El tabú Macià

Un resultat d’aquesta situació és que avui la figura de Macià no representa per a molts catalans gaire res més que el nom d’una plaça o un carrer del seu poble. Per l’envergadura del moviment polític que va vertebrar als anys 30, es mereixia haver estat molt més conegut. Certament, la figura política més important del període anterior a una dictadura sol ser referencial en una societat que pretén recuperar la democràcia i el temps perdut.

A Catalunya, però, aquesta voluntat sovint s’expressava d’una manera merament testimonial, quasi d’esma. Durant la Transició —i no cal dir abans— es van presentar els referents republicans (quan no s’obviaven completament) com a productes d’un període d’excepcionalitat i rauxa. En definitiva, com una excentricitat que més valia oblidar per a què no es repetís. S’insistí en la «saviesa» que significava apostar per la monarquia i la inoportunitat de les «aventures» catalanistes. En aquell període de confusió, de vegades feia la impressió que Macià havia estat una mena d’al·lucinació nascuda de la imaginació encesa de les nostres àvies.

Certament, la Transició no va crear, ni de lluny, les condicions per a la recuperació lògica d’un catalanisme republicà. I per «lògica» em refereixo a la que amb tota seguretat s’hagués donat en un país normal que superava una dictadura i veia una escletxa acceptable per a la recuperació de les seves llibertats nacionals. A aquesta lògica també hi hauria d’haver contribuït el fet que aquestes llibertats haguessin estat arravatades, feia unes dècades, per la mateixa onada feixista que havia sotmès Europa sencera l’any 1939. Recuperar una figura com la de Macià hagués estat allò típic que fan les nacions de recuperar la figura mítica referencial amb què queda simbolitzada la seva llibertat, la seva identitat. Per impedir-ho, durant el franquisme i el post-franquisme es va crear un sentit de culpabilitat i un clima d’obscurantisme respecte al període republicà i els seus líders. I si no havia aconseguit d’anul·lar completament Macià i Companys, en tot cas se’ls presentava com a exponents d’una «febrada republicana» o com el producte dels «errors» d’Alfons XIII. Un foc d’encenalls del qual n’havia emergit un polític, l’«il·luminat» Macià.

Tanmateix, ¿no era incongruent de pensar que fos justament un «il·luminat» qui pogués inspirar tant d’entusiasme en un poble tradicionalment associat amb el seny? Efectivament, l’èxit de Macià raïa, més aviat, en el fet que responia a uns valors i una set de llibertat molt arrelats en el cor del poble català. Certament, va saber infondre un entusiasme per les llibertats nacionals com cap altra època contemporània no ha sabut fer. Per altra banda, allò que inspirava Macià era absolutament legítim i comparable als fenòmens que van conduir a la llibertat nacional a d’altres nacions europees sense estat, i que avui ningú no qüestiona. Si el seu projecte hagués disposat de més temps, ¿no hauria pogut derivar —més tard o més d’hora— en la creació d’una República catalana? De fet, Macià ja va proclamar clarament aquesta voluntat des del primer moment. A més, va definir el dia que va haver de renunciar-hi (a canvi de la creació de la Generalitat de Catalunya) com el dia més trist de la seva vida. I el poble, malgrat això, el va seguir votant. Per alguna cosa devia ser, penso. Segurament la majoria de catalans no hauria renunciat a la independència si ell l’hagués aconseguida, com tampoc no hi han renunciat els naturals dels països europeus que hi han accedit en els darrers cent cinquanta anys. Macià representa aquella potencialitat política que ha romàs inexplorada al nostre país degut a la pressió externa. Per això, el que representa Macià —tant el 1975 com avui— és tabú.

