8
A QUARTS DE CINC DE LA TARDA…

… arribàvem a Port de Pollença i un mariner que passejava amb la seva bicicleta ens va guiar fins a l’amarrador número 290. Al punt de les cinc l’Escàndol era de nou a port i ben lligat, després d’una maniobra que podríem qualificar de perfecta, facilitada en part pel fet que ni a l’amarrador número 289 ni al 291 no hi havia ningú.

Encara no havíem parat el motor que vaig sentir la fuetada del sol. Feia una calor insuportable, no oblidem que érem al mes d’agost.

El port se’m presentava com un autèntic forn i a l’Escàndol no hi havia lloc on amagar-se. Però cada problema té una solució i en aquest cas la solució tenia nom de tendal.

—Tindreu l’honor d’estrenar-lo. No et pots imaginar el que m’ha costat, però ja veuràs quina passada.

Personalment, jo era de l’opinió que amb l’experiència de l’estrena de la Montserrat, hauria resultat preferible no tenir cap més honor com aquell, però ja diuen que on hi ha patró no mana mariner i allí el patró era ell. És clar que també n’hi ha que diuen que qui paga mana.

La idea en si mateixa no era dolenta. Un tendal que teòricament havia de cobrir gairebé mig vaixell des del pal fins a la popa. Llàstima que per col·locar-lo haguéssim de superar uns quant obstacles: els ja coneguts obencs, la botavara, l’estai, el timó i la crema de la Mercè que, com sempre, era on no havia de ser.

—No, no, espera, em sembla que ho hem fet a l’inrevés.

Un tendal és un accessori gairebé imprescindible en un veler tret que es vulgui agafar una insolació.

—Eh!… No, Miquel, mira. Em fa l’efecte que això hauria d’anar per damunt de la botavara, sí, exacta, per damunt de la botavara. O potser no.

Aquest problema del sol no el tenen les motores, amb el seu salonet interior i aquella mena de porxo que tenen a popa, com la que estava amarrada al número 288, on un senyor que tenia una certa semblança amb el president del Barça seia tranquil·lament llegint el diari.

—Cagonlou!, com cony deu anar això?

Aquell hippy sense reciclar que llegia el «Financial Times» a l’ombra d’un para-sol esparracat assegut al seu vaixell, el qual havia batejat com El Plàstic Fantàstic, i que de tan esquifit com era els peus li penjaven fora, tampoc no semblava tenir cap problema ni amb el sol ni amb res.

—I si el lliguem aquí? —va suggerir.

—I què en farem, d’això? —vaig preguntar.

—Tallar-ho!

Recordo que tres o potser quatre anys enrere, un amic em va deixar la seva tenda de campanya, una mena d’apartament de lona amb dues habitacions, salonet porxo i cuina. Quan vam arribar al càmping de cala Canyelles i ens vam trobar amb aquell estol de pals fils i piquetes no vam saber què fer-ne i aquella nit vam dormir a l’hotel.

Tampoc mai oblidaré aquell dia que vaig entrar en un d’aquest centre comercials especialitzats en bricolatge on sembla que amb dues mans i una clau anglesa la feina ja estigui feta i em vaig comprar una calaixera a peces. Tres mesos després, la nit de Sant Joan, vaig poder contemplar que bé cremen les calaixeres.

És a dir, que les meves habilitats pel que fa al bricolatge no són gaire notables, i si a això afegim que el José Carlos no sap ni com s’obre el capot del seu cotxe, que en sa vida ha canviat una bombeta, i que és dels que quan s’espatlla el televisor senzillament el llencen, no és estrany que el tendal quedés com va quedar.

A l’últim vam decidir ignorar un forat que era exactament on no havia de ser, almenys així ens ho va semblar. Així que vam obrir-ne un de nou per poder passar unes cordes que prèviament havíem lligat a un altre. Aquesta altra corda passava pel mig d’una vora, que, amb no gaire encert, vam cosir al centre de la roba, allà on hi havia el forat aquell que havíem que abans havíem decidit ignorar, i que per una banda estava lligada al pal i per l’altra a la bandera. Quan ja el teníem muntat ens vam adonar que ens havia quedat tant baix que no podíem passar, així que vam haver de recórrer al pal de fregar, una escombra i la canya.

