2
A QUARTS D’ONZE D’UN ESPLÈNDID…

… i assolellat matí d’un trenta-u de juliol, jo estava allí palplantat davant les inacabables prestatgeries que omplien les parets d’aquella llibreria, sense saber molt be per on començar.

Hi havia gran quantitat de volums escrits per homes per als qual travessar l’Atlàntic és com per a mi creuar la Diagonal.

A més de les biografies i relats de viatge dels grans aventurers de renom, hi havia muntanyes de llibres on, especialistes de reconeguda solvència, explicaven com fer front a les situacions més diverses traient profit dels infinits recursos del mar, ja fora fent insípides amanides d’algues, creant el teu propi hortet a la popa del vaixell o improvisant una vela amb una samarreta. A més també hi havia manuals de motors, reglaments de regates, guies de viatges i centenars de volums diversos en alemany, en anglès i sobretot en francès. Sense oblidar una infinitat de mapes d’illes llunyanes a les quals, ara com ara, ni en somnis no podria anar-hi, no tant per manca de coneixements, que també, com de diners.

Enmig d’aquelles muntanyes de saviesa marinera, semblava que a ningú no se li hagués acudit que al món també hi pot haver mariners de secà.

—El puc ajudar?

Que la meva experiència nàutica fos gairebé nul·la, tampoc no volia dir que ho hagués de reconèixer públicament i, en especial, davant d’aquell jove d’ulls blaus, pell bronzejada i cabells destenyits que semblava sortit d’un celebrat anunci de calçotets que feia uns mesos guarnia les parades d’autobús i que va impressionar l’Anna, de tal manera, que de poc no ens costa un disgust amb el cotxe.

—Buscava alguna cosa senzilleta per al meu nebot, a qui agrada molt això de la vela.

—Quina edat té, el nen?

—Deu. Deu anys.

Hauria jurat que al jove d’ulls blaus se li escapava un somriure de complicitat però vaig fer com aquell qui res.

—Em sembla que tinc exactament el que busca.

De sota d’un taulell on s’amuntegaven desenes d’exemplars de revistes amb fotografies de vaixells tan majestuosos com inabastables, el jove va treure un llibre de format similar als del Tintín i si fa o no fa els mateixos colors i nombre de fulles.

—Aquest llibre està força bé. Veu?, té unes il·lustracions molt clares que expliquen molt bé les qüestions bàsiques: el vocabulari, les maniobres, els vents… Per l’edat que diu que té el nen, em sembla que pot ser l’adequat.

—Una mica elemental potser…

—Si ho prefereix en tinc un de més avançat.

—No, no!, deixi-ho als vuit anys tampoc se li pot demanar gaire mes.

—Ja veurà com li agradarà, últimament s’està venent molt bé. L’hi embolico per a regal?

—Sí, si és tan amable.

—Voldrà alguna cosa més?

Per acabar d’arrodonir la compra i de passada distraure l’atenció del dependent respecte el sobtat rejoveniment del meu suposat nebot, vaig agafar uns quants llibres més. Un de títol prou suggeridor, Nàufrags de Lucy Irvine; dos clàssics inexcusables El motí de la Bounty i Robinson Crusoe, i finalment un llibre que pel seu títol i tenint en compte la meva nul·la experiència nàutica, em va semblar que no seria sobrer: Manual de supervivència en el mar. Més tard em vaig adonar que el llibre no era altra cosa que una macabra relació de naufragis a quin més vergonyós.

Mentre esperava que una noia molt esquerpa em tornés el canvi, vaig veure com el jove de pell bronzejada i cabells destenyits s’adreçava a un senyor baixet amb poca pinta de mariner, que tenia una certa retirada al que anys enrere va ser president del Barça, i que pel que vaig poder observar també devia de tenir un nebot, o potser un nét al qual això de la navegació li tirava, i molt.

Amb els llibres a la bossa vaig sortir a la claror d’aquell assolellat matí de juliol camí del despatx.

En arribar a l’oficina el Rodríguez, l’apoderat, m’esperava impacient i força excitat.

—Rovira, on s’havia ficat? Jo… és que ja no sabia què fer…

En Rodríguez és una bona persona, baixet, calb, ni fuma ni beu i a qui estranyament no agraden ni el futbol ni el cinema. Perquè per a ell només hi ha una cosa a la vida per la qual valgui la pena suar, la bicicleta.

