PAPALLONES MORTES

HAVIA PASSAT UN ALTRE HIVERN. Tots els hiverns eren igual de freds, catorze anys, quinze anys… Ja érem a la primavera, el temps de les tempestes de pols i sorra.

Aquell dia a la tarda vaig decidir anar a la Llibreria Fangzhou. Hi treballava un llibreter jove que es deia Bai Kaishui. Quan hi vaig arribar vaig veure que duia una samarreta negra del grup Nine Inch Nails i, amb els cabells curts, semblava que hagués encongit.

—Ei, mireu qui ha vingut! La nostra gran senyoreta Chun Sue! ¿Com és que avui ha trobat temps per honorar-nos amb la seva presència? —va cridar, en un to exagerat, el Bai Kaishui que, només de veure’m, se’m va acostar estenent els braços calorosament.

Algunes persones que estaven llegint, encuriosides pel seu crit, van alçar el cap i em van mirar. També hi havia el Jiesi, el cantant d’un grup que havia entrevistat anteriorment, que encara portava aquelles ulleres de muntura negra i unes botes militars pintades d’un groc cridaner.

Em va preguntar com havia quedat l’entrevista. Li vaig dir que estava a punt d’acabar de redactar-la i li vaig tornar la maqueta del grup Papallones Mortes que m’havia prestat l’últim cop.

—¿Què t’ha semblat? —em va preguntar.

—Encara. La cara B té algunes cançons que no estan gens malament —vaig respondre.

—¿Ah, sí? —Va fer un somriure de menyspreu—. Però si la seva tècnica deixa molt a desitjar. Jo no l’he acabat d’escoltar. De la primera cançó, en vaig escoltar algunes frases i ja no vaig poder continuar, era horrorosament dolenta, no fotem. ¿Com es poden gravar maquetes així?

Vaig passar d’ell. En els cercles de música underground de Pequín era molt habitual que es critiquessin els uns als altres.

—¿Només són dos membres? —li vaig preguntar.

—Mm, sí, no tenen baix.

Vaig obrir la tapa de la casset per veure qui eren.

A sobre encara hi havia enganxat el número del busca del G. Tots dos feien servir noms en anglès, i això va fer que em sentís una mica confosa pel seu aire misteriós. Vaig avisar el G pel busca mig en broma, perquè volia saber quina mena de persona era al cap i a la fi. Al cap de poc, va sonar el telèfon i el Bai Kaishui va agafar la trucada. «Llibreria Fangzhou, ¿digui’m?». Va xerrar una estona amb ell i li va dir en to de conya que hi havia algú que pensava que la seva música no estava pas malament. Jo anava amunt i avall de la llibreria. De fet, aquella llibreria especialitzada en música era molt petita —amb prou feines devia tenir deu metres quadrats i escaig—, però tenia una pila de llibres i revistes d’avantguarda i a fora hi havia pòsters de les actuacions i anuncis que havien enganxat els grups que buscaven músics. Els compactes ocupaven mig pany de paret i es venien a preus tan dispars com quinze i cent cinquanta iuans, i hi havia, a més a més, moltíssimes maquetes de grups pequinesos i de fora. Al taulell hi venien també samarretes, adhesius i revistes de grups de música occidentals. Vaig agafar uns quants exemplars gratuïts de la Guia del Lleure a Pequín i una Guia de Lectura que hi havia per allà. Em vaig servir un got d’aigua, de manera que cada cop semblava més la mestressa. El Bai Kaishui anava rebent trucades. D’entrada sempre es mostrava molt educat i d’allò més prudent, abaixava el cap i corbava la cintura respectuosament mentre deia: «Bon dia, Llibreria Fangzhou». Però si la trucada no era d’algú que li preguntava si havia arribat tal llibre, aleshores ben segur que era la d’algun dels seus amics. En aquest cas, s’animava molt i organitzava un gran rebombori fent broma i renegant alhora. Recordo que quan el Bai Kaishui va arribar a la ciutat, era un pobre nano amb la família al Jiaodong. Ara, però, li anava força bé: s’estava a la llibreria, tenia contacte amb molta gent i, a més a més, tots eren músics. Amb alguns que eren bons tios, s’hi avenia força. Per això hi havia gent que si no tenia res a fer s’arribava a la llibreria i hi xerrava o bé menjaven plegats i d’altres coses per l’estil. Sovint s’hi podia sentir aquesta mena de conversa:

—¿Què fas, últimament?