Després d’alguns maniobres més que no explicaré per tal de no allargar-me, finalment vam aconseguir donar una certa solidesa a la complicada estructura del magnífic tendal que teníem l’honor destrenar, que encara vam haver de reforçar amb dues cordes més quan es va aixecar una mica d’airet. Cordes que la Mercè va aprofitar per estendre les tovalloles, unes calces negres, els mitjos del José Carlos i una baieta.

Quan donàvem per tancat el problema del tendal, l’Escàndol havia perdut tota la seva presència si es que en algun moment l’havia tingut.

L’Anna i la Mercè van anar a dutxar-se. L’Anna amb una tovallola, el sabó i l’escuma per al cabell, mentre que la Mercè s’enduia un necesser que semblava una maleta. De bon grat hauria anat amb elles, però arribar a port amb un veler significa que, com qui diu, la feina tot just comença.

Primer de tot s’havia d’arreglar la cadena de l’àncora, el que volia dir que mentre el José Carlos anava a buscar un mosquetó a la ferreteria, i de passada com que li venia de camí aprofités per comprar tabac al bar del port, i ja que hi era es prengués un cubata. Mentrestant jo que ni tinc lumbàlgia crònica, ni fumo, ni m’agraden els cubates havia de treure fora la Montserrat i els seus vuitanta metres de cadena.

Després hi havia la qüestió elèctrica, amb dos allargadors de trenta metres cadascun, vaig recórrer tot el moll fins a trobar un endoll lliure, per la possessió del qual vaig haver de discutir aferrissadament amb un alemany amb aspecte de víking, que pretenia fer valer els seus drets llançant-me tota mena de renecs i escarafalls en alemany als qual jo contestava amb els meus en català. Finalment l’endoll va ser per a mi, que per això parlo més clar.

Per poder omplir els dipòsits d’aigua vaig haver de demanar l’ajut del hippy d’El Plàstic Fantàstic, que molt amablement em va deixar la seva mànega que unida a la nostra em va permetre connectar amb una tercera mànega de propietari desconegut, que alhora estava connectada a una d’un francès que, aquella sí que arribava a l’única torreta d’on sortia un defallit rajolí d’aigua gràcies al qual, dues hores després, només teníem mig dipòsit ple.

Després de recollir les restes de patates, d’olives i de crema de la Mercè, el José Carlos va voler netejar la coberta, jo amb el fregall i ell amb la mànega.

Amb el tendal posat, les calcetes esteses, la bateria carregat-se, el dipòsit d’aigua ple i la coberta neta es podia pensar que la feina estava llesta. Doncs no, perquè ara li tocava a l’Eugenia.

El José Carlos és d’aquella mena de gent que té una clara tendència a personalitzar tot el que toca, per això la seva barqueta auxiliar, que podia dir-se senzillament barqueta, tender com diuen els anglesos, xàvega, bot o «chinchorro». En canvi la seva s’havia de dir Eugènia. Que per fer-ho més rodó era el nom de l’esposa del senyor de l’amarrador número 288, aquell que s’assembla, insisteixo, al president del Barça.

L’Eugènica havia vingut amb nosaltres dins d’una bossa lligada a la coberta, i mentre va ser allí dins no va donar cap problema: Però un cop estesa va acaba convertint-se en una condemna.

—Vés inflant.

L’Anna i la Mercè van tornar de les dutxes fresques com dues roses, l’una amb uns pantalonets curts que li esqueien molt bé, i l’altra, la Mercè, amb uns pantalons llargs transparents i una bruseta curta que deixava veure el pitet a cada moviment.

—Anem a buscar una farmàcia.

Quan la Mercè i l’Anna van tornar, l’una amb un pot de crema per al sol i l’altra amb un de liniment, jo encara estava inflant l’Eugènia.

—Mentre tu acabes d’inflar, jo me’n vaig a la dutxa.

Quan el José Carlos va tornar, afaitat, amb el cabell engominat, envoltat d’un núvol de Paco Rabanne, jo encara estava inflant.

—Però què fots?! No veus que està punxada.

Afortunadament, el senyor d’El Plàstic Fantàstic, que va resultar ser un botiguer de Sabadell que acabava de separar-se de la dona, tenia de tot dins del seu veler i al cap de poca estona el forat de l’Eugènia quedava tapat, i en un tres i nos la teníem inflada i a l’aigua.

Per fi a quarts de nou del vespre m’havia arribat l’hora de dutxar-me.

—Eh! D’això, Miquel, no t’entretinguis que tinc taula reservada.

Mai no se sap on es poder descobrir els plaers de la vida, a mi m’havia calgut travessar el mar per descobrir-los amagats darrera coses tant senzilles com un pot de sabó, una esponja i una dutxa d’aigua calenta.

