B. Epíleg

Avui —dos dies després de la memorable reclamació, promoguda per la Comissió de la Dignitat a la Seu Vella de Lleida, del retorn dels dos milions de documents catalans encara retinguts a Salamanca—, segueixo, com sempre, les notícies del dia. La principal notícia: la presa de possessió dels seus respectius càrrecs per part dels disset ministres del nou govern d’Espanya. Al Canal 3/24 veig com Carme Chacón comença la seva feina com la primera dona que mai s’ha encarregat del Ministeri de Defensa, passant revista a les tropes, i quedo parat, sentint-la cridar, solemnement, i sense el magne somriure de ‘La Catalunya Optimista’ de la campanya electoral: «¡Viva España! ¡Viva el Rey!». Al mateix temps que em sobta la novetat de sentir cridar aquestes paraules una dona (a més en estat, i no pas de guerra), em xoca entendre que qui les crida és un dels dos membres del PSC que han estat nomenats ministre. I em pregunto: ¿és per poder veure aquest espectacle que Catalunya ha tornat a fer president José Luis Rodríguez Zapatero? Tal com detalla Toni Strubell, amb pèls i senyals, en el llibre que acabeu de llegir, Zapatero va fer servir el seu primer mandat per demostrar, entre altres coses, que era capaç d’ignorar gairebé tots els compromisos que havia assumit amb Catalunya, i de tornar a ser elegit, en gran part, mercès als catalans.

Tant com aquesta imatge de la màxima representant del PSC al govern d’Espanya cridant «¡Viva España!» amb la panxa plena, m’ha cridat l’atenció, a les notícies del 3/24, la manca de cap tipus de referència, per minúscula que fos, al fet de ser avui l’aniversari de la proclamació de la Segona República espanyola. És com si la República mai no hagués existit, i com si no restessin encara almenys uns quants catalans (i no catalans) que la recorden amb la nostàlgia d’allò que hagués pogut ser si no hagués estat exterminada per les tropes de Franco, amb l’ajut imprescindible de Hitler i de Mussolini.

En un primer moment, aquest llibre s’havia titulat precisament Ha guanyat Franco? I aquesta és l’angoixosa pregunta que plana sobre cada plana. Ara ens salta a la vista: ha estat la por a la dreta espanyola el fet determinant perquè els catalans hagin assegurat que la socialdemocràcia espanyola tornés ara al poder, malgrat totes les traïcions fetes als seus compromisos amb Catalunya. Es tracta, un altre cop, del policia dolent i del policia bo. Si no es volia veure abans, ara ja és impossible no veure-ho: la dinàmica de la política espanyola inclou un indispensable missatge anticatalà, acompanyat d’actes que posen el missatge escandalosament en pràctica, sense la més mínima demostració de vergonya, ni tan sols per part del policia bo. Mentre el PSOE torna a cavalcar, ERC està ocupat contemplant-se el melic, i CiU està fent els possibles per vendre com un autèntic triomf nacional l’acceptació, per part del nou Govern espanyol, de prendre en consideració la seva recomanació d’estudiar la possibilitat de transvasar aigua del Roine cap a Barcelona…

Amb un president de Catalunya que sembla no aspirar a gaire res més que a fer rutllar passablement bé les infraestructures —sense gaires talls d’aigua, llum o transports—, caldrà veure si aconsegueix convertir el català emprenyat en un català resignat i homogeneïtzat. El moment de dir prou representa la lògica i digna conclusió, per ara, al debat endegat per Toni Strubell en llibres com ara El cansament del catalanisme (1997) o bé L’autoestima dels catalans. Un valor a recuperar (2005). Tots els que vulguin recordar com els catalans s’han deixat prendre el pèl, i les moltíssimes raons per les quals cal que diguin «Prou!», hauran de rellegir, de tant en tant, aquest llibre tan lúcid i contundent. Ho hauran de fer també per tornar a inspirar-se en la font d’idees innovadores que proposa en el seu últim capítol aquest aferrissat optimista i impulsor cultural, bregat al llarg de molts anys en el seu paper de genial i incansable coordinador de la comissió de la Dignitat.