DONA INFELIÇ

A MITJANIT VAIG OBRIR LA PORTA amb la clau, tornava a casa. Ja estaven tots dormint i ningú no es va llevar per retreure’m la «fugida de casa». M’estranyava que no s’haguessin interessat a aprofundir en la meva complexa activitat mental. Desconeixien del tot que temible i desesperat era el que jo pensava de debò. Vaig caure en un son profund com si fos una mota de pols que hagués estat flotant a l’aire i sobtadament hagués tornat a terra.

De bon matí em vaig quedar sota l’edredó gaudint d’aquella escalforeta sumptuosa, pensant que avui no calia que anés a classe. De fet, però, no tenia pas la intenció de quedar-me al llit, ja que aquella letargia ambigua m’enfonsava. M’embolcallava, era com si hagués de morir de feblesa dins d’aquell mantell de tovor que ho envaïa tot.

Aquell llit enorme semblava una sepultura i es balandrejava perquè em moria. Cada segon que m’hi quedava, m’hi enfonsava més encara i em costava més arrancar-me cap enfora.

—Mingming, obre la porta, vull parlar amb tu.

¿És que potser la fulla de la porta pesava cinc-cents quilos? No tenia ganes d’enfrontar-me a la seva expressió rigorosa.

—D’aquí a un moment aniré a la teva escola, ¿què penses fer? ¿Què vols que els digui?…

Potser em va dir alguna cosa més, però no ho vaig sentir amb claredat, potser des del meu fur intern em negava a sentir-ho. Amb aquelles poques paraules, però, n’hi va haver prou per provocar-me un daltabaix. Només el cel sabia com d’avergonyida i d’incòmoda em sentia respecte a aquella dona preocupada que estava palplantada a l’altre costat de la meva porta.

Sempre feia igual, abans que hagués tingut temps de pensar-me bé alguna cosa, ja li havia complicat la vida a algú altre. La vida és una tragèdia predeterminada i els detalls de la vida són un joc que s’inventa la gent. O bé jugues o bé esculls la mort, però nosaltres som, a més a més, tan joves, que no se’ns està permès morir. Si algun dia et despertes d’un malson i no entens per què has de jugar aquest joc cruel i idiota i, com un ximplet mires de canviar-lo, el dolor ja ha fet acte de presència. Per això, la majoria de la gent no té més remei que seure honestament i jugar al joc dels cinc en ratlla amb el rei dels dimonis.

—Ja els pots dir que no hi aniré més. D’aquí a uns dies em busqueu unes classes de repàs i ja està.

—Però unes classes de repàs duren pocs dies. Què penses fer en el futur? —Vaig sentir l’ai i el patiment amagats en el més profund del cor de la mare.

—Ja en parlarem més endavant.

Finalment, les seves passes es van esmorteir i es va sentir el «pam» de la porta que es tancava. Se n’havia anat.

Em vaig tornar a ajeure, no vaig poder resistir mirar per la finestra, el dia era gris, com un rostre indiferent, el típic temps hivernal de Pequín. Em recordava de la importància de no perdre ni un minut cada matí quan anava a l’escola, quan encara era fosc a l’hora de llevar-se. Després de dues hores de classe el color del cel era com una cinta de seda blava.

No sabia quan tornaria la mare. Em va venir al cap un noi que es deia Zhang Dongxu i aquell «llibre» seu, una obra seva. N’hi havia prou a publicar perquè hi hagués gent que et comprés i et llegís, i entre aquestes persones sempre hi hauria algú que s’ho passaria bé amb tu. Tots els autors que m’agraden, precisament, han escrit una obra que ha estat publicada i així jo els he pogut llegir i m’han pogut agradar. Si no les haguessin escrites, no serien més que talents en el buit, de manera que no hi hauria manera que jo els hagués pogut conèixer. Em veia com una persona desafortunada que tenia el talent retingut en el més profund del meu cor.

Volia trucar al Zhang Dongxu al migdia.

Tenia la mateixa edat que jo, també feia secundària i ja havia publicat una novel·la.

Jo ja havia aconseguit dur a terme el pla de deixar l’escola i marxar de casa, però m’havia adonat que continuava sense tenir res de res i que em trobava en un cul-de-sac. En Lu Xun havia dit: «El més dolorós en la vida d’una persona és despertar-se i adonar-se que no té cap camí per recórrer». ¿Com podia escriure amb tant de pesar?… Encara que es podia dir que jo no tenia cap camí, me n’obriria un.

JARDÍ DE ROSES

SÓC EL TEU ÚNIC AMIC, baby, sóc el teu únic amic. Estava cantussejant aquesta cançó de Metallica. La tendresa que transmetia aquella lletra solitària em commovia profundament.

