sobre la base legal d’una dictadura de la qual en constituïa en certa manera una continuïtat? ¿ens podríem imaginar que un bon dia la senyora Merkel anunciés que les lleis alemanyes actuals estaven condicionades a les hitlerianes i que, per tant, no es podien modificar? ¿L’admissió no saltaria als titulars dels diaris de tot el món? Però quan un fet equivalent ha passat a Espanya, ningú no ho vist estrany. Sortosament per a Zapatero, cap diari europeu de pes va fer-ne qüestió. Un cop més, els naturals de Catalunya —país que Pau Casals va definir com a «poble amant de la llibertat»— s’ho havien d’empassar si us plau per força com ho hagueren de fer tots els demòcrates de debò.