—Estic avorrit, corro per aquí. Abans encara anava a les actuacions, però era molt cansat. Ara ja no hi vaig, però no sé què és pitjor. Ai, en realitat, és que no em convé viure.

O bé:

—Moriria per Haizi.

—També em vull llançar a la via del tren.

Asseguda allà, absorta en els meus pensaments, estava immersa en un estat d’ànim d’indiferència i sense cap ni peus. El temps anava discorrent minut a minut i segon a segon. Per la finestra es veia com a fora bufava el vent i com la sorra groga envoltava tota la ciutat de Pequín. A finals de març, Pequín s’immergia totalment en l’estació de les tempestes de sorra de cada any. Nosaltres, com que estàvem en un lloc tancat, de moment no ens havíem de preocupar pel mal temps que feia a fora ni per un munt de coses estressants. No m’importava gens ni mica l’hora, no tenia absolutament res, llevat de temps. Al cap de mitja hora, el G va arribar a la botiga.

Aquell dia feia un vent bestial aquí a Pequín i jo tenia la idea de comprar algunes coses per menjar i tornar a casa per jugar amb l’ordinador.

El G em va dir que la primera vegada que m’havia vist no va parar gaire esment en mi. Només es va fixar en un cap tot verd i va pensar: «Mira, una altra noia punk». I em va prendre per la nòvia del Jiesi. Quan el G va veure el Jiesi li va preguntar quina opinió tenia de la maqueta, però el Jiesi es va excusar dient que no se l’havia escoltada gaire. També van estar parlant sobre coses de les actuacions. Vaig sentir que el G li demanava al Jiesi que l’ajudés a buscar bolos i el Jiesi li va respondre que no se’n sortirien sense baix. Més o menys van parlar d’això. Vaig anar cap a ells i els vaig preguntar:

—¿Ets tu el cantant del grup Papallones Mortes?

—Sí.

—¿Quin perfil voleu que tingui el baix del grup?

Se’m va quedar mirant fixament als ulls.

—Cap en especial. N’hi ha prou que tinguem els mateixos ideals.

—¿Per què no m’agafeu a mi? —vaig dir.

Va ser així com vaig conèixer el G. Aquell dia li vaig demanar que m’acompanyés al carrer de davant a comprar Chupa-chups, però no hi va haver manera d’aconseguir-ne cap amb gust de cirera. Havia oblidat fins i tot la marca, només recordava que dins hi havia xiclet i que es podien fer bombolles enormes. Al final en vaig comprar dos per tastar-los i n’hi vaig oferir un a ell que, una mica avergonyit, va dir:

—Gràcies, no en vull.

També vaig ensenyar al Bai Kaishui i al G les fotos que havia fet l’any anterior quan havia tornat al poble.

—No han sortit gaire bé, les he fetes amb una càmera molt merdosa —els vaig dir.

A les fotos jo sortia amb una jaqueta embuatada vermella, els cabells negres, sobre un paller i un riu gelat, cridant i rient amb la meva germana petita.

El G va dir mirant-se les fotos rient:

—¿Com és que s’assembla tant a Sorgo roig?

Aquell mateix dia em va portar a conèixer el bateria del seu grup, que feia tercer de batxillerat i tenia l’escola molt a prop. Per això vam muntar a les bicis, ell amb unes ulleres de sol de color groc una mica ridícules. Ara tomba cap aquí i ara gira cap allà, finalment vam trobar l’escola del bateria: la Tercera Escola de Secundària del Ferrocarril. L’escola tenia un edifici d’aules força antic i una gran zona d’esbarjo, on hi havia gent jugant a pilota. Érem al març, a punt d’entrar a l’abril, els nois ja duien samarretes d’esport blanques de màniga curta i tota l’escola feia una flaire d’herba molt especial. Vaig ficar les mans a les butxaques. Hi havia gent que ens observava, suposo que pels meus cabells verds i la meva edat.

