CULTURA ÉS LA PARAULA

En el llenguatge públic i molt especialment en el que gasten diàriament les persones que són notícia i aquells qui les recullen, que ara se’n diuen els mitjans, hi ha tics verbals que amb una vida més o menys llarga ocupen una part destacada del seu lèxic. Tothom recordarà que no fa pas tant que hi havia un nivell per a cada cosa. Tampoc no és tan antic considerar el món en els seus temes. M’ensumo que devem al món jurídic i polític italià, on ha estat abundant abans de passar al llenguatge corrent, muntar-ho tot en base a algun principi. D’allí i de la França de finals dels seixantes ens arribà de prendre determinacions en la mesura en què era poc o molt factible.

Ara el mot sense el qual parlar es fa una mica més difícil és cultura. Es parla de la cultura de la coalició, de la conducció, i el ponent de la lo apa senyor Lluch, que és universitari, ha arribat a distingir entre els qui són en la cultura del govern i els qui són en la cultura del vicegovern.

Aquesta utilització de la paraula cultura ens ve inqüestionablement d’Itàlia, sorgida com tantes altres expressions del fons assagístic dels anys de l’agitació. La primera vegada que jo la vaig sentir fou fa prop de vint anys a Nàpols, quan un il·lustre hispanista m’informava que a Itàlia hi havia una gran cultura de l’amanida.

Si hi ha una cultura de l’amanida, ja poden vostès comptar que allí hi ha cultura per donar i per vendre. Com que cultura vol dir tradició, reflexió, llargs afanys, el foraster, empetitit davant quatre fulles d’enciam, quan passeja per Roma, on bullen tantes cultures, ho fa autènticament acollonit. Es comprèn que Itàlia faci tant d’efecte: a tot arreu hi ha cultura! Aquí tot just comencem.