LA SET DELS MESTRES

Visc en un barri de Barcelona que durant el curs escolar ofereix als seus moradors, i a tot curiós que s’hi aventuri, l’espectacle diari d’entrada i sortida d’una quantitat ingent de nens dels seus col·legis respectius. Constitueix, no hi ha dubte, un dels esdeveniments més antipedagògics que hom pugui aspirar a contemplar en aquesta vida. La raó, les bones maneres, la lògica, el control de si, la solidaritat, tot desapareix en una confusió eixelebrada que fa que els nens comencin el dia amb una inevitable i fonda sensació de perplexitat. I provoca —amb l’auxili inestimable de mant comportament patern— que els nens iniciïn la jornada amb una excitació nerviosa que convida més a calar foc al pupitre que a seure-hi reposadament.

Els nervis no es perden en l’èter. Quan jo era petit les coses anaven una mica més pausades, i la primera activitat que fèiem era anar a missa. Pot entendre’s com un exercici de recolliment i concentració que prepara i predisposa a l’estudi. Ara, i com a mesura profilàctica, la primera activitat del dia ha de ser radical i de xoc: fer un partit de waterpolo, tallar llenya, anar a mastegots amb un maniquí… La primera missió del mestre és treure els nervis. Comprenc perfectament que els mestres sentin que perden sovint el temps i que el seu ofici provoqui cansaments i depressions. I el seu complement fatal: que cada dia s’ensenyi menys i els nens sàpiguen menys coses. No es pot abastar tot. El problema, però, no és nou. Josep Pla, que es mirava el país sovint sense gaires alegries, el 1953, a Nocturn de primavera, escriu: «En el nostre país hi ha dos oficis que, quan són practicats seriosament, esgoten les persones que els realitzen. Els cuiners professionals acaben gairebé tots rebentats com cigales per l’ardència dels fogons i les exhalacions de les cuines. L’ambient del seu treball fa que sempre tinguin set i que a la curta o a la llarga l’alcohol els destrueixi. La pedagogia popular produeix els mateixos resultats, i la nerviositat que provoca el contacte amb eixams de criatures desenfrenades fa que els mestres quedin desfets i arrasats. El desori d’aquests organismes, el permanent contacte amb éssers de reaccions purament sensuals —la criatura és un organisme pansensual—, també produeix set, una set que els mestres no solen apagar amb l’absorció de líquids, perquè generalment són abstemis, però que els aprima i asseca fins a graus d’eixarreïment literalment coriaci».

Tinc entès que les cuines han millorat molt. La set dels mestres, en canvi, deu tenir a hores d’ara unes proporcions perfectament còsmiques.