QÜESTIÓ DE NOMS
Un dels aspectes que en la construcció d’una novella han preocupat els escriptors de totes les èpoques ha estat l’elecció del nom dels protagonistes. Gustave Flaubert, home de moltes meticulositats, considera l’assumpte com a essencial, conscient que un nom desafortunat pot malmetre una bona acció. Aquesta opinió és majoritària i justifica algunes peculiars dedicacions, com la de Camilo José Cela, que ha buscat sempre a les esqueles dels diaris castellans de províncies noms adequats per a la seva particular geografia. O, en una opció ben distinta, la decisió de Quim Monzó de fer una novel·la, Benzina, on tots els personatges de relleu exhibeixen noms que comencen per H. Com també pot justificar algunes dèries, com per exemple la profusió de cognoms acabats en erga en l’obra de Narcís Oller, no pas la solució més freqüent a Catalunya, per bé que al cadastre de Puigcerdà es pugui trobar alguna explicació. O la predilecció pel nom Jules (com Jules Branciforte a Uabesse de Castro) o Julien (com el Julien Sorel de Le rouge et le noir) per part d’Stendhal, ja que, pel que sembla, en la seva ment dibuixaven idees de força.
Atesa aquesta importància es fa perfectament comprensible el cas contrari. O sia el d’aquell que veient que l’assumpte arrossega un cúmul de reflexió afegida, decideix de tirar al dret i sorprendre el personal amb una frescura i una desimboltura espectaculars, com seria el cas de Martin Amis, el qual a Money inventa una italiana grassa i guillada que es diu —atenció conductors— Caduta Massi.
El que, en canvi, és més estrany i més difícil de comprendre són les reiteracions i les ensopegades en noms en principi, vull dir a manca d’estudi, absolutament anodins. Seria el cas d’Ernest Martínez Ferrando, qui en les seves Històries i fantasies atorga als herois o secundaris de primer rengle d’almenys quatre contes el nom de Rafel —així mateix—. No és, crec, un nom prou espectacular perquè justifiqui una fixació tan gran, per més que Eiximenis al Libre dels àngels ens recordi que «Raphael és interpretat medicina de Déu e Qui sana per Déu». Ni gaire atractiu ni suggeridor, i més tenint en compte que una dama d’aquests contes afirma que és possible enamorar-se només del nom.
Caldria fer un esforç abans que l’afer caigués en mans dels psicoanalistes.