UNA BONA TOCADA D’OUS

A LA SECCIÓ DE DISSENY ARTÍSTIC DEL segon pis de la revista em vaig posar a xerrar amb un noi. Em va dir que es deia LULU, que era cantant d’un grup i que estava fent d’ajudant de fotografia a L’època XXX. Vam estar fent-la petar una estona, no va estar pas malament i vam quedar que quan hi hagués una actuació hi aniríem junts.

El T em va dir que també coneixia el LULU, que eren col·legues. Cada cop que el LULU em cridava pel busca, el T sempre volia acompanyar-me personalment a trobar-lo. Em deia no t’enamoris del LULU, eh? Al cap d’uns dies em va citar per anar a veure una actuació, el T va desfer una cita que tenia per acompanyar-me tant sí com no. El LULU va entrar amb nosaltres al Kentucky lluint aquella cresta bonica i exagerada. Per arreu on passava, la gent se’l quedava mirant. El LULU es mostrava la mar de natural, com si es trobés sovint amb aquella mirada d’estranyesa o de menyspreu. Jo m’ho mirava entre satisfeta i divertida. AJ seu costat el T no li arribava ni a la sola de les sabates, aparentment tenia un sarcasme amarg i estava tremendament esgotat. El LULU es va comprar un menú per a ell i a mi em va portar un suc de taronja. En el segon viatge em va comprar un gelat. La pinta que feia menjant-se les patates fregides i el Sandy alhora feia que la gent que passava no pogués evitar que li fes gràcia veure’l tan despreocupat.

El LULU menjava i ens anava explicant que havia tingut un desengany amorós. La propera noia a ocupar el lloc havia de ser alta, «pel cap baix ha de mesurar més d’un metre setanta», va dir. Mentre ho deia em va mirar a mi, que estava davant seu. Jo bevia sense moure ni un múscul. La beguda estava gelada i el meu cor, en canvi, cremava. Allà hi havia un desig obrint-se pas, encenem se.

—Va, ajuda’m a trobar-ne una. —Va fer servir les mateixes paraules que el Wang Shuo a la seva novel·la Ferocitat animal.

—¿Com vols que te la trobi? Conec moltes menys noies que nois —vaig respondre, però de cop i volta vaig pensar en la Mary, ¿no m’havia dit que ara estava passant una mala època amb el seu nòvio? «Doncs… d’aquella manera». Cada cop que li preguntava com anaven les coses, com evolucionava la relació amb aquell nòvio seu que tocava en un grup, sempre em responia amb aquesta frase tan poc reveladora. Aquella idea de no estar sotmesa a ningú i de voler provar-ho tot m’agradava. Potser podia enrotllar-se amb el LULU, al cap i a la fi, provar tampoc no els faria cap mal, com més contactes millor i allò potser també podia ajudar-la a ella a escriure poesia. A més a més, el LULU era un amant atent i generós (m’havia fixat com agafava un tovalló de paper per netejar-se la salsa de tomàquet dels dits i s’havia menjat el gelat dolçament cullerada a cullerada).

—Vinga, et presentaré una noia. Es diu Mary, té dinou anys i és universitària.

—¿Quina alçada fa? —va preguntar sense pensar. Des del meu punt de vista, aquell coi de pregunta no era més que una excusa per rebutjar-la.

—Un metre seixanta, aproximadament.

—Massa baixeta! —va exclamar.

Ell sabia que jo tampoc no era gaire alta, només feia un metre seixanta-dos, però era esvelta i àgil intel·lectualment, potser el LULU s’havia fixat en aquest aspecte de mi.

—Ai, em moro de ganes d’anar a veure l’actuació —va dir el LULU. La seva mirada tenia una part que era poc viva, que traspuava la seva solitud.

Tant el T com jo teníem els nostres propis desitjós no confessats; a mi em venia de gust anar a casa del LULU i el T, en canvi, desitjava fotre el camp d’allà com més aviat millor. Em sentia una mica culpable per dins i podia entendre què pensava i què volia el LULU, però el T no ens donaria pas l’oportunitat al LULU i a mi d’estar sols en un mateix lloc.

—LULU, espero poder-t’hi acompanyar la propera vegada.

—I tant, hi anirem junts —va interrompre el T. Suposo que el T no devia entendre de cap de les maneres com ens sentíem i per això podia dir unes paraules de refús com aquelles amb tota tranquil·litat.

