TOT ÉS MEDIOCRE

EN REALITAT, L’EXPERIÈNCIA DEL T no havia estat senzilla. Als setze anys va deixar els estudis, havia fet segon cicle especialitzat o, el que és el mateix, segon de batxillerat, per anar a aguantar escales en una fàbrica. Sovint feia diverses hores en bicicleta per anar a comprar una cinta de rock. Va estar escrivint durant un any a la columna de crítica musical del Diari al Seu Servei. Molt de temps després em vaig sorprendre de veure un «Informe d’un pirat per la música» del T en un número del Vida Musical del 1998, on explicava que li agradaven els Oasis i Blur. En aquella època era justament quan a mi m’agradaven els Pan Gu i vaig desprendre’m directament d’aquell exemplar. L’edat que hi va fer constar va ser «17» i es feia dir pel nom real. Més tard va fer quatre feines escadusseres relacionades amb la música a la Televisió de Pequín i en una sèrie d’altres llocs. Als divuit va estar tot un any tocant en un grup i es va traslladar a viure fora de la capital juntament amb els membres del grup. Si no tenia diners feia solament dos àpats al dia consistents en arròs saltat amb ou. Com que tenia la sensació de no tenir-hi futur, que «la societat no necessitava hippies», va deixar de tocar la bateria i es va ficar de redactor en un portal d’Internet sobre música fins que se’n va anar a fer punyetes, com tants altres, amb la sonada tempesta econòmica. Segons ell, el temps que va passar a l’època XXX va ser el més fosc i insatisfactori, però llavors ja s’havia convertit en el més jove dels «quatre grans cabrons de la crítica musical de Pequín», s’havia convertit en un crític musical «mercenari» que començava a ser famoset!

Es pot dir que el T era una persona llesta mentalment i oportunista. El típic que pensa la societat necessita això, doncs jo faig això. D’això se’n diu tenir vista! Els seus pares, però, no es dedicaven a aquestes coses; ni el podien ajudar ni se’ls havia acudit. Cada cop que el veia em semblava una persona més pròpia dels anys setanta que no pas dels nostres vuitanta! La seva capacitat de patiment, d’estalvi i la seva habilitat de minuciosa observació dels altres em provocaven menyspreu i admiració alhora. Es pot dir així, és a dir, la seva sensibilitat no era una sensibilitat emocional, sinó l’habilitat d’observació de la societat, una mena se sensibilitat «terrenal». Molts dels meus coneixements generals sobre la vida va ser el T qui me’ls va ensenyar. Em va ensenyar com usar el bitllet mensual, l’existència de l’últim tren i la diferència entre els busos nocturns i l’últim bus, em va donar confiança per tornar a casa caminant si no hi havia autobús en una distància de vint-i-cinc quilòmetres. ¿Qui m’havia ensenyat els principis de la vida? Doncs el T! Senzillament era la meva estrella salvadora, l’havia creat Déu especialment perquè fos la meva mitja taronja, ens complementàvem perfectament. Gràcies al cel i a la terra la roba que portava el T encara colava força com a pròpia dels anys vuitanta, perquè duia vambes, samarreta i texans. En realitat, no sabíem què més portar a part d’això.

El cap de setmana el T i jo teníem previst anar a Tianjin a comprar una mica de roba barata de segona mà. Quan el tren va passar per la plana, la neu blanca era tota coberta de petges profundes, però a l’horitzó s’estenia una superfície blanca impol·luta on creixien arbres i també es veien muntanyes distants. El sol del migdia lluïa incandescent i amb tendresa sobre la terra, com una mare, com una amant. Els meus ulls rastrejaven aquella tirallonga d’anys que era com si haguessin mort, no tenia ganes de dir res, no tenia ganes de pensar res. La plana a l’altra banda de la finestra no era motiu d’atenció per a la gran majoria de les persones i n’hi havia moltes que estaven fent la migdiada. Evidentment, les persones son diferents les unes de les altres, el que uns veuen com un tresor, altres ho veuen com un manyoc de draps bruts. Això no té una explicació fàcil, però tot va venir d’una manera tan real que va esbargir el meu mal de cor. Vam estar fumant una cigarreta darrere una altra, mentre menjàvem gingebre confitat i carn salada de vedella. Érem en un vagó de no fumadors, però ningú no se’n va queixar. L’hostessa del vagó va passar empenyent un carret per vendre coses. El T va comprar-me sol·lícit un suc de fruita i un cucurutxo.

