La batalla de l’emotivitat

Aquest és un tema clau que explica de forma genial el catedràtic Josep Gifreu als seus llibres i articles. Cada país té un clima emocional propi que marca el patró sentimental de la seva gent. Els britànics davant la mort de Lady Di, els francesos davant les cançons d’Edith Piaf o els xinesos amb les festes d’Any Nou, reaccionen d’una manera emotiva única. Amb la globalització del mercat i els mitjans de comunicació d’avui, la creació dels climes emotius i culturals propis tendeix a caure fora de l’abast de les cultures «menors». Són l’estat i les multinacionals que dirigeixen aquest món a través de potents altaveus culturals, polítics i ideològics. Generalment, són eines als quals el català i la catalanitat només hi tenen un accés anecdòtic. És l’esquema emocional i cultural espanyol el que predomina, esdevenint «natural» i omnipresent, alhora que obvia, margina o fins i tot ridiculitza el nostre.^[88]

Tot aquest procés l’explica de forma brillant el mateix Albert Boadella al seu premiat llibre Adiós a Cataluña.^[89] Esdevé especialment clar en comentar, amb entusiasme, el fenomen de la reaparició del torero José Tomás a Barcelona l’any 2007. «No sólo adquiere un significado trascendental desde el punto de vista del arte» diu, «sino también de la política. Nunca en la historia del toreo se había despertado un interés tan enorme por una corrida. Esta vez el nacionalismo ramplón ha encajado una derrota espectacular desde un frente imprevisto. Creía tener cautiva y desarmada a la afición torera en Cataluña y, de golpe, la Monumental se llena hasta la bandera con gentes de todas partes. Tan sólo la cantidad de corresponsales extranjeros que asisten al acto no la pudo ni soñar el más relevante evento de la cultura catalana».

Aquí tenim la prova del triomf politicocultural que senten alguns, amb raó, per la capacitat que han demostrat d’imposar un clima cultural i polític a la sensibilitat i tradició antitaurines del país, tal com en donen fe diverses enquestes i, fins i tot, una moció inútilment aprovada pel mateix Ajuntament de Barcelona.^[90] El de Boadella és el llenguatge de la conquesta. Hi desplega paraules tan inflamades com «significado trascendental», «derrota» i «interés tan enorme» que no ajuden a configurar una sensació de sensibilitat i enginy al voltant de qui les ha escrites. Per a Boadella, com per a molts altres com ell, és una victòria que el toreig pugui superar els somnis del «más relevante evento de la cultura catalana», proclama netament colonial que curiosament traeix altres aspectes del seu discurs en situar explícitament el toreig fora de la cultura catalana (per altra banda, un dels punts més encertats de tot l’escrit). A més, amb la referència a «gentes de todas partes» vingudes a la corrida, de fet delatava que una part considerable del públic era vinguda de fora de Catalunya. No sols emocionalment, sinó físicament.^[91]

En el món de la música trobem més exemples d’aquesta mateixa síndrome d’arranada emotiva i cultural. Núria Feliu ho explica així: «Hi ha hagut un intent d’anul·lar emocionalment Catalunya. (…) La cançó en català era un missatge, i gairebé sempre de caire polític. (…) I aquestes manifestacions són les que van servir per trencar les cadenes, a poc a poc. (…) Per això van ser perseguides, censurades, prohibides. A la dictadura li feia por com la gent reaccionava i seguia els recitals, per poder escoltar aquestes cançons. (…) En l’art, sigui en la música, o en la literatura, o les arts plàstiques, és on es desperta el sentiment d’una nació. (…) Actualment encara en patim les conseqüències. (…) El 2007 es commemorava el centenari de la “Santa Espina”. La Generalitat no va tenir el detall ni de fer-la interpretar durant la Diada, ni de fer-ne una conferència, qualsevol dia perdut del calendari. Res. (…) Ho estem fent molt malament en no saber canalitzar tota aquesta emoció, tota aquesta gent, que en un determinat moment surten i es deixen veure. És la gent que no fa soroll, i que no es té en compte».

En contrast amb la marginació de l’emotivitat catalana a què fa referència Núria Feliu, fixem-nos com pràcticament qualsevol «folclòrica» espanyola té l’èxit mediàtic assegurat a Barcelona. Mentre Carlos Saura ha pogut fer lliurement una bona pel·lícula d’amor al fado portuguès —sense que ningú l’hagi criticat, ¿per què ho havien de fer?— les possibilitats que els músics en català siguin objecte d’atenció mediàtica són escassíssimes. No surten als mitjans espanyols, i als catalans amb prou feines. Pel que fa a la cultura andalusa, si bé la seva presència massiva a casa nostra es pot argumentar, sens dubte, per la presència de tanta bona gent vinguda d’Andalusia, caldria observar que, pel que fa a la presència catalana als mitjans estatals, la reciprocitat i l’equivalència de quota brillen per la seva absència. Així, mentre es pot perfectament cantar flamenc en castellà a la Festa de l’Onze de setembre, d’un català s’espera que canti en castellà fins i tot a la seva pròpia televisió pública, com era el cas al programa Cantamania de TV3,^[92] en què als concursants se’ls recomanava cantar en castellà o anglès. És un cas de substitució emocional pur i dur.

En contrast amb totes les barreres i tots els prejudicis que ha d’afrontar l’expressió de l’emotivitat i la cultura popular en català, a ningú no sembla haver sorprès que la socialista andalusa Bibiana Aído hagi pogut accedir a la cartera ministerial d’Igualtat amb la gestió de l’Agencia Andaluza para el Desarrollo del Flamenco com a únic referent significatiu del seu curriculum. Tractant-se del flamenc, cap progre espanyol sembla haver-hi trobat res de discordant. ¿Ens podríem imaginar una gestora de cultura popular catalana arribant al poder a Madrid? És evident que hi ha una falta total de reciprocitat —o d’«igualtat», potser hauríem de dir ara— entre el món cultural i emocional espanyol i el català. Al seu lloc hi trobem l’escenificació d’una relació de submissió molt clara que valida arreu el discurs andalusoespanyol alhora que fragmenta i desqualifica el català per «políticament incorrecte», «imposat» o simplement irrellevant. Una nosa, vaja.

Aquí, doncs, hi falla alguna cosa. Una cosa que no se sap si és l’ou o la gallina, però que mostra una disfunció greu en la transmissió d’una emotivitat catalana —fins i tot dins de casa nostra— més enllà dels qui l’han poguda heretar per via sanguínia. I que no hi hagin renunciat, com en Boadella. És un handicap greu que s’ha de corregir.