1
FINS AQUELL DIA…

… la meva experiència nàutica era més aviat reduïda i francament decebedora.

Quan encara estudiava a Can Culapi i duia pantalons curts i els genolls perpètuament apedaçats amb mercromina, molts diumenges al matí si feia bo, l’avi Anton em portava de passeig al port. A vegades, segons com tingués de plena la butxaca, pujàvem a les «golondrines» que surten de la Porta de la Pau i ens arribàvem fins a l’escullera.

En aquell temps per la banda de mar hi havia unes velles bastides de fusta on s’enfilaven els pescadors de canya. A l’altra banda, la del port, encara es podien veure les darreres muscleres de Barcelona que segons l’avi donaven uns musclos que no tenien res a envejar als del nord. Aleshores l’escullera era molt més curta que no pas avui en dia i on ara hi ha un restaurant llavors hi havia un far.

Al capdamunt de les escales que unien el moll de les golondrines i a la part alta de l’escullera hi havia una paradeta on venien pipes, tramussos, xupa-xups, xiclets Bazooka i coco. Allà sota l’ombra d’un para-sol esparracat, hi havia el propietari, un home que en feia dos com l’avi, amb un bigotet prim a l’estil del Clark Gable totalment desproporcionat amb les seves esponjoses galtes vermelles. Una cigarreta penjava permanentment del seu llavi inferior i sempre, fos estiu o hivern, duia una samarreta imperi tacada de cendra que deixava al descobert els seus braços enormes i peluts.

Al cordill que li feia de cinturó duia un eixugamans prou brut i greixós com perquè fes fàstic només veure’l i en el qual, sense cap recança, deixant de banda les més mínimes mesures d’higiene; l’home fregava el ganivet amb què cada diumenge tallava el tros de coco que l’avi Anton em comprava.

A mi m’agradaven les pipes i els tramussos, no feia cap escarafall als xupa-xups, i tot i que mai no han estat sant de la meva devoció, tampoc no hauria menyspreat un xiclet. Però a l’avi no li importaven gaire les meves preferències, i any rere any, diumenge rere diumenge em comprava el mateix, un tall de coco eixut i estellós que invariablement se m’entrebancava a la gargamella.

L’avi em portava de la mà fins on eren els pescadors, però tot i que ens hi estàvem una bona estona, puc assegurar que mai no vaig aconseguir veure’ls treure un peix del mar, ni treure’m el coco de la gola.

Després, amb aquella sensació anguniosa al coll, anàvem fins al far. Mentre tot caminant l’avi m’explicava com era el port quan ell era xiquet i el pare, el seu pare, és a dir el meu besavi, el portava a veure els vells vapors.

Després de fer una referència a la bateria de canons instal·lada al castell de Montjuïc, em parlava dels temps de la guerra; de quan els Aguirre, uns veïns del replà que eren de la CNT, van haver de marxar cap a Mèxic, de les bombes del crucero Canàries i de la gana, de la molta gana que passaven. I mentre ell parlava, el coco que no baixava.

—Veus Miguelet? —em deia enfilant-me en una pedra i assenyalant amb el dit cap a l’horitzó— allà és Mallorca.

Però per més que jo em posava de puntetes mai no la vaig arribar a veure.

L’avi estava convençut que la mel amb llimona, la sopa de farigola i l’aire del mar eren el millor remei per a tots els mals, tret potser del mal de panxa que a mi em quedava quan en el viatge de tornada, de cop i volta, el tall de coco es desentrebancava i s’enduia amb ell, cap al fons del port, el croissant i el vas de llet amb cola-cao que la mare m’havia donat per esmorzar.

De més gran, quan ja sortia amb l’Anna, recordo que vam fer una excursió a les illes Medes amb un vaixell d’aquells que tenen el terra de vidre per poder veure el fons del mar, un bottom boat, que en diuen.

Mentre ella, envoltada d’un núvol d’alemanys amb sandàlies i mitjons, s’abocava als vidres del vaixell provant de veure les meravelles que la mediterrània amaga, jo m’abocava també, però per la borda, per donar de menjar als peixets.

—Mira! Mira Miquel quants peixos han vingut tot d’una —deia contenta mentre les oblades i els serrandells es menjaven la tonyina i el pa amb tomàquet del meu entrepà.

El viatge de nuvis el vam fer a Mallorca, i tant a l’anada com a la tornada, em vaig ficar al llit i no en vaig sortir fins que el vaixell era de nou a port i ben amarrat; i tot i així també em vaig marejar.