Òbviament, els dissenyadors de la Transició sabien que el model alternatiu que oferia Macià significava un greu perill per al projecte de règim constitucional que propugnaven. Hi havia uns altres plans per als catalans. Eren uns plans que no tenien res a veure amb la recuperació dels valors i els referents d’un catalanisme desacomplexat i social com el que Macià representava. Se’ns havia de fer veure que allò era excepcional, quan realment, des del punt de vista democràtic, no ho era. Quedava exclòs del nostre ventall d’opcions, malgrat haver estat l’autèntic teló de fons ideològic de l’anterior període democràtic. Es va procurar que el nou col·lectiu imaginari català fos continuïsta respecte al que li havia permès la dictadura i que no es veiés «contaminat» pels referents republicans i sobiranistes. De fet, tota la dinàmica congriada hi contribuïa fins al punt que el partit fundat per Macià, l’opció absolutament hegemònica a la Catalunya democràtica anterior, ni tan sols va ser legalitzat per a les primeres eleccions de 1977, per increïble que pugui semblar actualment per a qualsevol demòcrata.

La realitat és que, en el seu retorn a la democràcia, el principal partit històric català, ERC, en quedava exclòs. ¿On més del món democràtic occidental podria passar una cosa així sense que s’hagués produït un terrabastall o, en tot cas, el descrèdit més absolut de l’operació que hom pretenia vendre com transició cap a la democràcia? Però pocs —per no dir cap— dels historiadors i comentaristes internacionals que s’han fos en elogis davant la Transició espanyola semblen haver-se fixat en aquest detall.

Paradoxalment, a l’Estat espanyol va passar justament el contrari del que havia passat en d’altres països que feien la travessia cap a la democràcia: els mateixos addictes al règim anterior eren, en molts casos, els qui definien les regles de joc.^[51] Tampoc no podem passar per alt que el mateix president català a l’exili, Josep Tarradellas, acabés la seva vida política molt més a prop dels socialistes i els monàrquics —de fet li fou concedit el títol de marquès el 1986— que no del seu propi partit històric. Tot plegat dóna una idea de l’èxit de la nova fusió entre franquistes i demòcrates espanyols com a fórmula desactivadora de les velles aspiracions del nostre país en benefici d’unes altres més aviat contradictòries, per no dir antitètiques.

En aquest sentit és interessant de comparar el cas amb el d’Irlanda, per exemple. Un cop iniciat el camí d’alliberament del jou britànic, a Irlanda s’hi va produir un esclat social en què l’imaginari col·lectiu irlandès era ben present. Des del primer moment els joves irlandesos van tenir —i encara avui hi tenen— ple accés a la història nacional a través de l’educació, amb una iconografia molt desimbolta, a tots els nivells de la societat. Actualment, fins i tot està plenament viu en l’esfera del turisme massiu. Com vaig escriure en un article a Presència, de títol «Turisme Polític»: «el primer que salta a la vista als prospectes turístics irlandesos són les visites guiades als llocs sagrats de l’independentisme. A Dublín i arreu del país. Així, entre les primeres vint destinacions turístiques d’un llistat oficial és fàcil trobar-hi un bon grapadet amb un clar pedigrí republicà. S’hi inclou, per exemple, el Castell de Dublín —equivalent a la barcelonina comissaria de Laietana— el Cementiri Galsnevin —on les tombes més recomanades són les dels herois nacionalistes Eamon de Valera i Michael Collins— o la residència del president irlandès. També hi ha dues visites a àrees descrites com a “gaelicoparlants”. El component patriòtic, doncs, hi és innegable. Irlanda es ven turísticament com a causa. I no sols a la munió d’emigrants que tornen enyorats d’Amèrica a visitar la mare pàtria. Sinó al turista més adotzenat i asèptic».

En contrast amb això, la possibilitat que un turista que visiti Catalunya pugui tenir cap noció de qui va ser Macià o Companys —president democràticament elegit i afusellat al Castell que esguarda la ciutat que tants visiten— és gairebé nul·la. ¿Com han de ser d’interès per al turisme aquests personatges, si ja d’entrada no ho són ni per a la mateixa població catalana? Anant bé, Macià és una figura de culte per a minories nacionalistes. I tot i que els presidents de la Generalitat i els polítics d’ara no tenen inconvenient a oferir discretament flors a la tomba de Macià i Companys en l’aniversari de les seves morts, això s’esdevé sempre en cerimònies d’un perfil mediàtic modestíssim. Ho fan, en tot cas, per cortesia. Per res del món es deixarien portar per l’entusiasme alliberador que van caracteritzar els homenatjats, que queden relegats a curiositats històriques, a productes d’una altra època quasi maleïda.