Quan vam arribar a casa del LULU, em vaig adonar que es tractava d’una típica casa acollidora d’intel·lectuals de classe mitjana. Els seus pares eren tots dos professors i vivien en un barri residencial d’artistes. El primer cop que es va rapar els cabells, els seus pares només li van preguntar: «¿No tens fred?». Eren uns pares que li compraven un ordinador, una guitarra, li deixaven pintar i dibuixar el que volgués a la paret, li permetien connectar-se a Internet, li permetien parlar llargues estones per telèfon, quan tenia gana li servien plats i arròs calents i li permetien que portés qualsevol noi o noia a dormir a casa.

Tan bon punt vam entrar per la porta, un gosset encantador va venir corrents i va començar a fer-nos festes als peus sense parar fins que el LULU va cridar: «Boleta de neu, vine». Jo jugava amb el gos encuriosida. Els pares del LULU també van sortir a rebre’ns. El seu pare tenia ja alguns cabells blancs i l’aspecte d’un vellet savi i refinat (el LULU em va explicar que el seu pare ensenyava paleografia). La seva mare era una senyora molt corrent que tenia un riure molt afable i la calma elegant de les dones intel·lectuals que ja han perdut l’esplendor de la joventut.

—Oh, són amics del LULU. Passeu, passeu, que a fora hi fa molt de fred, oi que sí?

A fora certament hi feia molt de fred. Jo cavil·lava alhora que deia de tot cor a aquell vellet que es conservava la mar de bé: «Senyor, si mai tinc cap pregunta de llengua, no dubti que vindré a consultar-l’hi». L’home es va posar a riure i va dir diverses vegades: «No n’hi ha per a tant, no n’hi ha per a tant». El T va fer una cara rara.

L’habitació del LULU efectivament era igual d’acollidora i endreçada com jo l’havia imaginada, no en va era balança. A vegades, per petits detalls pots veure el caràcter i l’actitud vital d’una persona (per exemple si et fixes que duu les ungles brutes). El LULU va engegar l’ordinador i li va dir al T:

—Us poso les nostres cançons i així les podeu escoltar.

En aquest aspecte, el T realment hi entenia molt més que no pas nosaltres. Si el comparàvem amb mi, que era totalment analfabeta en la matèria pel que feia a programes informàtics i música electrònica, a ell se’l podia considerar tranquil·lament un «expert».

A mi em va atraure la decoració de la paret. Hi havia diverses fileres de caràcters: «La vida d’una persona és molt breu, ¿encara dubtes què has de fer o deixar de fer? No pots continuar així! Sí, tu, cabró, encara vals! T’admiro! T’admiro!». Em van agradar aquelles paraules que fins i tot tenien faltes gramaticals. No cal dir que a la paret hi havia penjats molts pòsters de rock, de l’estil dels de KORN. A la paret del llit hi havia una enorme cara abstracta, aparentment dibuixada per ell i formada per moltes fotos i coses per l’estil. A sobre de les seves fotos hi havia escrit: «Mireu, aquest és el valent del LULU». En aquelles fotos el LULU duia un mohawk curt, un de llarg, etc, i desplegava la seva joventut sense miraments, els seus músculs, la seva indignació i la seva bellesa. Tot allò va fer que se m’accelerés el pols, m’agradava en secret.

La Boleta de Neu va venir corrents, i bufona i manyaga es va quedar als meus peus, jo la vaig agafar de seguida en braços, fent-li moixaines i tocant-li el pèl curt, càlid i blanc com la neu. Se m’havia oblidat que, de fet, a mi no m’agradaven gens ni els gats ni els gossos. En realitat, m’agradaven més les plantes, que eren una mica més simples, més humanes i més boniques. Aquestes eren les explicacions que em donava a mi mateixa, però realment molta gent té prejudicis cap a les persones que no els agraden els animals i diuen que tenim la sang freda, que no som bona gent, que no tenim compassió, resumint, no es té una bona imatge de nosaltres. El LULU va tocar les seves peces amb la guitarra i amb l’ajuda del Fruity Loop v. 2, software de música que sentia anomenar per primer cop. El T, en canvi, va demostrar que sabia molt bé de què anava i no em va quedar cap més remei que arribar a la conclusió que hi entenia força. Ells van estar tota l’estona parlant de música. El T insistia al LULU que s’havia de comprar uns quants equipaments nous. Mentre trucava a la Mary, jugava amb les cadenes que duia lligades a la cintura.

—¿Mary? Sóc la Chun Sue —li vaig dir en veu baixa mentre m’asseia al llit del LULU—. Endevina on sóc en aquests moments. ¿Saps qui és el LULU? El cantant del grup XXX! —Evidentment, la Mary coneixia aquell grup de música i em va comentar que el LULU unia unes cames ben sexys.