Sóc el teu únic amic, petita, sota aquest cel blau safir només hi sóc jo. Per què plores? Estimada, no sóc pas aquell nano tan llest que amb divuit anys ja havia invertit un milió de dòlars, ni tampoc sóc una persona forta i de principis. El Zhang Dongxu em va explicar que a partir d’enguany havia començat a fer grafit, al principi de tot feia grafit punk, però ara li semblava una ximpleria. ¿Per què? Si a mi escriure «visca el punk» no em semblaria mai una ximpleria. «Fins i tot en vaig fer un en un armari de la classe». «No fotis!». Vaig pensar que si hagués obrat així a la nostra escola, ben segur que l’haurien expulsat! Vaig riure amb ell. Tenia les mans entumides pel fred, no sabia per què l’estava trucant enmig d’un dia hivernal. Aquell sentiment inexplicable de complicitat i familiaritat d’ahir, havia desaparegut, només em quedava una actitud resignada i la idea d’aguantar fins que pogués posar fi a aquella trucada. Es el que passa quan imagines com és la vida dels altres sense veure’ls, que sents una solitud impotent. Ai, a l’aire se sentia el vent més gèlid i glacial, les branques seques dels arbres feien una fressa craquejant. De cop i volta, vaig començar a alterar-me, no sabia si en algun lloc llunyà hi podia existir o no alguna cosa que em servís de consol. Aquell lloc que sempre havia estat considerat per mi com el poble natal dels meus amors començava a trontollar, tot i que aquestes coses tan sols llampeguejaven davant dels meus ulls com el fum de la pólvora, ja que desapareixien im mediatament.

La nit queia en silenci sense que la gent se n’adonés. I la nit no només provocava terror i foscor en la gent, sinó que també podia provocar un finíssim i lleuger sentiment de seguretat.

Ja havíem deixat enrere tota aquella sèrie de fets passats que no volia recordar, ja no malgastaria mai més el meu temps ni tampoc no pensava tirar per terra l’alegria per culpa de coses sense importància.

Ai, i quan acabaria aquell llarg i confós període d’adolescència? A vegades pensava simplement deixar-m’hi morir i prou, això també estaria prou bé. Enmig de la foscor em vaig pintar amb molta cura els llavis de vermell i després em vaig imaginar com seria observar-los amb els ulls d’un noi; tot aquest procés em va sumir en una mena d’encanteri. Per això vaig decidir que jo seria una dona que s’estimaria a si mateixa. Des de petita sempre m’ha agradat agafar els pintallavis i el coloret de la mare i maquillar-me. Després agafava el mirall amb les dues mans i no parava d’observar-m’hi. M’encantava empastifar-me la cara amb aquells productes màgics i veure com la meva cara a poc a poc anava canviant fins no ser com la dels altres. M’encantaven aquells colors vius. Sempre m’havia deixat seduir per aquells colors cridaners dels anys setanta nord-americans, multicolors, llum i colors esclatants, d’allò més vistosos, perfiladors d’ulls verds, ombres d’ulls, colorets roses i daurats, esmalt d’ungles amb purpurina, totes aquelles coses em tenien el cor robat. M’arrossegaven a la follia igual que els dissenys de la Vivienne Westwood o del John Galliano.

Durant el dia vaig trucar a un noi que es deia T de L’Era XXX, havia sentit a parlar d’ell, havia estat músic i actualment era crític musical. Volia trobar-m’hi per intercanviar-hi algunes impressions.

La seva veu era inesperadament bonica, tenia una veu molt clara. Vam xerrar una estona de música i em va preguntar quins grups m’agradaven, quina feina estava fent en aquell moment i tota la pesca. També em va dir que el meu estil literari estava molt bé, que havia llegit l’XXX que havia publicat al primer número de la revista.

—M’ha commogut. De veritat, no està gens malament.

—De debò, gràcies, però allò ho va escriure una altra noia, el meu article és el que hi ha a la dreta del XXX —vaig corregir-li l’equivocació educadament.

—Ui, quina ficada de pota, em sap greu…

—No hi fa res.

Vam continuar xerrant uns cinc minuts fins que ell em va dir amb una mica de pressa:

—Ho sento però aquí… no ens deixen rebre trucades gaire llargues. ¿Què et sembla si em dones el teu número de telèfon i et truco al vespre?

Al vespre, devien ser cap allà a les vuit que el T em va trucar.

—Ei, sóc la Chun Sue —vaig dir.

—Ei, em sap greu allò del migdia. El director del Departament d’Edició m’acabava de cridar l’atenció per estar sempre al telèfon en hores de feina just abans que em truquessis.

—¿Ah, sí? —vaig fer jo.

Vam estar parlant una estona, ell tenia molta facilitat de paraula. Vaig veure com les manetes del rellotge caminaven de les vuit fins a les deu. Aproximadament cada cop que ell feia una pausa donava un cop d’ull al rellotge i m’adonava que ja havien passat deu minuts respecte de l’última vegada que ho havia fet, ni més ni menys, exacte. Vaig pensar que li devia haver caigut bé.

—¿M’enyoraràs, demà? —va preguntar-me tartamudejant i amb un fil d’esperança solitària.

—I tant —vaig respondre—, contactem si tenim temps.

Va començar a nevar lleugerament. Em vaig posar l’abric i vaig baixar a buscar la correspondència. Baixar de casa per anar a buscar la correspondència era probablement l’única ocasió que tenia ara en tot el dia per comunicar-me amb l’exterior. Se’m va acudir una idea. Si el T m’estimava, li demanaria que em comprés un conjunt de roba que em quedés bé. ¿Què en pensaria? ¿Li semblaria que tenia el cap buit?