—Ah!

L’alemany de l’endoll havia trobat una gens subtil forma de venjar-se, obrint l’aixeta de la seva dutxa i deixant-me sense aigua calenta, just quan havia de treure’m el sabó. Mentre ell cantava la cavalcada de les walkiries jo em vaig vestir i sense afaitar-me ni posar-me colònia vaig tornar cap al vaixell.

—Si senyor, el millor de la vela són els ports i els restaurants dels ports.

Aquella va ser una de les poques frases assenyades que vaig sentir dir al José Carlos al llarg del viatge. Ens trobàvem a la terrassa del restaurant de la llotja del port gaudint de la panoràmica de la badia espurnejada pe un grapat de vaixells que suraven en les encalmades aigües, i que semblaven posats allí per al nostre plaer. Una lleugera brisa que venia de terra refrescava l’ambient. Per una vegada almenys, havia de donar-li la raó.

El José Carlos estava radiant, amb el seu color de pell daurat, com la crosta del gall-dindi que la meva sogra té per costum fer per Nadal, amb aquells quatre cabells blancs estratègicament distribuïts en la seva cabellera fosca, arrissada i engominada, i el magnífic Rolex, que reflectia els llums del restaurant, sobre els seus braços musculosos a força d’esquaix. Al seu costat, la Mercè, amb la mitja melena impecable ni un cabell fora de lloc, semblava que el sol i la humitat del mar no anaven amb ella.

I davant, nosaltres.

L’Anna molt digna, malgrat que el sol li havia fet una mala jugada i tingués la marca de les ulleres, i que els seus meravellosos rínxols s’haguessin estarrufat fins a nivell «rei lleó» perquè a ella sí que li afectava el sol, la humitat i els mosquits perquè ja tenia una picada al mig del front. Al seu costat em trobava jo, amb espardenyes, perquè tal i com tenia els peus no em podia calçar, una mica esbiaixat cap a la dreta per allò de l’esquena, i el nas vermell com pebrot. Tots quatre fent temps amb una mica de pica-pica envoltats d’una aroma indefinible, barreja d’Aftersun, Opium, Paco Rabanne, mar i peix fresc, esperant que arribés la caldereta de llagosta que el José Carlos havia encarregat.

Hi ha petits detalls, gairebé imperceptibles, que diuen molt de les persones i que marquen distàncies entre ells, com per exemple el pitet de quadres blanc i vermells que ens va posar el cambrer i que tan graciós quedava a la Mercè damunt la bruseta blanca, tant be com al José Carlos damunt el polo de color blau mariner que havia triat per a l’ocasió. Jo, en canvi, duia camisa verda i l’Anna un vestidet de ratlles violeta i verd, que s’adiuen amb moltes coses menys amb un pitet de quadres blancs i vermells.

Però en aquell moment tot m’era ben bé igual. Les vacances començaven tot just ara, en aquell màgic instant a la vora de la mar davant la cassola que el maître ens acabava de presentar, d’on del mig d’un mar de sucs i essències emergien les restes d’aquella bèstia tan lletja com suculenta. Davant d’aquell espectacle gastronòmic que se’m presentava, podia donar per bons tots els patiments del viatge.

—Que us fa es que em serveixin primer? És pel règim —va dir la Mercè dolça com la mel.

—No dona, no. Com vols que els faci res, hi ha confiança. Camarero haga el favor de servir primero a la señora —va dir el José Carlos al cambrer, un jove de Zamora que, per allò de la precarietat laboral, havia anat a petar a Pollença.

La Mercè després de donar-nos les gràcies amb un somriure ple de malícia es va dirigir al cambrer.

—A mi póngame solo bicho, nada de pan ni de suco —va dir ella molt fina.

El règim de la Mercè, que segons ens va explicar no suposava cap esforç i donava uns resultats espectaculars i ben visibles, consistia a no barrejar aliments. Així, la caldereta de llagosta, un plat en què com tot a la vida n’hi ha una de freda i una de calenta, és a dir, una de pa i una de llagosta, en la versió de la Mercè es va convertir en una de llagosta i una de llagosta també.

—¿Le parece bien a la señora?

La Mercè va arrufar el seu nasset tan bufó i amb un somriure esplendorós als llavis que permetia admirar els seus incisius immaculats i perfectament arrenglerats, va assenyalar amb el ditet una poteta més. Poteta que, el cambrer, que era de Zamora i tant li feia qui se la mengés, va posar al seu platet.

