Efectes perversos

El resultat més evident d’aquesta impunitat en l’Espanya postfranquista és la pervivència d’un clima que hagués estat impensable en un país sanejat i disposat a democratitzar-se de debò. Personatges que es podrien haver vist condemnats a penes de presó o al desprestigi, no es van sentir en cap moment desautoritzats ni incomodats. Fins i tot van poder perserverar com a líders polítics, militars, policials, intel·lectuals, econòmics, i fins i tot morals, més o menys inqüestionats, dins la nova era «democràtica». Aquesta tolerància —aviat concelebrada per socialistes, comunistes i convergents etc.— permeté la continuïtat de molts alcaldes franquistes en els seus càrrecs. Fins i tot va obrir la porta a un destacat dirigent franquista per a desenvolupar una magnífica carrera al Comitè Olímpic Internacional, de la qual avui és president d’honor.^[15]

És evident que la Transició va permetre una florida de «demòcrates de tota la vida». Tanmateix, el més greu no era la injustícia individual que això significava, sinó el rentat de cervell generalitzat que implicava paral·lelament a la seguretat que a les escoles no s’ensenyaria res que hi fes referència. Amb el nou règim híbrid, la figura de Franco es podia mantenir més o menys incòlumne dins la nova societat. Mentre uns hi feien els ulls grossos, els altres deixaven hivernar les lloances més enceses a la seva figura dictador a l’espera d’un temps més favorable. Un exemple d’aquest fet —n’hi hauria tants i tants— ens l’ha proporcionat recentment Manuel Fraga Iribarne. En una entrevista concedida al diari italià Corriere della Sera, a la tardor de 2006, l’exministre franquista hi definia Franco com un «heroi de la pau, la prosperitat i la futura democràcia». Al mateix temps un altre excàrrec franquista, Rodolfo Martin Villa —responsable directe de la crema de grans quantitats d’arxius del Movimiento l’any 1976^[16]— no sembla haver trobat cap mena d’oposició a l’hora de presidir importants empreses ja entrada la democràcia. (Pocs recorden que Fraga i Villa foren els màxims responsables de la matança de cinc treballadors a Vitòria-Gasteiz el dia 3 de març de 1976,^[17] entre d’altres comportaments trufats de joc brut i esperit repressiu).

En paral·lel al reciclatge d’exfranquistes, un altre fenomen clau de l’operació seria la creació d’un clima que ocultava l’extrema crueltat i la naturalesa feixista del règim. Molts espanyols, i no pocs catalans —despolititzats, atemorits o simplement mal informats—, van entrar a la democràcia pensant-se que el franquisme havia estat un període benèvol i «normal», com es desprèn avui de la sèrie televisiva Cuéntame. No va ser fins als anys 90 que van començar a aparèixer documents rellevants que començaven a fer accessible al gran públic la perversió que significava aquesta percepció. Sobretot a Catalunya i al País Basc, van començar a circular-hi reportatges televisius i llibres mediàticament potents que denunciaven amb contundència aspectes ben corprenedors —però tan poc coneguts— del franquisme: l’existència dels cent-vuitanta camps de concentració, l’estreta relació de Franco amb els nazis i els feixistes italians, les fosses comunes, el segrestament dels fills i filles de republicans (en proporcions que ridiculitzen les xifres argentines), o els mateixos batallons de treballs forçosos que condemnaren molts presos republicans durant dècades a construir carreteres o a aixecar el monstruós Valle de los Caídos, contravenint de forma clamorosa el Tractat de Ginebra.

Inexplicablement, altres informacions no van arribar al gran públic —i encara principalment el català i basc— fins entrat el nou mil·leni. Seria el cas, per exemple, de la història de la Maternitat d’Elna, exposada de forma brillant per la historiadora Assumpta Montellà, guanyadora d’un Premi Dignitat l’any 2006. El seu llibre revelava, de retruc, la terrible i encara poc coneguda sort del mig milió d’internats als camps de concentració de la Catalunya Nord, com Argelers, Rivesaltes, Sant Cebrià i el Bacarrès, on la supervivència dels nadons no superava el 3%.^[18] ¿Ens podríem imaginar que un cas tan singular hagués romàs tants anys a l’oblit en altres països emergits d’una dictadura? No deixa de ser aquest un senyal inequívoc que alguna cosa va fallar estrepitosament en la transmissió de la memòria històrica a la sortida de la dictadura. ¿Seria que molts testimonis i moltes víctimes simplement no van veure la Transició com l’arribada d’un nou període sanejat en què ja podien explicar el que els havia passat?

