CIRCUMFERÈNCIES
Joan de Sagarra va escriure una vegada en aquell magnífic El dia de siempre que Brigitte Bardot tenia un pompis mignon, dels quals el país n’estava necessitat. No hi ha dubte que entre nosaltres certes coses de França produeixen justa admiració. Les mateixes coses, que no per anar al darrera han de ser les últimes, criades i crescudes a Catalunya, produeixen, en canvi, entre els castellans comentaris més aviat crus. Un que es fa dir Ignacio Carrión escriu a les pàgines d’El Vigia, després de passar l’estona amb un que dibuixa gossos: «Por las laderas de Tibidabo descienden lentos y orondos como el rostro de un payés los culos grasientos de las barcelonesas». En la mateixa línia, com es veu, d’una cèlebre sentència de Camilo José Cela: «Las catalanas son culonas», que venint d’un gallec no deixa de ser sorprenent.
En realitat, cal tranquil·litzar les nostres dames, ja de per si elegants i calmes, car, amb alguna excepció, fruit ben segur d’un disculpable i corregible error de càlcul, basta un cop d’ull ben dirigit per descobrir la falsia d’una afirmació semblant. De fet, es tracta d’un tòpic que ve d’antic, que contraposa les dames del litoral a les dones de la meseta, i molt especialment les valencianes. En efecte, a La Visita de Joan Ferrandis d’Herèdia (València, 1480-1549) la senyora protagonista debat, mentre es vesteix, amb una criada castellana la qual critica les modes valencianes, en nom de la gravedad, i quant al tema que ens ocupa, fa una fèrria defensa de la magresa: mire de gordas lisiadas las mas damas de Valencià.
La resposta de la senyora conté tota una lliçó de vida, un compendi d’hedonisme: «Bé està la carn sobre els ossos». La castellana, que no en té, tota està «seca i perduda». Sembla natural que en una terra on així que se la miren els dol i els entra el sentiment tràgic de la vida, hom no pugui donar-se massa alegries, i més aviat presenti un aspecte deplorable. Aquesta era una convicció que a Europa, més o menys pels mateixos anys, era absolutament compartida, i tinguda per una veritat universal, i, per tant, perdurable. Quan Gargantua escriu l’epitafi de la seva esposa Badebec, morta en infantar Pantagruel, se serveix d’aquesta constatació. La primíssima, lletja i boteruda Badebec feia tan mal efecte que per fer-ho entendre Rabelais es veié obligat a dir que tenia «corps d’espaignole».