No vam trobar el bateria, ja havia plegat i tornat a casa. De seguida ens vam acomiadar a l’avinguda Chang’an. Abans de marxar, li vaig dir que era probable que li telefonés molt aviat.

L’endemà vaig perdre l’agenda amb els telèfons, vaig estar-la buscant durant hores i, finalment, vaig trobar un paperet que m’havia donat el G amb el seu telèfon. Vaig agafar l’auricular i vaig fer la trucada. Era a casa i el va agafar de seguida:

—Hola, ¿que hi és el G?

—Sóc jo. —En sentir que era la veu d’una noia jove, va continuar dient—: Aquest telèfon només el faig servir jo, si algú l’agafa, només puc ser jo, si no l’agafa ningú és que no hi sóc.

—Ah, em dic Chun Sue, sóc aquella…

—Hola.

Al principi sempre hi ha un regust de dolçor poc natural. La vam estar fent petar una estona. Em va dir que havia estat esperant la meva trucada durant tot el dia i li vaig haver de confessar que havia perdut la llibreta de telèfons. Sempre em passa igual, vaig perdent les coses pels llocs.

NINA DE VIDRE

DE BON MATÍ, EN UN MOMENT en què just estava somiant, va sonar el telèfon. Una veu desconeguda va preguntar:

—Hola, ¿això és casa de la Chun Sue?

—Sóc jo —vaig respondre.

—Sóc el bateria de Papallones Mortes. El G m’ha passat el teu telèfon. A la tarda anirem a la Llibreria Fangzhou, per què no véns, tu també?

—D’acord —vaig dir—. Que ets a l’escola, ara? Sento algú que està parlant a prop teu.

—Ara som a la pausa entre classe i classe, sóc al quiosc —va dir. Li vaig demanar:

—Va, digue’m alguna cosa agradable.

A l’altre costat es va fer un silenci i aleshores va dir:

—D’acord, t’estimo, vine tan aviat com puguis.

Vaig esclafir a riure:

—Molt bé, ens veiem a la tarda.

—Ah, sí, ¿com et dius? —li vaig preguntar.

—Vidre.

Després de penjar em vaig rentar la cara i vaig mirar quina hora era: dos quarts d’onze.

Em vaig imaginar la seva cara i em vaig recordar d’aquella sensació d’humitat que vaig sentir quan vam anar a la seva escola a buscar-lo. Volia que dugués el cabell curt, que tingués la mirada perduda, que fos una mica aturat, que fos un noi que trobés la inspiració amagada darrere de les seves pròpies al·lucinacions, que portés un polo blanc i ben net. Quan a la tarda el vaig veure, a ell i al G, a la Llibreria Fang-zhou, em vaig adonar que pràcticament era com me l’havia imaginat.

—Hola, Chun Sue.

Em va dir:

—Em pots anomenar Vidre, ja que tots els companys de classe m’anomenen així, diuen que sóc homosexual.

Em vaig adonar que tenia cara de japonès, la seva mirada era igual de transparent i d’innocent que el vidre (el vidre de veritat!), potser també tenia un aire d’imbecil·litat com el vidre, però això no era gaire evident. Tenia els cabells curts i fins i tot duia uns pantalons texans de color blau safir i una samarreta blanca de màniga llarga. Estava pensant com podia ser. {És que potser jo tenia uns altres ulls que podien veure-hi més enllà?

