EL SAND CLUB

MAI M’HAVIA PASSAT PEL CAP que el Luo Xi em trucaria. La impressió que tenia d’ell era la d’un noi del signe de les balances, amb els cabells de color rosa i que parlava d’una manera peculiar. Sempre reia i era molt prim.

Aquella tarda, vaig rebre’n una trucada. Una veu masculina totalment exagerada va dir:

—Hola, ¿que hi és la Chun Sue?

En sentir la seva veu, vaig dir-li:

—Sé qui ets!

—¿I qui sóc? —van preguntar de l’altre costat amb gran interès.

—El Luo Xi.

—Sí, sóc jo —va riure des de l’altre costat. No era un riure clar i obert, sinó un riure infantil estrany. Se’m va encomanar i també em vaig posar a riure.

Vam estar tota l’estona parlant de xafarderies i, de tant en tant, reia com un nen. Per això, no sé què vam dir que vam acabar traient el tema de la seva nòvia. Li vaig preguntar:

—¿Tens nòvia, ara?

—No, ara no en tinc.

—¿Com és, que heu tallat?

—Ha marxat, no em volia i ha tornat al seu país.

—¿Que era estrangera?

—Era xinesa, però immigrada a Austràlia.

—Ah. No passa res, ja en trobaràs una altra —el vaig animar.

—No en trobaré cap altra —va dir.

—¿Què dius? —Em vaig estranyar una mica per la seva resposta.

—En busco una amb els cabells vermells —va riure—, hi hi. Aleshores vaig caure que jo duia els cabells tenyits de vermell.

Vam xerrar una estona més, fins i tot sobre qüestions de sexe. Li vaig fer algunes preguntes i ell les va anar responent una rere l’altra.

La mare em va urgir perquè pengés el telèfon, per això li vaig dir que passada una estona li tornaria a trucar i vaig penjar.

—Totes les noies que em truquen i em pregunten això acaben anant-se’n al llit amb mi —em va dir.

—¿Ah, sí?

—Sempre hi ha algú que em pregunta això per telèfon… i al final me les… ho he experimentat en pròpia carn. —Potser aquest cop serà una excepció.

Per telèfon tota l’estona va deixar entreveure que ell i jo teníem molt bona relació. No vaig tenir més remei que quedar amb ell per fer-la petar. Vam quedar a la porta del centre comercial Cheng-xiang. Aquell dia feia una mica de xafogor i, quan hi vaig arribar, vaig veure que ell ja hi era i que els cabells roses que duia abans s’havien transformat en un ros molt pàl·lid.

—Ei —vaig saludar-lo.

—Ja ets aquí.

—Mmm.

—¿On anem?

—Tirem cap allà —vaig suggerir. Vam posar-nos a passejar. Gairebé tothom que passava ens mirava, suposo que perquè jo portava els cabells tenyits de vermell i ell de ros. En el camí cap al Chengxiang em vaig trobar amb una coneguda que em va cridar pel nom:

—Jiafu! —Seguidament es va mirar els meus cabells vermells sense acabar-s’ho de creure—: Jiafu, ¿què t’has fet?

Era perfectament conscient de la seva sorpresa i incomprensió. Aquella dona era veïna meva i el seu fill era de la meva edat; fèiem primer cicle de secundària a la mateixa escola i sovint adoctrinava aquell noi dient-li que seguís el meu exemple. Sempre havia pensat que jo era molt llesta i bona estudiant i mai no s’havia imaginat que un dia qualsevol em tornaria una «rebel». ¿L’ídol, de sobte, havia caigut del pedestal? Ha!

—¿Per què no anem a Yuyuantan? —li vaig dir al Luo Xi.

—D’acord.

Anàvem caminant i esporàdicament intercanviàvem quatre paraules. Vam saltar per sobre la reixa de ferro del parc24 i ens hi vam endinsar trepitjant una zona enjardinada fins a arribar davant del llac Bayi.

—Caram, ¿com és que el vigilant de la porta no ens ha cridat l’atenció? —vaig preguntar-li.

—No ho sé.

Vam seure sobre el terra de ciment que hi havia al llarg del riuet.

—¿Oi que estic prim? —em va dir—. No m’agrada la carn, si mengés carn no estaria tan blanc.

Tot fent «hi hi» va mirar-se el braç escanyolit i, fent «hi hi» de nou, em va mirar. Jo, mirant-me el braç bronzejat pel sol, també vaig riure, una mica avergonyida.

—¿Què menges diàriament, que estàs tan prim?

—No em llevo fins després del migdia. Després d’aixecar-me em compro un te gelat de la marca Tongyi i quatre Bollicaos. Al vespre potser menjo alguna cosa més. No menjo gaire.