—Escolta aquesta cançó del Yin Wu —va dir passant-me els auriculars.

Vaig agafar els auriculars i me’ls vaig ficar a l’orella, la veritat és que la impressió que tenia anteriorment del Yin Wu no era gaire bona, perquè sempre m’havia semblat que era un noi baixet i moix. Quant a ser baixet, no hi ha per què avergonyir-se’n, però un noi així de baixet, que canta sobre la melangia, la cultura humana, els ideals, la vida errant, és una mica ridícul i irònic. Potser també es deu a les meves pròpies raons, perquè sempre he considerat que els personatges públics que tenen un mínim de renom han de ser ben plantats, com a mínim que puguin estar a l’alçada del públic.

Al cap d’una estona d’escoltar-lo em va semblar que la música del Yin Wu era molt adequada per ser escoltada al tren, perquè aquella mena de sentiments i de separacions justament s’adeien amb la vanitat característica de la nostra edat.

—Aquesta cinta me la vaig comprar només sortir al mercat; m’agrada sobretot la cançó Creieu-me; en el seu moment em va fer plorar…

La lletra d’aquella cançó feia així:

No, no us adormiu, amics, encara queda molt de camí, no perdeu l’esperança, malgrat que tenim somnis, somnis destrossats i el cor ferit, també ens ha afligit el pas del temps, potser ja teniu l’esperit gris, potser ja dubteu de tot, però jo us vull dir igualment que us convenceu que no és cert que cap crida no obté resposta, no és cert que cap pèrdua no es pot compensar, no és cert que si tots els estels cessen de titil·lar serà negra nit i no ens estan avisant de l’alba. Tampoc no és cert que es trencaran les ales de tots els somnis, no és cert que cap llavor no trobarà la seva terra, no és cert que totes les cançons ens entren per una orella i ens surten per l’altra i no ens queden al cor. Malgrat que la vida no cessa de destruir els nostres somnis i que certes pèrdues mai no es podran compensar, espero que lluiteu per ells, tireu-vos-ho tot a l’esquena, tireu-vos-ho tot a l’esquena.

A Tianjin vaig experimentar en la pròpia pell la capacitat de supervivència del T. Com que els bancs de Tianjin no estaven connectats a la xarxa, no podíem treure diners amb la targeta del Banc de la Indústria i del Comerç de la Xina. Després d’un temps d’estar amb ell em vaig adonar que era especialment «malastruc». Les coses que els altres podien resoldre amb una sola gestió, no sé com s’ho feien, ell les havia de fer dues o tres vegades. Amb les coses que no eren preocupants per als altres, a les seves mans sempre sorgia algun imprevist. Al final fins i tot ell mateix va haver de reconèixer aquella «malastrugança» seva. El més terrible era que si no tenia malastrugança se sentia pitjor! Era la viva imatge d’una persona que transmetia aquesta mala sort als altres. Tant la seva mare com jo mateixa ho havíem experimentat de valent. Quan els budells van començar a fer «gra gra gra» de gana, el T va proposar anar al McDonald’s a seure una estona. «Podem anar-hi a fer un cafè, al McDonald’s de Tianjin deixen els termos de cafè a l’abast de la gent. Només necessitem una tassa i podrem beure cafè gratis tota la tarda. Fins i tot els podem demanar sucre i llet». Era una molt bona idea. Seure en un restaurant de menjar ràpid lluminós i calentó ens faria més suportables tots els motius d’insatisfacció. El McDonald’s de Tianjin tenia un altre aspecte molt bo, i era que, mentre que al restaurant de Pequín tancaven a les onze del vespre, al de Tianjin no ho feien fins a una hora més tard, és a dir tenien obert tot el dia fins a les dotze. Només la factura de la llum devia pujar-los una passada!

Ens vam passar tota la nit en un local dels que obren vint-i-quatre hores; els diners que dúiem tots dos junts només ens arribaven per beure un bol de llet de soia per cap. Fora, el vent gèlid bufava a ratxes, però a dins s’estava calentonet com si fos la primavera. L’endemà encara tenia a la cara restes del maquillatge del dia anterior, però continuava amb l’esperit animat. El cel serè sempre em proporcionava una alenada i una inspiració pures i fresques. Vam passejar agafats de la mà pel centre comercial Quanye i pel mercat d’articles de segona mà, i a més a més pels grans magatzems Yishidan i per altres llocs. No teníem diners, però també ens ho podíem passar bé. No teníem problemes en aquest sentit. El cor se’ns eixamplava ara sí i ara també. La temperatura i els colors de l’arc de Sant Martí somiats i anhelats, miraculosament van fer acte de presència amb un «patapam» estrepitós. Qualsevol petita mediocritat i popularització és un insult a la joventut i a la intel·ligència.