Tant a l’estiu com a l’hivern, plogui, nevi o llampegui, tots els caps de setmana el Rodríguez es posa la gorra amb la visera cap enrere, els culotte arrapats, i ja el tens dalt de la bicicleta. I ara cap a Vallgorguina, cap a Hostalric o Tarragona. Ell mai no baixa dels dos-cents quilòmetres, cent d’anada i cent de tornada. Està fet tot un atleta.

Aquell any durant les vacances, que ell havia fet el juny, se n’havia anat de pelegrinatge fins a Navarra, a besar la terra on havia nascut el seu ídol. Ell amb la bicicleta i la dona i els nens darrere amb la furgoneta.

—No sé com no me n’he adonat abans.

—Tranquil, no ens posem nerviosos, veja’m què passa?

—Tenim un forat de cinc milions.

—Collons.

—D’Overseas Entertainement.

—De qui?

—Overseas Entertainment —repetí el Rodríguez corprès.

—I com és que tenim un client amb un nom així?

No tinc res personal contra les empreses amb noms estranys, però l’experiència m’ha demostrat que en el mon de la banca sempre donen més bon resultat noms com ara Vilarovira i fills o Tapisseries Blancafort i encara més si son societats limitades.

Per culta d’Overseas Entertainment i tota la paperassa que vaig haver de fer per tal de justificar el era difícilment justificable, aquell dia vaig plegar de la feina més tard que mai.

Eren quarts de sis de la tarda i encara havíem de deixar la nena amb els avis i anar a una botiga del Masnou on el José havia encarregat quatre cosetes, que segons havia deixat dit a la seva dona, la Mercè, a ells els era impossible recollir.

Amb un nus a la gola i davant el somriure d’orella a orella de satisfacció de la meva sogra, ens vam separar per primer cop en sis mesos de la nostra petita Clara.

El meu cunyat ens acompanyà al port amb el seu cotxe, de camí vam passar per la botiga on havíem de recollir les quatre cosetes que el José Carlos havia encarregat; una botiga molt fina, d’aquelles que quan tallen el pernil l’agafen amb pinces i l’emboliquen primer amb paper d’alumini, després amb un paper molt gruixut i pesant, i finalment amb un de més fi amb la marca de la casa. Aquelles capses tant ben embalades i que amb prou feines van cabre al cotxe, contenien molt més que quatre cosetes.

Dues capses de vi, tres d’aigua, trenta-quatre llaunes de cocacola, trenta-quatre més d’una beguda isotònica amb gust de pinya, vint-i-dues ampolles de cervesa irlandesa, vint-i-dues de danesa. Quatre fuets, dos paquets de cafè mòlt, tres xoriços de Guijuelo, tres sospitosos paquets de la xarcuteria que ells solets costaven una fortuna. Un munt de llaunes dels més diversos continguts i les formes més variades, des de les tradicionals d’olives, fins a unes de molt estranyes que contenien una carn de vaca argentina, que segons va dir més tard el José Carlos «son de mojar pan»; passant, és clar, per les tradicionals cloïsses, calamars i galetes.

De galetes, n’hi havia unes de daneses fetes amb mantega, unes d’angleses amb xocolata negra i nous, unes de sueques riques en fibra i baixes en sucre, i unes de Sigüenza, que feien les monges d’un convent de les Clarisses i que eren més cares que tota la resta.

També vaig haver de carregar un munt de bosses d’aperitius, cotnes, patates, etc., tres ampolles de whisky de dotze anys, dues capses de cava a 50 euros l’ampolla, una empanada gallega, trenta rotlles de paper higiènic, quatre paquets de tovallons de paper un munt de fruita, una capsa de tàmpax súper, una escombra i una baieta. Tot plegat 1.384 euros amb cinquanta. Afortunadament acceptaven VISA i estàvem a primers de mes.

A quarts de set, tal i com havíem quedat, després d’arrossegar l’equipatge, el necesser i les dotze capses de la botiga per tot el moll, feina per a la qual vam comptar amb l’ajut inestimable del meu cunyat, l’Anna i jo finalment arribàvem a l’amarrador número 350 del Port Esportiu del Masnou.

