[1993]

QÜESTIONS DE PROTOCOL

S’associa sovint de manera força lleugera el protocol amb allò que de superflu i gratuït sol haver-hi en les manifestacions del poder. De fet, amb més o menys fantasia, amb més o menys sentit pràctic, obeint a una estètica no sempre convincent el poder es presenta amb una innegable pompa que expressa no tan sols quina és l’exacta relació entre els qui manen i els qui no, sinó també quina és l’amplada, l’abast d’aquest mateix poder. La monarquia, que fins no fa tant fou tinguda per divinal en els seus orígens, és, lògicament, la que concentra les representacions més acabades i sorprenents del poder, i per tant les formes protocolàries més complexes i difícils.

El cavaller sevillà Però Tafur, que visità una decadent Constantinoble l’any 1434, amb l’imperi a les acaballes i la família regnant empobrida i enclaustrada en una reduïda porció del palau, anotà admirat com no renunciava ni als més petits gestos que asseguraven la seva grandesa: «De las çerimonias antiguas non pierden nada […] el Emperador quando cavalga, todas çerimonias imperiales non dexa ninguna».

Entre les cerimònies eqüestres, n’hi ha una que l’impressiona: «La Emperatriz cavalga en cavallo e a dos estrivos, e quando quiere cavalgar, dos señores tienen pano rico, alçando las manos en alto e bolviendo las espaldas a ella, porque, echando la pierna encima de la silla, non le paresca algo de la persona».

Cauta precaució per a la qual es requereix bona presència física i rectitud moral, qualitats de què s’envolta la reialesa sempre: rítmica acció que demostra l’alta estima en què es tenia l’emperadriu de Bizanci.

Els bizantins, però, tenen fama d’enrevessats i barrocs, i hom sent de seguida la temptació de contraposar-los a la presumpta senzillesa i espontaneïtat de les societats primitives, on hom creu ingènuament que el poder és més difús. I tanmateix no és així. Pierre Loti, en el llibre que explica la seva relació eròtica i vital amb Polinèsia, Le mariage de Loti, recull anècdotes de costums locals de per allà 1872. Entre les quals aquesta: «Quan la reina es troba en una situació compromesa tres dones entren darrera d’ella en un lloc misteriós dissimulat sota els bananers […] La primera d’aquestes iniciades té la missió d’aguantar durant l’operació la pesant persona reial. La segona sosté a la mà fulles de bourao curosament escollides entre les més fresques i les més tendres […] La tercera […] duu una hola d’oli de coco perfumat amb sàndal, amb el qual s’encarrega d’untar les parts que el fregament de les fulles de bourao hauria pogut irritar o adolorir […] Acabada la sessió, el seguici, seriós i circumspecte, torna al palau […]»

No hi ha dubte, el poder de la selvàtica Pomaré fou molt superior al de la previnguda bizantina.