Ens vam quedar a la llibreria al voltant d’una hora. Vam fumar unes quantes cigarretes i el Vidre em va explicar que estava fent tercer. No li agradava gaire parlar, la major part de l’estona se la va passar mirant i rient amb el G. Ella se’ls mirava amb una barreja de sentiments, reflexionant sobre la seva amistat banal (el G li havia explicat que feia molt que es coneixien). M’estava allà fumant i el Bai Kaishui de tant en tant em deia alguna cosa intranscendent. Seia allà força incòmoda. El Vidre em va tocar el turmell del peu amigablement per mostrar-me que se solidaritzava amb el meu silenci i sobrietat de paraules.

El dia ràpidament es va fer fosc, vam anar en bicicleta fins a l’avinguda Chang’an. El Vidre se’ns va acomiadar i va continuar pedalant tot sol.

—¿Creus que li agrado al Vidre? —vaig preguntar una mica preocupada.

El G em va mirar immediatament i va dir mig sorprès:

—Jo crec que sí.

Em va consolar dient que aquell paio era així, el seu recolliment era part del seu caràcter, amb el temps i el contacte, a poc a poc ens aniríem coneixent. El G a vegades m’acompanyava a l’aparador de colònies CK dels magatzems Hualian. Des que havia sabut que aquells dos nois de la revista usaven colònia CK, em vaig prometre a mi mateixa que arribaria el dia que jo també faria servir aquella marca. Sempre li demanava a la dependenta que me’n posés una mica a la pell, ja que en aquells moments encara no me la podia permetre. Al final, aquella noia ja em coneixia i cada cop que hi anàvem, venia directament i deia: «Ja ets aquí?» i em perfumava una mica amb colònia de mostra. Per això tornava a casa fent tota olor de CK.

Vaig trucar al Li Yan i em va dir que em podia deixar un baix i que l’anés a buscar diumenge. Aquell dia vaig quedar amb el G de trobar-nos als grans magatzems Baishen. Duia una túnica tradicional xinesa de color blanc molt rara, que a sobre tenia estampat el símbol de l’anarquia. Vam pujar a dalt a fer una volta, vam estar mirant les sabates esportives Converse noves de trinca. Quan vam arribar a cal Li Yan, vam veure que hi era tothom, inclosos tots els membres del grup del Li Yan, el Zhang Hao i el Qu Yuanxin.

—Aquest és un amic que conec de fa poc, el G —vaig dir presentant-lo a tothom.

El Li Yan, veient la guitarra que duia penjada a l’esquena, li va preguntar interessat:

—¿Tu també et dediques a la música?

El G va explicar que tenia un grup de música, que feia primer de batxillerat, etc.

El Xiaohai finalment s’ha assabentat que sortíem junts. Avui hem anat de marxa a un bar amb el G, ja que hi cantaven el Li Yan i la seva colla. Al principi de tot, el G i jo ens hem assegut en dues cadires separades, mirant-nos l’un a l’altre amb cara d’enamorats. Al final, però, ens hem assegut junts (m’ha abraçat). A la pausa del descans, tothom ens ha preguntat si estàvem enrotllats i han dit que si el G es portava malament amb mi, sortirien a defensar-me. Hem estat conversant moltíssim enmig de «hi his» i «ha has». M’he mirat el Xiaohai amb tendresa; estava capbaix, els llums se li reflectien al rostre i formaven una gran ombra delicada. Ell s’ha adonat que l’estava observant i ràpidament ha esbossat un somriure.

Avui, mentre era a l’escenari tocant la guitarra, ha estat tota l’estona amb el cap cot. Els seus cabells solitaris, els texans nets, les vambes Converse era com si estiguessin dient alguna cosa sense parlar. Al principi, no podia estar asseguda tranquil·lament en braços del G. Volia preguntar-li al Xiaohai: «¿Què penses?, ¿que m’estimes?, ¿com és que no ho expresses mai?, ¿per què et reprimeixes?». He notat com l’estimava, fins al punt que no volia que estigués trist. Em trobava enmig d’una lluita entre la felicitat i el dolor. Tenia el cervell com si li hagués caigut un llamp, estava aclaparada per aquest sentiment d’amor i de desig. M’hi he acostat quan ha anat a la barra a demanar una aigua mineral.

—Hem estat bons amics tota la vida.

