Franco, encara?

De l’auditoria feta a Espanya des de Catalunya, hi ha un element que destaca sobre manera i que molts catalans no podem condonar: la incapacitat de l’Estat espanyol d’assolir una veritable superació de la dictadura franquista. Si comparem aquest procés amb la manera en què s’atomitzaren d’altres principals dictadures del segle XX, substituïdes per règims democràtics, hi veiem diferències abismals. La completa desacreditació i deslegitimació social, jurídica i política que n’ha existit en aquells països brilla per la seva absència a l’Estat espanyol.

En països com Sudàfrica, Alemanya, Brasil o Argentina, s’hi van primar iniciatives per assegurar que el suport de què gaudien els totalitarismes fos del tot eradicat amb l’ajut de mesures jurídiques, polítiques i pedagògiques que n’oferissin garanties. D’aquesta manera es practicava una higiene social amb l’objectiu principal de descontaminar l’Estat, crear una nova confiança basada en un nou ordre moral plenament democràtic i, finalment, refer les víctimes dels perjudicis i del clima de terror en què havien hagut de viure tants anys.

El que cal preguntar és ¿per què no va passar ni una quarta part del mateix a l’Estat espanyol a partir de 1975? O, encara més significativament, ¿per què tampoc no ha acabat de produir-se amb l’aprovació de la Llei de la Memòria, trenta-dos anys després? Sortosament la qüestió no va ser obviada per aquella part més discernent de l’opinió pública mundial i tres prestigioses entitats internacionals —Amnistia Internacional, Human Rights Watch i Juristes sense Fronteres— van denunciar-ho públicament en el seu moment, la qual cosa no deixa de ser una taca molt considerable per a un Govern socialista com el que va fer-la aprovar.