El G i jo ens vam veure dos cops més. Un va ser perquè li vaig demanar que m’acompanyés al Centre Henderson a comprar-me la colònia Rush de Gucci i m’hi va acompanyar. L’altre perquè vam menjar junts. M’he oblidat de com m’ho vaig fer venir bé per demanar-li que m’acompanyés, però la qüestió és que ho va fer. Mentre menjàvem ell seia al meu davant. Pensava, no sense una certa tristesa, que ja no era meu, oh, My God. Quan ens trobàvem a mig àpat, va rebre l’avís d’una trucada d’una noia al busca i va sortir a fora per trucar-li. Al cap de cinc minuts va tornar a entrar i em va dir que en un no res vindria aquella noia. Per dins estava una mica enfadada. Al final va arribar la noia en qüestió, que va seure amb nosaltres. Anava vestida amb una samarreta negra del Manson. Vam estar xerrant de coses generals. Va explicar que li agradava el rock, hi entenia molt dels grups estrangers que actualment estaven en voga a la Xina, o sigui que de seguida vaig baixar la guàrdia respecte d’ella. Va sortir el nom del Zhao Ping, va comentar-ne que un cop ell havia parlat de mi com d’una persona especialment bondadosa (?!); es veu que la raó d’aquesta opinió seva era que quan es va enamorar de mi, al principi, va ser perquè una vegada li vaig llegir una història que havia escrit jo mateixa sobre un grill; al final de la història el grill moria, i aleshores jo tampoc volia continuar vivint. En aquell moment es veu que el vaig commoure.

Era veritat que jo havia escrit allò, quan feia primer de batxillerat. Li vaig llegir aquell conte al llit, amb molta emoció, profundament trista perquè sabia que estava parlant de mi mateixa. Sense saber com i sense adonar-me’n, la joventut i la passió s’havien esmunyit sense fer soroll.

Estic convençuda que vaig estimar el T. I del que estic més segura és que no vaig estar amb ell per diners.

Les circumstàncies canvien amb el pas del temps i la posició i la importància que els diners han tingut per a mi han sofert canvis dràstics, però això precisament és el que em permet afirmar que en aquella època els meus sentiments per ell eren sincers. Si vas amb el cor a la mà, tens tots els números que s’aprofitin de tu. ¿Qui et manava no tenir malícia?

No goso assegurar si el T em va estimar o no, però m’atreveixo a afirmar que el fet que ell sortís amb mi no va estar motivat per cap bon propòsit. Dit d’una altra manera, ¿quan em va deixar d’estimar? La tossuderia, apatia, artificialitat i indignació d’aquell noi que podia cridar el nom de l’actriu Xu Jinglei mentre fèiem l’amor i que ni tan sols sabia com afalagar una dona o fer-li moixaines, de cop i volta trobaven una raó de ser i una excusa. Tenia els objectius clars, la mirada buida, era un vampir que m’havia ofert el seu cos verge. Era com si hagués descobert un secret; com més anava, de més coses m’adonava i més clar ho veia. Els meus descobriments no van deixar de sorprendre’m, d’espantar-me i de fer que em bullís la sang. Vaig decidir que «allà on caigués, allà mateix m’alçaria». Tal com tu m’estimis, jo et correspondre a tu; si tu ets Sartre, jo seré la teva Beauvoir; si tu ets Romeu, jo faré de Julieta. Abans, però, no m’ho havia plantejat mai així. Quan no teníem diners, fins i tot li portava fideus instantanis de casa perquè pogués halar. Aquella època la deu haver oblidada completament. Pensava que el millor era que abans d’això anéssim un altre cop a Xangai a escampar la boira uns dies i així estaríem empatats.

No li vaig explicar res de la meva activitat mental. Encara hi havia moltes coses que ell no sabia! Algun dia les hi faria saber totes de cop. Tot això ho vaig pensar estirada al llit, i em va fer sentir molt més animada.

Ell era la persona més realista (d’una manera poc raonable) i falsa que coneixia. Estava predestinada a passar-m’ho bé amb ell fins al final!