—A mi m’encanta el daixonses —vaig dir sense que vingués al cas.

—Ah, des de l’any noranta-cinc noranta-sis va començar a medicar-se, sempre estava empanat. Al principi era una mica gras i ara s’ha tornat prim.

—El daixonses és un mala peça, cada dia ve amb una noia diferent.

—Tant hi fa, més divertit —vaig respondre. El Luo Xi em va mirar com si estigués pensant alguna cosa. A la riba del riu hi bufava fort el vent i hi feia una mica de fred.

—Aquí hi fa molt de fred —vaig dir.

—És veritat. A l’estiu s’hi està molt bé, a la vora del riu, en els parcs, s’hi està dos o tres graus més fresc que a fora. —Va, marxem.

Vam sortir del parc. Quan estàvem saltant la reixa, li vaig agafar la mà i ell va dir:

—No cal, ¿no? ¿Vols dir que fa falta? És una mica excessiu.^[23]

Vaig riure.

Què significava allò!

Després vam anar una estona al vestíbul del centre comercial, on no feia ni fred ni calor, hi passaven poques persones i era adequat per parlar-hi.

Va agafar la meva agenda de telèfons per jugar-hi i a sobre hi va escriure tal com li venia: Lagwago NOFX PunX SkaCore Hardcore Ska sucks Maybe I hate you… like you, Sex.

—M’agradaria que ens enrotlléssim —va dir.

No m’esperava que fos tan directe.

—D’aquí a una estona podem agafar el metro fins a casa meva, aquest vespre et pots quedar a dormir allà.

—¿No hi dirà res la teva mare?

—No. Sempre porto noies a casa.

—Perfecte. Tot i que… no hi puc anar. —Em vaig adonar que el cor em bategava amb força, però tan sols podia dir: «No hi puc anar».

El vaig abraçar per l’espatlla i li vaig dir confortant-lo:

—No passa res, potser podré més endavant.

—No, no ho entenc. ¿Per què no pot ser avui? —va dir abaixant el cap sense donar-se per vençut.

—Avui no pot ser —vaig repetir empassant-me saliva.

—Why?

—Perquè… perquè… estimo el G, l’estimo i ningú no podrà separar-nos. No vull estar amb ningú altre —vaig explicar com si fes un gran esforç—. Potser nosaltres no estem fets l’un per l’altre i més endavant trobaràs una persona que estimis de veritat.

—Però no hauries de fer-me mal. Et demostraré que sóc millor que ell.

—No hi tens res a fer. A tu només t’agradaria anar-te’n al llit amb una persona amb qui t’avens i jo… Ai, si de fet jo tampoc no hi dono gaire importància, però si penso que això pot afectar-lo a ell, no puc dir res més. —Em vaig adonar que ja no podia recordar qui havia estimat en el passat, ja que la cara d’aquelles persones s’havia esborrat—. En realitat considero que les relacions amoroses ideals han de ser com les d’alguns clubs dels Estats Units, com ara el Shashi, en què tothom comparteix un mateix esperit, tothom és lliure, incloent-hi la realitat a nivell més bàsic, la nuesa del cos i les relacions obertes, sempre que no agredeixis d’altres persones ni imposis la teva voluntat als altres. No són gens conservadors ni s’amaguen de res. —El que deia era molt convincent, semblava que hi tingués molta experiència. En realitat, però, jo mateixa em sentia una hipòcrita.

—Doncs noies com tu no se’n veuen gaires. Especialment a la Xina, no n’abunden.

¿Què estava dient? No ho havia sentit bé. Només m’estava preguntant per què no podia, coi. M’agradava i jo li agradava a ell. Així doncs, per què no podíem? Tot plegat era una gran contradicció. D’una banda, jo era una persona que advocava per l’alliberament sexual i que estava en contra de la monogàmia; de l’altra, tenia una actitud hipòcrita respecte del G i del Luo Xi ja que, d’acord amb la meva lògica, jo me n’hauria d’anar amb el Luo Xi, saltar al llit i «pim pam pum», fotre un bon clau. Això seria el més correcte, és a dir l’actitud correcta per gaudir de la vida, perquè en cap cas creia que ser-li infidel a algú físicament influiria en els meus sentiments; al contrari, potser ens uniria encara més.

—¿Qui diu que nosaltres no tenim sentiments? Una noia a qui li agradi, que m’abraci, em consoli… —va allargar el braç per agafar-me per l’espatlla. Ens manteníem tossuts cadascú en la seva postura—. ¿Marxem? —va preguntar.

Tenia molt d’amor propi i era evident que la meva negativa havia ferit una mica el seu orgull.