¿Sexys, dius? Vaig esclafir a riure. ¿Com és que no m’hi havia fixat? Per dir la veritat, estava una mica avorrida. Aquells dos estaven capficats parlant de música i del futur i no em feien ni cas.

—¿Et passa res, Chun Sue?

—No res.

En realitat, estava malhumorada a més no poder, però no volia que se n’adonés, ja que era del tot impossible que jo rectifiqués la meva actitud i digués una sola paraula més. Només volia que no em toqués els ous i que no em vingués a preguntar què em passava o d’altres preguntes de subnormal.

—El meu nòvio ara mateix està parlant amigablement amb una persona que em va al darrere i no només això, sinó que estan la mar de ben avinguts i sembla que s’hagin oblidat de la meva existència. Des que hem posat els peus en aquesta habitació fa quaranta minuts, l’únic que m’ha dirigit la paraula ha estat el T que m’ha preguntat com de passada: «No et passa res, ¿OI?». I és clar que no em passa res! Què m’hauria de passar! De música electrònica, que és el que estan discutint ara, no hi entenc ni un borrall, i el tio aquest a sobre ha dit que vol organitzar un grup de música electrònica. —No podia amagar el meu abatiment i el fet que em sentia dolguda—. ¿Què puc fer, Mary? Tinc la sensació que m’he quedat desfasada. —T’asseguro que ja n’estava fins al capdamunt de parlar en veu baixa, però vaig veure que el T em llançava una mirada no sé per què de desconfiança. Al cap de cinc minuts, se’m va acostar i em va dir assenyalant el rellotge:

—Ei, d’aquí a poc hem de pirar!

El segon cop que em va cridar l’hipòcrita aquest que anava d’íntegre i d’amic per la vida, li vaig dir a la Mary:

—¿Per què no xerres una mica amb el LULU? Està buscant nòvia.

Com no podia ser d’una altra manera, la Mary va riure i va acceptar. Després, amb cara de pòquer em vaig posar la jaqueta i vaig agafar la cartera. Abans de marxar el LULU em va dir: «Et regalo una ampolla de colònia», i em va donar una ampolleta d’alumini, la vaig obrir i feia una olor com de sabó líquid. Potser era colònia d’home.

—¿Per a mi? —li vaig preguntar.

Ell va dir somrient:

—No la faig servir gaire, només n’hi ruixo de tant en tant a la Boleta de Neu.

Vaig riure la broma. Per això em vaig emportar l’única cosa que em podia fer sentir alegre i victoriosa aquella nit. El LULU ens va acompanyar fins a la porta principal i nosaltres vam sortir del fosc passadís a les palpentes. Ens vam dirigir a la parada de l’autobús per agafar-ne un, a fora continuava nevant.

—¿Què et passa? Està claríssim que estàs enfadada —va dir de sobte el T, provocador.

—No em passa res.

—Ai, ¿què et penses, que sent tan llest com sóc (!!) no em puc imaginar que en portes alguna de cap? Estàs enfadada perquè no t’he fet cas en tota l’estona, ¿oi? Però, ¿què volies que et digués en aquella situació? De música electrònica hi entenc força. Un cop et vaig dir que forméssim un grup de música electrònica i només vas deixar anar un «d’acord» i no vas preguntar res més. Avui ha estat casualitat, el LULU m’ha demanat que escoltés el que fan i només li he donat una mica la meva opinió. Em sembla que si m’ho pregunta, no està bé que no li contesti, al cap i a la fi tots som amics!…

»El LULU avui m’ha dit una cosa: “T, ¿aquest hivern no et penses rentar els pantalons?”. Mira, fins i tot una persona com ell s’ha adonat amb un sol cop d’ull que enguany jo no he pogut rentar-me els pantalons perquè feia massa fred i a casa, per acabar-ho d’adobar, no tenim rentadora. No tinc manera de rentar-los i, per si fos poc, no en tinc cap de recanvi, així que porto aquests i ja està! Estic encantat de portar els mateixos pantalons durant quatre mesos (d’allò que els ulls no veuen el cor no se’n dol). Fins i tot ell m’entén, feia mig any que no ens vèiem. Normalment la gent no es contacta per telèfon, sinó que xerra quan es troba. A més, com és que acceptes sense més la colònia d’una altra persona? Tu mateixa has dit que no feia bona olor, que semblava sabó… Al meu voltant no hi ha gent així… és que… simplement et prenen allò que estimes. Estava pensant que com pot ser això. ¿És que no t’ho puc donar jo, tot això, que necessites que t’ho donin els altres? No ho entenc (no ho puc entendre). A més, no sé què has dit quan anàvem amb l’aulolnis a casa del LULU. El LULU ha dit que volia venerar-me com el seu ídol, i això m’ha fet sentir orgullós, i tu has dit no sé què, que era impossible. Sàpigues que tota la gent del meu voltant m’aprecia molt i n’hi ha que m’adoren, tot i que a mi me la porta fluixa.

