QUARTA PART

Vaig perdre la nena que hi havia en mi

PERSONATGE PERILLÓS

EL ZHAO PING EM VA TRUCAR un cop més i em va demanar que anés a casa seva. Només pensar en la seva cara em feia un pal terrible. Pel telèfon em va estar suplicant de genolls: «¿Que no hem estat sempre ben avinguts? Vine aquí dissabte, dona, t’enyoro». Jo, però, em mantenia distant. La seva cara morena, les seves arrugues, el seu aspecte pobre i deixat, els seus canvis d’humor sobtats, tot plegat em regirava l’estómac i em treia la gana. Vaig pensar que potser seria millor oferir-li un final ben sonat i que em deixés en pau per sempre més, de fet, no m’estimava en absolut i mai no li havia importat el més mínim.

Vam quedar que ens trobaríem el dissabte següent a dos quarts d’onze del matí a la bifurcació de Shucun, el lloc on ell tenia llogada una habitació. Volia posar fi a tot allò, incloses les trucades contínues. Em vaig prometre a mi mateixa que mai més no m’embolicaria en una relació de parella tan patètica i poc sana.

Quan estava a punt d’arribar a Shucun vaig veure de lluny que m’estava esperant a l’entrada del poble. Quan em va veure, va riure mostrant-me les dents. Vaig aturar la bicicleta al seu costat.

—Vinga, anem cap a casa —va dir empenyent la meva bicicleta pel manillar.

—No hi aniré. Si he vingut ha estat per aconseguir un objectiu, que és dir-te una cosa. Un cop te l’hagi dita, marxaré, i no servirà de res que intentis aturar-me. Zhao Ping, hem acabat.

—Vinga, anem cap a casa meva.

—Que no. No m’estiris! ¿Què fas? Deixa’m anar! —vaig pegar-li a la mà, emprenyada. Hòstia puta, odiava el tio que tenia davant dels ulls, cada cop que el veia em tocava la pera.

—Anem cap a casa.

—Que no! Me’n torno a casa meva, oblida’m.

—Anem cap a casa.

Ja hi havia gent que havia aturat la bicicleta per mirar-nos, estava cabrejada i nerviosa. El Zhao Ping estirava la meva bicicleta pel manillar per arrossegar-la fins al costat del riu, que estava davant. Jo l’estirava en sentit contrari amb totes les meves forces, la tensió era absoluta, semblava que estiguéssim representant una lluita d’arts marcials dalt d’un escenari.

Finalment, va arrossegar la bicicleta fins a l’altre costat. De cop i volta, em vaig començar a sentir profundament abatuda.

—Vinga, anem cap a casa —va dir el Zhao Ping afluixant una mica.

—No hi penso anar.

Vam seure en una gran roca de la ribera i vam mirar el riu putrefacte a punt de congelar-se.

—Vinga, parlem un moment —vaig dir.

—Quan acabem de parlar marxarem a casa meva, d’acord? I al migdia anirem a dinar.

—Ni pensar-ho, no hi aniré pas.

El Zhao Ping va recolzar-se sobre la meva espatlla, però jo me’n vaig desfer. Ell va tornar a posar-hi la mà i me’n vaig tornar a desfer. No podia sofrir la persona que tenia davant dels meus ulls, egoista i covard, com podia ser que tots els defectes del món s’haguessin materialitzat en la seva persona!

—Anem a casa a seure una estona, va. No et tocaré. Només vull mostrar-te els quadres que he estat pintant aquests dies. Em sembla que m’han quedat especialment bé, és la tongada de la qual estic més satisfet. Vinga, vine a fer-los un cop d’ull!

—Ni parlar-ne.

—Collons, com pot ser que facis igual que l’ex, la que va ser el meu primer amor! Al final no va voler anar a casa meva ni que la matessin. —Va amagar el cap i es va plànyer murmurant. Per un moment em va semblar que es moriria.

Vaig observar el riu en silenci i em va semblar que tant ell com jo mateixa érem força grotescos.

—Al cap i a la fi, tampoc no és que n’estiguis tant de mi —vaig dir, trencant el silenci.

—¿Qui ho diu que no n’estic molt, de tu? Últimament m’ho he passat molt malament, no estic bé de salut, potser tinc alguna malaltia pulmonar…

—Doncs quan puguis, mira de dormir…

—No puc dormir… —Em va clavar la mirada com un llop, amb aquells ulls idiotes i diabòlics—. ¿Que ho fas expressament, això de fer-me enfadar? No puc dormir per més que ho vulgui, no puc dormir…

—Em sap greu.

En realitat, ell potser hauria pogut fer explotar de ràbia els pulmons de qualsevol persona normal, però com que posava una cara de no estar gens avergonyit ni tenir cap mena d’escrúpol, feia que la gent es quedés sense paraules davant la seva imbecil·litat.

—¿No has tingut por que et llancés al riu fa un moment? —M’esguardava amb el cap inclinat.

—Fa temps que sé que en series capaç —vaig dir amb un somriure amarg.

—Ha —va riure.

—D’aquí a un moment me’n tornaré a casa. D’acord? Ja ens tornarem a veure.

Va fer cara d’astorament:

—Parlem una mica més.

Vam continuar asseguts una mica més de deu minuts i jo vaig anar insistint que volia marxar.

—¿Encara t’agrado? —em va preguntar el Zhao Ping. No entenc com podia fer-me aquesta pregunta de cop i volta. No n’havíem parlat mai, d’això d’agradar-se o no agradar-se.