Efectivament, la Transició no va esbandir la por. És clar, a algú li va interessar que això passés. Algú temia que el coneixement general d’aquests crims pogués contribuir a regenerar moralment l’Estat en un moment en què les coses encara eren políticament volàtils. I a mesura que la situació es va anar solidificant, van veure que la jugada els havia sortit d’allò més bé. Els crims del franquisme no sols no havien acabat sent un referent contra el qual calia actuar, sinó que eren una base sobre la qual, d’alguna manera, s’havia continuat construint. No cal ser un geni per veure l’immens avantatge polític que això significava per als qui tenien una determinada idea d’Espanya en detriment dels qui pretenien, per exemple, recuperar els ideals de la Catalunya republicana.

Tan corprenedor com el cas d’Elna és el fet que no fos fins l’hivern de 2006 que no es descobrís el que s’ha descrit com un dels més grans complexos de fosses comunes creades per la repressió totalitària al continent europeu. I no es trobava pas a Bòsnia o Kosova, sinó al mateix cementiri principal de València. En la denúncia d’aquest fet va ser-hi fonamental el Fòrum per la Memòria del País Valencià, entitat liderada per Empar Salvador.^[19] La tossuda investigació del seu grup, integrat a l’hivern de 2007 a la Comissió de la Veritat, va revelar —en una primera fase— que en aquelles fosses hi havien almenys 26.300 enterrats. A falta de saber les conclusions dels estudis que s’han iniciat, consideren que la majoria de cossos podrien correspondre a persones executades pels franquistes entre 1939 i 1943.

Ara, el que potser crida més l’atenció d’aquest cas alarmant és que l’actual govern de la ciutat de València, en mans del PP, hagi intentat ocultar aquesta realitat amb un boicot actiu a les entitats que l’investigaven. Fins i tot van emprendre un intent desesperat d’excavar i emportar-se les restes a un abocador de Morvedre, on van aparèixer un munt d’ossos. En un país normal allò hagués estat un escàndol majúscul, en tractar-se d’un intent de maquillar el resultat de crims massius contra la humanitat. Però a l’actual Estat espanyol només fou esmentat breument a les pàgines interiors d’alguns diaris. Ni la mateixa edició estatal del diari El País informava de la creació (el febrer de 2007) de la Comissió de la Veritat que havia d’investigar el cas. Poc importava que naixés amb el suport de personatges internacionals tan destacats com Franco Frattini, Desmond Tutú, Federico Mayor Zaragoza, Francesco Cossiga, Danielle Mitterrand, etc. No cal dir que un intent d’obstaculació de crims feixistes d’aquestes proporcions hauria estat senzillament inimaginable a bona part de la premsa argentina, francesa o alemanya d’avui. Però, com veiem no hi ha dubte que la censura franquista encara té recursos.

Un altre símptoma que preocupa, i molt —però almenys se n’ha parlat més— és la gran quantitat de monuments, noms de carrer i símbols nacionalistes espanyols i franquistes que encara amaren l’espai públic arreu de l’Estat espanyol. L’Espanya central segueix sent un territori ple d’avingudes José Antonio o places Generalísimo. Sembla que la Llei de la Memòria Històrica vol posar-hi fi, tot i que ho deixa en mans dels ajuntaments. Ara bé, no oblidem que això passa més de trenta anys després de mort Franco. És com si a Alemanya haguessin començat a retirar les enormes creus gamades que presidien els edificis públics nazis trenta anys després de vençut el Tercer Reich. A l’Estat espanyol, en paral·lel a la pervivència d’aquesta parafernàlia, es poden veure regularment fotografies de la somrient néta de Franco a la revista Hola, i fins i tot a les mateixes cròniques de societat d’alguns diaris de casa. ¿Ens podríem imaginar un fenomen semblant a Argentina, França o Alemanya, amb cròniques de societat protagonitzades per les nétes de Videla, Pétain o Himmler lluint simpàtics somriures i vestits de gala?

Però no tothom és insensible a aquests fets. De tant en tant criden l’atenció d’observadors estrangers. Així el febrer de 2008, l’eurodiputat suec Jens Holm denunciava en una entrevista la pervivència dels símbols feixistes a Espanya.^[20] Un any i mig abans, el periodista holandès resident a Barcelona, Alex Rietman, havia realitzat un programa a la Radio 1 holandesa denunciant el contingut de diversos programes de la COPE que feien apologia de la intolerància i del franquisme. Va explicar que Federico Jiménez Losantos, en el seu programa matinal, s’havia queixat que el govern de Zapatero només parlava amb «marietes, terroristes i catalans», demanant-se, a continuació, quan seria que parlaria amb «gent normal». La conclusió de Rietman era que, a Holanda, una ràdio amb un discurs d’aquesta índole —sexista, xenòfog i d’extrema dreta— segurament es veuria desproveïda de la seva llicència en vint-i-quatre hores. En canvi, l’homologació moral dels valors del franquisme a les ones radiofòniques espanyoles d’avui, és un fet tan factible com quotidià.