Efectivament, vaig pensar jo, què hi ha que no te la porti fluixa? Una persona que no té temps ni de fer el que vol per a ell mateix.

—I aquella frase que has dit, de no sé què que he abusat del rock xinès, simplement… deixem-ho córrer.

El fill de puta, amb els ulls injectats de sang i sense acabar de buidar el pap, es va aturar un moment, tot ofès.

—Què dius, que he abusat del rock xinès! Si els meus amics més íntims parlen així de mi i em comprenen tan poc, ¿què serà de mi? Si els amics em necessiten els ajudo, com l’any passat, que vaig deixar a una persona dos mil sis-cents iuans.

—Aquest tema l’havia tret no menys de deu cops.

En aquell moment necessitava diners i jo en tenia, doncs els els vaig deixar! I a molts amics que han anat curts de diners, els n’he deixat algun cop i mai no els els he reclamat. No té importància perquè són amics! Necessitaven ajuda i es donava el cas que jo els en podia oferir, ¿per què no els havia de donar un cop de mà? Ho vaig fer de bon grat. Era la temporada que treballava en aquell portal d’Internet i que guanyava quatre mil iuans al mes. Ara sóc pobre. Veus que em compri roba per a mi mateix? Em sap greu fer-ho. ¿I què passa si porto els mateixos texans durant quatre mesos seguits? Millor que anar despullat, no?, es va dir a si mateix.

S’estava emocionant amb les seves pròpies paraules i cada cop sentia més llàstima de si mateix. Jo que me l’escoltava, era sensible a les mirades burletes de la gent del voltant i no vaig poder evitar sentir vergonya d’estar asseguda al seu costat. Veia com parlava decidit i segur d’ell mateix. Aquella intolerància, mesquinesa, egoisme i estretor de mires, tot saltava a la vista. Tot plegat feia venir nàusees i em va recordar molt el Zhao Ping. Em van venir unes ganes sobtades de barallar-m’hi. Havia sentit a dir que el T podia estar-se parlant tres hores seguides, sí que havia perdut facultats últimament; ara només hi havia estat vint minuts seguits, oh, quina pena! Ja que xarlatans com aquell no se’n veien gaires, potser fins i tot es podia demanar que l’incloguessin als rècords mundials Guinness o una cosa per l’estil.

Al final vam baixar de l’autobús. Jo sense dir ni pin i inexpressiva, com si la cosa no anés amb mi, feia veure que escoltava aquell rotllo que, en realitat, se me’n fumia. És cert, estava esperant a veure què més deia, quanta estona més parlaria. Vam trobar la casa de te Xianzonglin a la porta del SOGO. Em vaig gastar els últims deu iuans que em quedaven amb una torrada amb mantega de cacauet. Després vaig agafar un paper i «rac, rac, rac», vaig escriure-hi unes paraules mentre el T em mirava amb cara d’estranyat. Quan vaig acabar, li vaig passar el paperet.

—Me’n vaig al lavabo.

Al cap d’uns minuts, quan vaig haver tornat, tot just començava a llegir-se la nota. Se la va mirar durant uns deu minuts i em va dir:

—No m’ho he llegit del tot, però pel que porto fins ara, {m’estàs dient que vols trencar amb mi? —Jo vaig abaixar el cap sense mirar-lo. Va allargar la mà amb passió per sostenir la meva—. Chun Sue, mira’m, si us plau, ¿què et passa? ¿Estàs enfadada? Reconec que allò d’abans és culpa meva, ¿d’acord? M’he passat de la ratlla. —Jo continuava amb el cap cot sense mirar-me’l perquè tenia por que, en mirar-me’l, m’entressin ganes de riure. Era ridícul. M’importaven l’opinió i el punt de vista que pogués tenir de mi però, en canvi, no m’agradava gens ni mica la persona que tenia davant.