I ara per ara, l’experiència nàutica més recent, i sens dubte la més desagradable es remunta al juliol de l’any passat quan un vespre de mal record, el meu cunyat, que viu a Vilassar, es va entestar a portar-me en la barqueta d’un veí del seu replà a «fer el calamar». Mentre ells menjaven, bevien i cantaven havaneres jo posava l’esquer als calamars amb el meu sopar.

El mar, però, d’una manera o d’un altra sempre ha format part de la meva vida.

Quan passàvem els estius a Blanes a cals pares; jo sempre m’enduia els prismàtics a la platja i allà, a l’ombra del para-sol, esquivant les pilotes dels nens i sentint de fons el «pumba, pumba» del radiocasset del veí, jo no treia l’ull dels vaixells que sortien navegant per la punta del Tordera amb les veles inflades pel Garbí, del qual, amb tota la raó del món, en Josep Pla diu que és un vent que atabala.

Al llarg dels anys me n’he fet tips, de passejar pel port del Masnou, el de Blanes, i també el d’Aiguadolç. I no m’he deixat perdre ni una sola edició del Saló Nàutic; va ser justament allí on, després de vint anys, ens var tornar a trobar.

A l’escola, el José Carlos Casamitjana i jo no érem precisament grans amics. Jo el tenia per un cregut, un poca-solta i un fatxenda. I estava convençut que ell no sabia ni que jo existia. Però ves per on m’equivocava. Després de tants anys sense veure’ns em va reconèixer immediatament.

Jo encara era a tercer d’econòmiques quan a casa dels pares, les coses es van torçar. El taller de tapisseria que fins aquell moment ens havia donat de menjar; el vam haver de tancar perquè devíem molts diners.

Per poder continuar endavant amb els estudis vaig haver d’espavilar-me tot sol, i durant un temps vaig repartir propaganda per les bústies i per Nadal feia de dependent a El Corte Inglés, fins que un dia, mitjançant un vell conegut del pare, vaig entrar a la Caixa. Primer de suplent, després amb plaça fixa en un magatzem, fins que en acabar la carrera em van posar de caixer. Més tard, amb molta paciència i treballant més hores que un rellotge, vaig aconseguir que em fessin apoderat, fins arribar al que avui en dia soc: director de sucursal.

De mica en mica, de la Caixa han anat sortint el pis de Sant Elies, els dos cotxes i el terreny de Vilassar, on algun dia, si tot va bé, espero poder construir una caseta perquè, a l’Anna Vilassar li tira molt. Allà viuen els seus pares amb la Núria, la germana petita, i l’altre germà, el Marc.

Jo no és que em pugui queixar, perquè tal com està avui en dia el món encara me’n surto prou bé, però no tant com el José Carlos. Ell sí que s’ho ha sabut muntar.

Quan es va casar amb la Mercè, una noia de casa bona, va penjar la carrera per ficar-se de ple en els negocis. Va tenir l’encert de saber aprofitar les revolades econòmiques de començaments dels vuitanta, i pel que ell mateix m’ha dit, té calers ficats a tres o quatre llocs diferents. Només cal veure-li els vestits de firma, el pis a Pedralbes; la minyona, el seu luxós cotxe negre i el veler, per saber que les coses li han anat més que bé.

Des d’aquell dia al Saló ens hem anat veient regularment, fins i tot en una ocasió em va convidar a dinar en un restaurant molt elegant.

Menjar, el que es diu menjar; no és que mengés gaire però el servei va ser exquisit a l’alçada de la factura que vaig pagar.

Va ser en aquell restaurant, després de parlar de la nova llei d’arrendaments urbans, que em va proposar de passar junts les vacances.

Al vespre quan ho vaig dir a l’Anna, de primer va arrufar el nas. Embarcar-se, i mai millor dit, amb gent desconeguda semblava força arriscat. I també hi havia allò de la nena, haver de deixar-la tants dies amb els avis no li feia gens de gràcia. Però era tan gran el meu entusiasme que finalment vaig acabar engrescant-la.

Després de l’embaràs i aquells primers mesos envoltada de bolquers, biberons i xumets, tots dos i en particular ella, ens mereixíem unes bones vacances.

Els pares de l’Anna, i molt especialment la mare, de seguida es van mostrar disposats a fer-se càrrec de la criatura. No per res, senzillament perquè la Clara és la seva única néta.

La nit del calamar, les oblades de la Costa Brava i el coco de l’escullera formaven part del meu llastimós passat mariner. Aquell mateix vespre embarcaria en un veler, el veler del José Carlos, per travessar el mar.