3
EREN LES ONZE TOCADES QUAN…

… després d’hissar la vela major; instal·lar el pilot automàtic, cosa que ens va costar una bona estona perquè hi havia un cargol que no encaixava; regirar mig vaixell buscant el manual de l’equip de navegació per acabar no trobant-lo; mirar què coi passava al llum de babord; i comprovar que un cop més el Miranda s’havia oblidat d’arreglar l’indicador de l’oli del motor, finalment em podia menjar el meu tros d’empanada que a hores d’ara a més de mig cremada, ja era freda i tan eixuta que em va costar Déu i ajut fer-la baixar.

A unes set milles de la costa, aproximadament al mateix lloc on el meu cunyat i el veí del seu replà, temps enrere em van portar a donar de menjar als calamars, la meva particular memòria històrica em va aconsellar que aquell era el millor moment per encetar la capsa de biodramines.

De mica en mica, els pescadors, els seus renecs i les ràdios que els acompanyaven van anar quedant enrere, com els llums de l’autopista del Maresme que lentament es van esvair enmig de la calitja alhora que la resplendor de la ciutat que tenyia el cel amb tonalitats vermelloses es fonia en l’horitzó.

Mentre, l’Escàndol continuava el seu camí mar endins fins a quedar sol sota les estrelles enmig de la foscor. Tot plegat prou excitant com perquè les primers hores de viatge passessin com si res.

Als volts de la una, la Mercè s’havia posat el pijama, uns taps a les orelles i se n’havia anat a dormir perquè, a ella, això de la vela mai no li ha dit res.

L’Anna, cansada com estava pels preparatius del viatge i d’haver netejat la cuina, el bany i la nevera, havia seguit l’exemple de la Mercè. I tot i que tenia seriosos dubtes de com li aniria amb el trec-atrec del motor al costat del cap, pocs minuts després dormia plàcidament com si tota la vida hagués navegat en un veler. A coberta vam quedar el José Carlos i jo, ell xerrant i jo badallant.

—Per travessia collonuda la de l’any passat. Bufava un vent de l’hòstia, què dic de l’hòstia, de la re-hòstia, de trenta nusos no baixava, i amb unes onades que no vegis. Venia també el Paco Fabregat, saps qui et dic?, sí, home, tu l’has de conèixer, va fer la carrera amb nosaltres. Un de molt gras amb ulleres. Bé és igual, doncs al paio se li va fotre al cap de fer una fotografia des de la proa…

Mentre el José Carlos relatava detalladament les seves experiències, jo em deixava acaronar les galtes pel suau airet de la nit, bressolat pel monòton soroll del motor que estaborneix orelles i cervells.

—… i ja me’ls tens tots dos amb les seves panxes, perquè si el Fabregat està gras, no vegis com està el Rodríguez. I apa, som-hi!, tots dos cap a proa amb la màquina de fotografiar dins d’una bossa de plàstic. Amb aquestes que ens enxampa una onada, que t’ho ben juro que era tan alta com el pal i si no t’ho creus els ho pots preguntar a ells…

Sempre m’he preguntat per què quan pescadors o navegants posen algú com a testimoni de les seves proeses, aquest algú és sempre algú que no coneixem i que no és present, a vegades fins i tot és mort.

—… per corbata se’m van posar…

A l’airet i al soroll havia d’afegir la sensació pesant que l’empanada m’havia deixat a l’estómac, la copeta que el José Carlos es va entestar a fer-me prendre, i les dues pastilles contra el mareig. Tot plegat formava un combinat que em va fer venir una son molt dolça. Però em semblava de mala educació deixar-lo amb la paraula a la boca i per això vaig aguantar la narració, fins on les meves parpelles m’ho van permetre.

—… els hauries d’haver vist els dos penjant per la borda, i tot perquè la màquina se l’havia regalada la seva dona. Si ja ho dic jo, que n’hi ha que són calçasses…

Però quan per segona vegada, el cap em va caure damunt el pit, i abans que el José Carlos engegués un nou relat, vaig considerar que aquell era el moment oportú per deixar de banda les bones maneres i aclucar l’ull una estona.