Ell ha reaccionat molt ràpid.

—I tant! I el G també.

És com si el conegués des de fa molt de temps i el seu aspecte és igual de bonic i boirós que si estigués immers en aigua, la seva actitud sempre ha estat afable i equilibrada amb l’ambigüitat elegant dels cavallers europeus. Es molt difícil descriure aquesta mena de sentiment. El Xiaohai es preocupa molt per mi, però no és gens simpàtic; en concret diria que hi ha alguna cosa en la seva personalitat que fa que vulgui mantenir una certa distància amb tothom. Com ho diria, el seu caràcter és com l’aigua barrejada amb glaçons: amb la fredor del gel, però alhora amb la blanor de l’aigua. De vegades, vull acostar-m’hi, com faig amb els amics íntims, de bon rotllo, com un metge sensible i compassiu. L’estimo, l’adoro, però sempre hi ha alguna cosa que m’empeny a allunyar-me’n. Perquè ell no ha manifestat mai res definitiu, que si no m’agradaria amb bogeria!

M’estima, sí, m’estima, aquelles mirades apassionades que em llança de tant en tant, aquelles paraules de comprensió que em dedicava abans. Quan sortíem de festa i se’ns feia massa tard, sovint em convidava a quedar-me a casa seva, que estava formada per tres grans habitacions. Els seus pares vivien al pis superior i puntualment baixaven al pis de baix, per això allà s’hi respirava una llibertat embriagadora. A vegades em quedava a la sala gran, a vegades dormia al llit individual de la seva habitació, mentre els peixos daurats de la peixera anaven fent «glu glu glu» i l’aire condicionat escampava el seu brunzit dolç: «zzzz». El Xiaohai m’acostumava a dir: «Vés-te’n a dormir aviat». L’endemà em tornava a portar en bicicleta fins a la parada de metro.

Vam xerrar sobre el tema de la seva exnòvia en una sola ocasió. Va explicar-me que les noies, s’havia d’estar per elles, però ell estudiava guitarra i no tenia temps. Després de trencar-hi, se’n va penedir molt, però…

—¿Saps com s’han de cuidar? —em va preguntar amb un gest poc habitual.

El dia, a fora, s’havia transformat en groguenc, de la finestra penjaven cirrus de color verd. La cortina, d’un vermell fosc, oscil·lava a poc a poc acompanyant el moviment de la brisa i jo podia sentir l’olor d’humitat que venia de fora. En aquell moment li vaig dir:

—Recordo que vaig llegir un còmic que deia que només si vivim, ens podem conèixer i podem dir «t’estimo», per tant hem d’esforçar-nos a viure.

—En realitat, la ruptura només té un motiu, i és que no s’estima prou.

—Mmm… —¿Aleshores, si no m’ho expressava clarament, era perquè no m’estimava prou? Em vaig sentir una mica marejada, no tenia ganes de pensar-hi més. En diverses ocasions, la calidesa que inconscientment m’havia mostrat m’havia commogut (jo diria que era inconscient, ja que sabia contenir-se perfectament). Un any, a la tardor, vam anar a Beida a passejar i al costat del llac Wuming em va preguntar que, si pogués escollir, quin moment escolliria. Jo li vaig respondre que la infantesa, i ell va dir: «Jo quasi que em decantaria pel moment actual perquè, si no, no et podria haver conegut». Un cop també em va dir: «He descobert una manera molt divertida de menjar els fideus precuinats». A continuació, em va fer entrar a l’habitació, va estendre dos papers de diari a terra i em va dir: «Mengem-nos-els asseguts a terra».

Moltíssimes tardes de dissabte havíem anat uns quants amics a casa seva a tocar la guitarra, fer-la petar i molts cops ens havíem fet confidències referents als ideals, havíem anat junts a veure actuacions, sempre m’havia cuidat molt i jo sempre havia estat com la germana petita que no creixeria mai al seu costat, sempre pura i innocent. Tot plegat s’havia esvaït amb els somnis sense deixar ferides.