»Chun Sue! —M’agafava la mà—. No ens separem, ¿d’acord? Tot és culpa meva. És que… em miro massa el melic —va reprovar-se a si mateix amb sinceritat. Jo, amb el cor com una pedra, no em vaig ni immutar.

»T’estimo, Chun Sue, no et vull perdre. En l’aspecte emocional només us tinc a tu i la meva mare. No et vull perdre, ¿em podries mirar? —Jo no vaig dir res i vaig continuar caminant. Ell em va aturar—. Chun Sue! —Es va llançar als meus braços a ploriquejar com si estigués patint una injustícia, però el meu cor continuava impertorbable—. No vull deixar-te marxar, potser si marxes ja no tornaràs mai més. ¿No has vist la pel·lícula Fly Me to Polaris?, ¿no saps que una petitesa pot canviar el destí vital d’una persona? No et puc perdre. Si et deixo marxar, me’n penediré i ho pagaré car. Mai no he dit “per sempre” o paraules per l’estil perquè detesto dir “per sempre” quan no és possible que les coses siguin per sempre, però ara t’haig de dir una cosa: vull estar amb tu per sempre.

Em va abraçar molt fort, les llàgrimes i l’expressió de nen petit se m’enganxaven a la cara i al cos, mentre jo m’estava dreta i absent, sense experimentar aquella pena que es clavava als ossos com un punxo. ¿No era cert que jo també havia experimentat una pena així? ¿Era cert o no que en aquells moments tenia al pensament una altra persona? Podia sentir l’olor de Pampolleta de colònia que m’havia regalat el LULU, i això encara afegia més incomoditat i violència a la situació. Qui m’havia d’acompanyar en un dia pequinès gèlid i de paviments coberts de neu i dir-me totes aquelles paraules no havia de ser ell.

—Sempre he treballat dur, no abandonaria mai res per ma mare, si no fos que caigués greument malalta, aleshores no aniria enlloc i la cuidaria. En canvi, si tu m’ho demanessis, ara mateix ho deixaria tot per tu.

—La feina és el més important. —Tota blanca, vaig escopir suaument aquestes paraules que normalment tant li agradava sentir.

—De cap manera! Chun Sue…, el més important no és la feina!

El meu esperit era com aigua calma, estava molt tranquil·la. Sí, les coses eren així! Una frase tan senzilla com: «Si et deixo marxar, me’n penediré» havia curat totes les meves ferides… ¿O és que estava atordida?

Vaig allargar la mà per eixugar-li les llàgrimes.

—Vinga, no ploris, no ploris —li vaig repetir murmurant i perdent una mica la paciència. Una gran manta de neu queia del cel.

Havia de mostrar-me una mica més trista. El T es va sorprendre de veure’m les galtes humides; evidentment es va pensar que m’havia commogut.

—Va, perdona’m per aquesta vegada.

—Sempre he fet tota sola el camí! —avançava trepitjant la neu a grans gambades—. Mai ningú m’ha ajudat de veritat. Ningú m’ha estimat de veritat. Els meus pares no m’han donat mai suport, no m’han comprès mai. —Caminava pelada de fred. Ara mateix, quan acabava de confessar-li aquelles paraules, no confiava gens ni mica que poguéssim comunicar-nos, més aviat em semblava que feia riure molt. Suposo que no volia enfrontar-m’hi directament; mai volia fer front a la realitat. Potser era culpa de la meva hipocresia i vanitat.

—Busquem una botiga d’aquestes que obren vint-i-quatre hores per xerrar una estona més —va suggerir.

—Ok —vaig respondre. Estava al límit de les meves forces, però ja no em venia d’aquí. Abans, quan havia passat l’últim metro i no teníem diners per agafar un taxi, sovint anàvem a una botiga d’aquestes que obren vint-i-quatre hores a xerrar asseguts i dormisquejar recolzats sobre la taula. De bon matí agafàvem el primer metro i un autobús per tornar cadascú a casa seva.

Vam anar caminant des de Xidan fins a la botiga de la cadena Yonghe Dawang on venien llet de soia, al darrere de Tian’anmen. El programa reservat d’aquell establiment era posar de manera contínua els èxits del Zhang Xinzhe. Ens hi vam quedar fins a dos quarts de sis del matí. Aleshores vam tornar en autobús cadascú a casa seva.

En arribar a casa em vaig llançar de cap al llit a dormir, em moria de cansament. Tenia la sensació que havia tornat a malgastar el meu temps al costat del T.

—Ai, ja n’hi ha prou, Chun Sue —mirava de convènce’m el LULU—, en qualsevol cas, el T ja hi ha sortit guanyant!