Els meus ulls, els meus ronyons i el dit gros del peu em deien que sí que tenia tota la raó, que havia arribat l’hora de desitjar-se bona nit.

—Bé! Ja n’hi ha prou de xerrameca, que és hora de plegar —va dir ell posat-se dret amb les cames eixarrancades mentre es posava bé els pantalons—. Va, Miquel, espavila que t’explico com va això.

De cop se’m van obrir els ulls com dues lluernes.

Prescindint totalment de mi i de la meva opinió, el José Carlos, pel seu compte, havia fet una distribució de les guàrdies nocturnes segons la qual ara dormia ell i pringava jo.

—No tindràs cap problema, perquè al mar de nit mai no passa res i, com qui diu, això va sol.

El José Carlos, molt amablement em va fer cinc cèntims de les quatre coses que em calia saber perquè ell pogués dormir tranquil mentre jo provava de no enfonsar el vaixell, i, com ja havia passat a la botiga, les quatre coses van ser unes quantes més.

Vigilar els altres vaixells.

—D’aquests de la Transmediterrània, no te’n refiïs ni un pèl. Es pensen que el mar és només per a ells. I si estàs al mig no esperis que s’apartin. Tant se val que vagis a vela; perquè ells això de la preferència s’ho passen pel folre. I els mercants, compte am els mercants!, que són pitjor, perquè aquests fiquen el pilot automàtic i cap al llit.

Estar a l’aguait de la pantalleta.

—Tu tranquil que no has de fer res. Ell —va dir referent-se a una espècie de televisor que hi havia instal·lat dins del vaixell— ja sap on anem.

Però encara que com el José Carlos havia dit, «Ell» sabia perfectament on anàvem, també va afegir que no era sobrer vigilar que no ho oblidés.

Per aquest motiu, cada mitja hora havia d’anotar uns numerets que apareixen al costat dret de la part inferior de la pantalla, després de donar quatre cops a un botó vermell que hi havia a la banda esquerra de la mateixa pantalla. I cada quart d’hora havia de fer el mateix amb uns altres numerets que també apareixien al costat dret de la pantalla, però a la part superior, quan donaves dos cops al botó blau que hi havia sota del botó vermell.

—… Per anar bé haurien de marcar sempre zero, però això del mar no és una ciència exacta i a vegades marquen una mica amunt o una mica avall. Si veus que la cosa va de quinze amunt o quinze avall, no cal que facis res, però si passa de vint…

—Què passa si passa?

—Res tu tranquil, sobretot tu sempre tranquil. Mai no s’han de perdre els nervis.

Puc assegurar que durant tota la nit aquella andròmina electrònica va estar marcant 18 amunt o 19 avall. Així que vaig passar la nit donant copets al botó verd que hi havia sota el botó blau en el primer cas; i al botó groc que hi havia sobre el botó vermell en el segon.

El pilot automàtic.

Que també anava sol però no del tot, perquè obeïa les ordres que li donava «Ell», el de la pantalleta, aquell que tot i saber perfectament on anàvem calia vigilar no fos cas que se n’oblidés.

—Tu no has de fer res —deia el José Carlos molt convençut—. Sents aquest soroll que fa?, és com un riic, raac.

—Sí, sí que el sento.

—Doncs ja està, això vol dir que tot va bé.

—Que bé, quina sort!

—Sort?! No noi, t’equivoques, tecnologia americana i ben cara que l’he pagada. Ara, si veus que enlloc de fer riic, raac, fa un grinyol així com un nyiec, estigues al cas.

—Esnyiec? —vaig provar de repetir.

—No! Fixa’t, és un nyiec més sec.

—Ah! Vols dir un nyiec?

—Això mateix! Doncs quan faci nyiec vol dir que li falta oli, llavors li fots una ruixada amb «6 en 1» i llestos.

—Molt bé.

—Ep! Però si en lloc de fer nyeic fa un nyiectx, com si fes un esternut després del nyiec, llavors vol dir que a més de faltar-li oli, la corretja s’ha sortit de mare. Això pot passar, però tu tranquil que no passa mai.

—I si passa?

