M’ENCANTA WUDAOKOU

EL G i JO VAM QUEDAR PER ANAR a veure una actuació organitzada per la discogràfica Haojiao el dia trenta-u de març, era el segon cop que en veia una en aquell local. Després d’allò, el Haojiao es va canviar de nom per dir-se Xiangshu i vam deixar de tenir el nostre camp base de diversió, per això calia conservar aquell dia en el record. Aquella nit ens ho vam passar de conya. Hi havia molta gent, un gran rebombori, vaig veure moltes cares conegudes, uns quants amics que freqüentaven la llibreria Fangzhou i també el japonès Takuo que, assenyalant amb el dit un noi que se li assemblava, va dir:

—Aquest és el meu germà gran, el Takuo Adachi.

Li vaig dir al G que, arribat el moment, el deixaria agafar-me una mica, en realitat volia estar més a prop d’ell. Hi va estar d’acord i va continuar dret al meu costat d’allò més formal. Va començar l’espectacle, l’ambient estava molt animat, vaig començar a botar, vaig saltar tant que vaig acabar amb el cap tot suat. Feia segles que no em sentia tan feliç. Tant sí com no van voler portar-me fins davant de l’escenari perquè descansés una mica asseguda sobre els altaveus, perquè tenien por que em desmaiés, ¿però des de quan era tan fràgil? Vam sortir a beure aigua, amb les oïdes brunzint-nos sense parar. El Takuo ens va convidar a beure aigua mineral, perquè després de comprar l’entrada ens havíem quedat pelats.

—Quina passada! —Asseguda a terra, bevent l’aigua plenament satisfeta, em vaig arremangar els pantalons per sobre els genolls. Al tou de la cama hi tenia un blau produït per algun cop. Sota la llum, vaig fer l’agradable descobriment que la meva cama no era gaire gruixuda. El G em va dirigir una mirada i em va preguntar:

—¿Estàs bé?

—Estic bé.

M’encantava Wudaokou^[22]. Més o menys cada cinc minuts hi passava un camió brunzint. El Ziyu em va dir que la zona de Wudaokou i del carrer Xueyuan es podia convertir a cada instant en un bocí de melangia i que si hi pensaves molt t’entristia. Els records feien que l’ahir i els somnis no es poguessin distingir del tot. Per exemple, ¿havia vist o no un hivern aquell riu rònec al defora de la Universitat d’Enginyeria Agrícola? Totes les emocions tendres passejaven per la posta de sol. El capvespre oferia un escenari per a aquests records, però «filla meva, ¿què vols: anar deixant les coses pel camí o mirar sempre enrere?», em vaig preguntar a mi mateixa.

A l’hora de tornar va tenir lloc una escena força graciosa. Estàvem empenyent les bicicletes i de sobte vaig tenir una rampa a la cama. Vaig cridar:

—G, no puc caminar!

Va aturar-se de seguida i em va dir agafant-me pel braç:

—Ràpid, posa la cama tan alta com puguis.

Va estar tot el trajecte interessant-se pel meu estat, però també vam continuar parlant de temes que no hi tenien res a veure. Es comportava sempre igual, estava pendent de tot.

Vam anar pedalant fins al centre comercial Chang’an. Allà vam parar perquè els camins per tornar a casa eren contraris: ell cap a l’est i jo cap a l’oest.

—¿Seiem una estoneta? —va proposar el G.

—D’acord. —Vam ficar les bicicletes dins del parterre del carrer i vam seure en un banc.

—Avui hi ha un munt d’estels.

—I tant…

—¿En què estàs pensant? —li vaig preguntar.

—Estic pensant que quan puguem fer una actuació al Haojiao serà l’hòstia.

—Només és qüestió de proposar-s’ho, segur que ho aconseguim.

—¿En què més penses? —li vaig tornar a preguntar, acostant-me la seva mà suaument i agafant-la dins la meva.

—Jo… —volia dir alguna cosa però al final no va dir res de res, simplement em va fer un petó dolç, que em va encantar. Vam continuar asseguts i parlant, feliços com peixos a l’aigua. Vaig estar xerrant fins més o menys les tres o les quatre i no vam fer cap a casa fins que el dia no clarejava.

—Truca’m quan arribis a casa, ¿eh?

—No pateixis —vaig dir rient, i vaig sortir disparada cap a casa amb la bicicleta.

L’endemà, el G, el Vidre i jo vam quedar per anar a passar el dia a Daxing. Ells hi havien passat la temporada de tres anys de la secundària obligatòria, havien viscut a la mateixa casa i s’estimaven com germans. Hi vam anar en autobús però, com que em marejo, vaig estar tota l’estona estirada en braços del G, ell m’abraçava. Després de baixar de l’autobús, vaig necessitar uns cinc minuts per començar a recuperar-me. Donava una mà al Vidre i una mà al G. Durant els quaranta minuts precedents, el G havia fet molt mala cara. Vam anar a fer un tomb pel centre comercial Daxing, que tenia tota la pinta de ser una construcció de principis dels anys noranta, i també vam anar a donar un cop d’ull a l’escola on havien fet el primer cicle de la secundària. El més divertit va ser que a l’hora de dinar vaig demanar un plat d’amanida de fruites i, quan me la van portar, li vaig dir a la mestressa cambrera que valia més que em portessin només dues taronges, pomes, o el que fos; me les pelaria i ja està, ja els ho pagaria.

—¿Si els sentiments dels dos enamorats han de durar per sempre, aleshores no passa res si no poden estar junts de sol a sol? —li vaig dir una mica sense cap ni peus quan vam travessar el pas elevat. Jo sempre feia igual, en algunes situacions deia coses a la babalà, pensaments que demostraven que no tocava de peus a terra. Sense cap sentit. Ell em va mirar com si pensés alguna cosa.