L’AGORA DELS MALPARLERS
Hi va haver un temps en el qual parlar bé era una qualitat preuada. A la primera Edat Mitjana, per exemple, època que uns quants situen entre tenebres, parlar bé era condició indispensable per gaudir de la mínima consideració. Hom no podia, d’altra banda, atreure cap dona si no era un bell parler. Això, que arrenca de l’antiguitat clàssica, s’ha mantingut més o menys fins als nostres dies, en els quals ens és donat de contemplar el fracàs més estrepitós de la bella eloqüència.
De sempre la política era el terreny en el qual l’oratòria atenyia la seva màxima dignificació; el lloc en el qual construir amb tot el rigor i harmonia les oracions conductores d’idees per tal que els homes es poguessin entendre; el lloc, per tant, on es demostrava que ben parlar era molt més que un conjunt notable de tècniques, que és, em sembla, el màxim que actualment hom està disposat a concedir.
Referir-se a la política en els nostres dies és referir-se en primeríssim lloc a la desaparició total de la facultat de parlar amb correcció i elegància. I és haver de formular immediatament després la sospita que si les idees es poden dir de qualsevol manera significa que o bé no n’hi ha, d’idees, o que no són necessàries, i en els dos casos l’afer és greu, car indica que quelcom de molt corrupte hi deu haver en algun racó, i no insignificant, del món polític. Que una mena de bandarreria de pedra picada s’ha instal·lat als hemicicles. De fet, sembla prou coherent que qui a penes és capaç d’unir tres paraules acabi votant amb els peus.
En aquest panorama desolat, desfet per bàrbars, d’una obscenitat grollera, d’un ànim mesquí i desassenyat, destaca de forma inqüestionable la paraula precisa, pensada i elegant de la candidata Eulàlia Vintró. No hi ha dubte que si algú ha fet un esforç —tot i que en ella, estudiosa dels grecs, el ben parlar és consubstancial— per retornar a la política i a la ciutat —la ciutat de Carner, de Guerau, d’Espriu, de Maragall, de Foix, de Salvat— el to que Barcelona requeria, aquest algú és Eulàlia Vintró. Jo almenys estic agraït a qui no ha oblidat mai que la ciutat sense àgora —sense bell parlar— és absolutament inimaginable.