El José Carlos em va afusellar amb la mirada. Era de suposar que segons la seva manera de veure-ho resultava impensable que aquells dos aparells que sens dubte eren els millors del mercat, o al menys uns dels més cars, deixessin de fer el que havien de fer sense la seva autorització.

De cop em vaig sentir molt orgullós del meu televisor alemany fabricat al Vallès Oriental i el meu cotxe japonès muntat al Baix Llobregat.

Acabades les explicacions relatives al motor, nivell de gasoil, temperatura i oli, que ell va considerar com una sola cosa, però que per a mi van ser els números 5, 6, 7 i 8, el José Carlos va donar per tancat el primer capítol de les seves explicacions. Havia arribat el moment de parlar de la número nou, segons els meus comptes, o de la cinc segons els seus, la vela.

La vela.

A falta de vent ens movíem a força de motor i jo des de la meva ignorància creia que el fet de portar la vela hissada era una qüestió purament d’imatge, per això, i pensant a estalviar-me problemes, em vaig atrevir a fer un suggeriment.

—Abaixem la vela? —vaig dir cometent un sacrilegi lingüístic/mariner, perquè al mar l’únic que baixa és el vent. Per a alguns patrons fins i tot els pantalons s’arrien.

—Arriar la major?! Mai!

Em va explicar no sé què de molt complicat sobre l’equilibri entre l’obra morta i l’obra viva. Em va parlar de la minimalització de l’efecte de l’abatiment àmpliament compensat per l’acció de la deriva provocada pel corrent i de la seva incidència en el rumb.

Rumb que com ja m’havia explicat anteriorment, «Ell», el de la pantalleta coneixia perfectament i se’n guardaria prou, de perdre’l. Així que quedava clar que d’abaixar, perdó, d’arriar la vela ni parlar-ne.

—Tu només has d’estar al cas del soroll, perquè si baixa el vent i la drissa de la vela pica al pal, llavors fa soroll I noi, és que jo per això dels soroll sóc molt senyor i amb un copet de no res, mira, que no puc fer-hi res i em desperto.

Em vaig fer el càrrec de seguida perquè anteriorment ja me n’havia parlat de la seva afició per l’òpera:

—Ah!, però compte que no bufi massa fort, perquè la Mercè si no és ben plana no dorm, i si no dorm tu no saps com es pot posar de pesada. Tu només has de mirar aquesta mordassa, si veus que bufa massa i el vaixell va de cantó, l’aixeques i deixes anar una mica aquesta escota. Però no la deixis anar massa perquè llavors dona cops i aleshores qui no dorm sóc jo.

El José Carlos va fer un cop d’ull al seu voltant i, pel gust amb què es rascava l’entrecuix em va semblar que estava prou satisfet del que va veure. Això em va fer pensar que, amb les explicacions corresponents als seus hàbits pel que fa a dormir, es donava per tancat l’apartat dedicat a la vela i, per tant, el punt novè i últim de l’ordre del dia, però un cop més m’equivocava.

—Bé, sembla que tot està en ordre —va dir com aquell qui vol donar a entende que té la feina feta, quan els que l’han de fer són els altres—. Ara podem treure la Carmencita.

—Qui?!

La Carmencita.

La canya preferida del José Carlos; amb la qual, segons em va dir, havia pescat tonyines que amb prou feines podia pujar al vaixell.

—Era com d’aquí a la contra de la major… —de la qual cosa vaig deduir que aquella tonyina era molt grossa, tot i no saber què era ni on es trobava la tal contra, una tonyina tant gran com aquell llobarro que no cabia al forn.

—… ens el vam endur al Peixerot i ens el van fer amb unes patatones i una picada d’all, julivert i ametlles que hi cantaven els àngels…

Davant aquest gloriós historial no podia fer altra cosa que mirar-me la Carmencita amb un cert respecte.

—… em va costar un ou, però noi, va valer la pena.

Segons el José Carlos a la canya, com a tot, no li havia de fer res, la deixava a punt només per si queia alguna cosa a primera hora del matí, que és l’hora d’esmorzar per als peixos i les persones.

—No saps què és viure bé fins que arribes a port i et fots una tonyina acabada de sortir del mar.

La Carmencita va posar punt i final a l’ordre del dia o de la nit segons com es miri.