Amb la cassola completament desequilibrada, el cambrer va continuar fent la seva feina. L’Anna encara va tenir sort perquè va arreplegar un tros de cap, una antena i un bocí de cua. El José Carlos, que no seguia el règim de la Mercè, va tirar pel dret.

—A mi mucho de todo que vengo con un hambre…

Encara puc donar gràcies per la closca de pota que vaig poder xarrupar, unes engrunes del cap i l’antena que li havia tocat a l’Anna que, tota amor, em va donar. Afortunadament, de pa, el cuiner, n’havia posat i força.

—No sabeu l’enveja que em fa veure com suqueu —deia la Mercè mentre la seva llengua lliscava per aquella closca que poc abans era plena de carn.

De postres, l’Anna va prendre un sorbet de llimona, el José Carlos una greixonada, la Mercè un gató amb gelat d’ametlles i nata muntada, i per a mi el cafè i el compte.

De tornada al moll em va semblar que les coses no estaven exactament com les havíem deixat abans.

—No el veus més baix? —vaig dir referint-me a l’Escàndol que de lluir airós la proa per damunt del moll, tant que per pujar-hi calia alçar la cama més enllà del melic, ara havia quedat a l’alçada d’una voravia.

—És la marea nocturna —va dir ell saltant a coberta amb un gran terrabastall que va provocar l’encesa dels llums dels vaixells veïns.

Potser sí que era cosa de la marea nocturna que, per algun estrany motiu, que de moment no vaig saber explicar-me, semblava actuar de forma diferent en l’Escàndol que en la resta dels vaixells, però abans que el meu pobre cervell trobés una resposta, el crit desesperat de la Mercè me les va donar totes.

—Ah! Les sabates!

L’Escàndol anava camí d’enfonsar-se i de tot el que de valor es pot perdre en un naufragi inclòs l’honor del patró especialment quan el naufragi es produeix al port, segons el personal criteri de la Mercè l’únic perquè valia la pena córrer eren les seves sabates, els seus vestidets i el seu necesser. Instants després sortia foragitada del veler amb la maleta, tres bosses de viatge i el necesser.

El José Carlos, sense perdre la flegma que dóna tenir a la panxa una caldereta, va posar en marxa la bomba, amb el que va aconseguir despertar tot el veïnat, perquè les bombes de buidatge estan pensades per posar-se en marxa a les dues de la matinada.

Amb l’aigua més amunt dels turmells vam haver de posar-nos a buidar-la a còpia de galledes.

—Ara torno, vaig un moment a portar la Mercè a l’hotel, és que si es mulla els peus se li talla la regla.

Enmig d’un mar on suraven els rotlles de paper higiènic un cartró de Winston, els mitjons del José Carlos, un «Lecturas» de tres mesos enrera, i les galetes de Sigüenza, l’Anna i jo ens hi vam estar fins prop de les cinc traient aigua.

El matí següent l’Anna i jo el vam passar dormint a la platja sota un para-sol de palla en unes hamaques llogades.

Mentrestant, els mariners del port treien l’Escàndol de l’aigua per arreglar l’eix de l’hèlix que, per culpa d’aquella cordeta que de tan discreta com és, sovint ningú no hi pensa i que en enredar-se en l’eix de l’hèlix havia provocat un petit desplaçament d’aquest, petit però suficient com per que l’aigua s’anés colant dins i a punt va estar de provocar el seu naufragi.

Al José Carlos no li vam veure el pèl en tot el dia perquè, malauradament a la Mercè del disgust se li va tallar la regla i van haver d’anar amb cotxe a Palma perquè la veiés el seu ginecòleg, que estava atracat a Portals.

Totes les notícies que vam tenir d’ells va ser una trucada a les quatre de la tarda per saber com anaven les reparacions i si havíem dut la roba a la tintoreria.

—… escolta i si pots acosta’t a un super i compra el que s’hagi espatllat, després ja passarem comptes…

A les deu del vespre eren de nou al port, ella acabada de sortir de la perruqueria amb una bossa d’Adolfo Domínguez a les mans i ells amb sis parell de mitjons nous.

—I demà a primera hora cap avall.

Aquell no em va semblar el moment per preguntar què els havia dit el metge, ni per dir-li el que havia costat la grua, ni el supermercat. Jo tenia massa son per preguntar res, fins i tot què era, per a ell, a primera hora.