ROSA VELLA DEL JARDÍ DE ROSES

ACABAVEN D’APAGAR LA CALEFACCIÓ, però jo encara portava la roba d’abric. Sóc molt fredolica. Després d’una onada de calor sobtada, cl temps s’havia tornat fred i, sense calefacció, em pensava que em moriria. Tot i així, l’estació que més m’agradava era l’hivern. El Xiaoyang, del grup de música La Criatura Infidel, em va dir que últimament estava molt enfeinat i satisfet, i això estava molt bé. La vida era tot vigor, la gent que tenia coses a fer s’hi dedicava amb ganes, fins i tot la gent com jo que passava els dies sense pena ni glòria, si tenia somnis i llibres per llegir també podia ser molt feliç. Durant uns quants dijous seguits, cada tarda tornava a casa pedalant com una boja per veure La Xina extraordinària que feien al canal satèl·lit Fènix, perquè allà podia ser que hi posessin música rock i podia trobar-me amb alguna sorpresa agradable, per petita que fos. Probablement allò era l’únic consol i recompensa de la meva vida tan grisa.

No he sigut mai una persona amb objectius. No ho he sigut mai. A més a més, si una tela vermella em tapava els ulls, encara podia veure menys el futur. Estava en aquell programa de ràdio de l’escola que, en tota mena de situacions conflictives, sempre en defensava els principis a ultrança. Malgrat que el programa Punk Radio havia sigut fruit de la nostra llarga lluita, cada cop que acabàvem la retransmissió ni em sentia feliç ni tenia cap sentiment de victòria. Hi havia cops que el programa era com l’actuació d’un pallasso que feia el ridícul sota un sistema escolar cruel que matava subtilment: sabia perfectament a quina mena d’audiència ens enfrontàvem, els alumnes eren uns apàtics, uns hipòcrites, uns farsants i uns frívols… Una colla de gent que no tenia dos dits de front! ¿I jo? ¿Per què coi els havia d’il·luminar, jo?

El dimecres de fa dues setmanes, al matí, van caure quatre goles. Després de despertar-me, em vaig quedar a mig vestir asseguda al llit, sense cap intenció de moure’m. L’escola on anava quedava molt lluny de la Beida dels meus somnis. ¿Quina solució hi havia? En aquell món, no hi havia hagut mai llibertat. ¿Podia canviar d’escola? ¿Podia deixar els estudis? Les flors primaverals s’obrien, el vent de la tardor i el sol ponent de l’hivern… La jove malenconiosa que, innocent, havia pensat així en el passat… havia tornat! I aquelles lletres que quan feia tercer em martellejaven el cervell quan anava en bici cap a l’escola a tot drap, van reaparèixer en aquella vida meva, que no veia la fi del sofriment. Finalment, vaig acabar sortint de casa (sabia que estava predestinada a fer tard). Vaig decidir què volia fer pràcticament en un sol minut. Vaig fer una volta al voltant de la Llibreria Fangzhou, que encara no havia obert les portes, i vaig tornar a l’oficina de correus del carrer Suzhou. Per tot el carrer se sentien els timbres de les bicicletes, jo era l’única que estava sense res per fer. Un cop a correus vaig agafar L’Estudiant Universitari de març per fer-hi un cop d’ull. Sense voler vaig descobrir que al costat dels poemes commemoratius del Haizi hi havia un poema del Shi Jun, el «jove poeta» de l’Institut de Belles Arts de l’Exèrcit d’Alliberament que havia «conegut casualment» al Mang Feng. No em venia gaire de gust recordar el que havia passat aquella nit. Que ridícul! Increïblement, havia usat «amor», «degeneració» i altres paraules per l’estil. I no era en absolut en to irònic. Volia fer-li un truc i obsequiar-lo amb la frase següent: «El poema és un conyàs i tu estàs fet un bon cabró». Era tal com havia dit el Yisha, les roses velles del jardí de roses fins ara havien estat les enemigues del rock.

Aquell dia al matí al principi volia trucar a alguns amics, però al final no ho vaig fer. Hauria volgut que els amics no s’estranyessin de veure’m atabalada i confosa, que em donessin un bon esmorzar i se m’emportessin a mirar llibres o a escoltar música, però en realitat el més probable hauria estat que em fessin mala cara, volguessin anar al fons de la qüestió, em preguntessin per què no anava a classe i de passada em fotessin un sermó.

Com que aquell dia no vaig anar a l’escola, li vaig demanar a la mare que m’escrivís un justificant i, com que la tutora em mirava amb bons ulls, aquell incident va passar sense pena ni glòria. El problema va ser que més endavant el meu rebuig cap a l’escola va anar en augment, sovint hi arribava tard i feia campanes, per això l’escola va fixar la norma de les «tres notes» per justificar les faltes: la dels pares, la del diagnòstic i la de la prescripció mèdica. No en podia faltar ni una. Era l’últim avís.