—Eh…, és que… ¿què dius?

—Ja no t’agrado.

—No, no és això.

—No és veritat, ja no et preocupo. Cert! Reconeixia aquell punt.

—Me’n vaig, bye, bye.

Poc després d’arribar a casa vaig sentir el timbre del telèfon, vaig imaginar-me que devia ser el Zhao Ping. Abans que la meva mare despengés el telèfon, vaig cridar:

—Si és per a mi, digues que no hi sóc!

Efectivament, al cap de pocs segons vaig sentir la meva mare que deia per l’auricular: «Ah, no hi és…». «Ahà…». Em vaig estirar sota l’edredó i vaig deixar anar un llarg sospir, n’estava fins als collons que no deixés de perseguir-me. Tan bon punt pensava en la seva cara plena de melangia i envellida per tot el que havia viscut, sentia que no podia viure en pau, el cor no parava de bategar-me amb força, com si jo fos la causa de tot el seu sofriment actual. Potser encara m’importava. Al cap de no res, va tornar a sonar el telèfon. Era evident que el Zhao Ping sabia que jo ja havia arribat a casa. ¿Què em volia dir? ¿Quina jugadeta més em volia fer? Com que el telèfon continuava martellejant sense parar, l’enèsim cop que va sonar, finalment en vaig tenir els collons plens, ¿em deixaria dormir o què?

—Mare, si truquen i és per a mi, l’agafaré —vaig cridar un altre cop—. Ei, ¿Zhao Ping? Ja he arribat a casa, ¿què vols?

—No res, només et volia trucar per sentir la teva veu.

Vaig posar els ulls en blanc, mira que era burro, em trucava per a no res.

—¿Ah sí? Descansa força, jo també t’enyoro molt —vaig dir cap a l’auricular amb ulls tendres i amorosos.

—¿Vols ser la meva germaneta? Així podríem estar sovint en contacte.

—I tant que sí…

—Perfecte.

—Sí…, quedem així, doncs.

«Paf». Cada cop que pensava en ell, hi sentia tal aversió que no volia tenir-hi absolutament res a veure en el futur.

Vaig penjar el telèfon, que acabés aviat aquella tragèdia, si us plau!

El Zhao Ping trucava sense cap motiu en concret. Si no m’hi posava, no parava de trucar fins que ho feia, de manera que el telèfon de casa nostra sovint estava despenjat, però la mesura no era prou efectiva, ja que el Zhao Ping, com si aprofités cada escletxa per ficar-hi l’agulla, no parava de trucar i d’agafar línia (devia estar demanant diners per trucar a la gent que passava per alguna avinguda de Dongbeiwang). Més endavant, tan bon punt sentia que era jo la que agafava cl telèfon, començava a insultar-me. La cosa va arribar a tal extrem que quan ho van saber les meves companyes de classe van escriure una carta conjunta deixant-lo com un drap brut perquè la hi llegís al Zhao Ping el proper cop que truqués. Tot plegat va fer que sentís un menyspreu irremeiable cap al Zhao Ping i alhora em retragués a mi mateixa no haver-hi trencat abans. Tan bon punt veus per on va algú, has de parar-li els peus de seguida! Mira que n’ets, de burra! No t’enredis mai amb gent tossuda i mesquina, pot ser que t’estimi de manera obsessiva però, per descomptat, també pot ser que t’interpreti malament de manera obsessiva! En aquells moments aquell pidolaire em produïa tanta repulsió com la visió d’una serp. Em feia venir nàusees! Per això, el següent cop que em va trucar vaig aprofitar l’oportunitat per dir-li: «Em cago en la teva mare, fill de puta!». Després d’allò va desaparèixer per sempre de la meva vida.

Igual que s’havia dit: «Escorxaré el rock», jo escorxaria el Zhao Ping, és a dir, el desproveiria del seu vestit. Una persona falsa i egoista que, en canvi, es venia molt bé gràcies a una respectable revista de rock coneguda arreu del país, i decebria els fans del rock de tot el món, ja que era un frau rematat. Encara que pogués enganyar tothom, jo sabia perfectament quina mena de persona era. Va néixer el 1974 a Xianyang, província de Shaanxi. El 1988 va començar a escriure i a col·laborar en la Revista de Llengua i Literatura dels Estudiants de Secundària amb poemes de la mena: «Oh, els ideals han marxat, però encara queden les passes per seguir-la a ella». El desembre de 1998, va crear els W, el seu grup actual. El nom del grup és estrany. El grup de rock xinès que més li agrada és Pan Gu i una sèrie de grups punk pequinesos li fan arrufar el nas. Viu en una casa a la zona oest de Pequín on el lloguer d’una habitació li costa mensualment cent quaranta iuans. Es lleva, s’escalfa aigua i es posa a escriure poemes. No té ni un duro, deu el lloguer de quatre mesos, si té gana se’n va als estudis de gravació, com sempre, rondant d’aquí cap allà i, com sempre, demanant diners per trucar i per comprar panets farcits al vapor. No es guanya la vida, sempre està fotut i malalt, depèn dels diners dels millors amics per comprar medecines i sobreviure. Sé que darrere de l’halo de la seva fama i glòria, s’hi amaga un cor fosc, podrit i fètid. Escriu poemes llargs. Aquest fill de camperols tan poc filial és menyspreable en cada una de les seves cèl·lules.