Asseguda a la coberta, amb un potet de Rouge Glamour a les mans i uns cotonets curiosament col·locats entre els dits, vam trobar a la Mercè pintant-se les ungles dels peus.

—Mercè?

Fins aquell moment, al marge dels comentaris que d’ella havia fet el seu marit, de la Mercè no sabia gran cosa, tret que era de casa bona.

—Cony de dona!, tot el dia gastant —va dir ell aquell dia al restaurant, quan el cambrer li va tornar la Visa, i vaig haver de pagar jo.

—Hola, sóc el Miquel, el Miquel Rovira. I aquesta és l’Anna, la meva dona.

—Ai… Hola, encantada de conèixer-vos, perdoneu que no m’aixequi però ja veieu com estic…

—Res dona, tu fes tranquil·la. Per nosaltres no t’amoïnis. Si em dius on vols que posem tot això, ja ens n’ocuparem nosaltres.

—De moment s’haurà de deixar tot per aquí fora, és que dins encara hi ha el Miranda, el mecànic. Està fent no sé què amb la nevera. I no es pot entrar. Si no acaba aviat no sé com ens ho farem, perquè encara s’ha de netejar tot.

—Res, dona entre tots ho farem en un tres i no res.

Tres sí que els érem, però la feina no la vam fer tres, perquè la Mercè i el seu Rouge Glamour es van quedar en el no res.

Després de pujar a bord les dotze capses de la botiga, feina prou complicada quan s’ha de fer sortejant baranes, cordes i veles a més de la distància que separa el vaixell de terra que vista passejant pel port en companyia de la Senyora i amb «La Vanguardia» sota el braç no sembla gran cosa, però que quan te la mires amb un peu a cada banda i una capsa de xampany a les mans es veu com una cosa molt gran. Doncs, en acabar de fer això, com no podia fer res més perquè el tal Miranda encara era dins traginant amb la nevera, me’n vaig anar al cotxe de la Mercè que era a la quinta punyeta, a buscar les seves maletes, el televisor, un equip de música que incomprensiblement, atesos els actuals avenços tecnològics, pesava com un mort, l’equip de pesca del José Carlos, la seva col·lecció de compactes, i un joc de peses.

—Oh!, moltes gràcies per portar-ho. El José Carlos no sap sortir de casa sense les seves peses. És per l’esquaix, saps? t’ha dit que l’any passat va quedar primer en el torneig social del Polo?

Traginant amunt i avall tota aquella paquetada, em vaig encetar els dits, i els ronyons em van quedar fets caldo. Però encara no podia descansar, perquè mentre jo arrossegava les peses del José Carlos pel moll, que mira que n’arriba a ser de llarg, el Miranda havia acabat amb la nevera.

El Rouge Glamour, segons les explicacions que la Mercè va donar a l’Anna durant la meva absència, és una laca d’ungles que, a més de cara, és molt resistent. Aguanta perfectament l’aigua, els cops i les esgarrinxades, llàstima que trigui tant a eixugar-se.

Per aquest motiu mentre l’Anna i jo ens arrossegàvem per terra, deixant-nos l’esquena i els budells pujant i baixant caixes, ella, la Mercè, amb les seves magnífiques ungles de porcellana, s’estava asseguda en el seu matalasset assenyalant tots i cadascun dels raconets del vaixell on nosaltres havíem de col·locar el nostre equipatge, el d’ells, la tele, el joc de peses i les quatre cosetes que el José Carlos havia encarregat però que jo havia pagat, arrossegat i carregat.

—El paper de vàter posa’l a l’armariet del bany.

Quan deia bany, la Mercè es referia a un espai de 60 per 60 centímetres i 1,80 d’alçada en el punt més alt, on s’amuntegaven l’esmentat armariet; el rentamans que no era més gran que un casc de moto posat de l’inrevés; el telèfon de la dutxa, que alhora era l’aixeta del rentamans; el vàter, que per no tenir no tenia ni cadena; el paper higiènic, i els tampons de la Mercè. Després de comprovar la desproporció existent entre aquell espai i el diàmetre de la meva panxa, aconseguida al llarg de molts anys de vida sedentària i plena de dedicació als guisadets primer de la mare i després de l’Anna, vaig arribar a la conclusió que ben aviat tindria problemes intestinals.

—Posa un parell d’ampolles de cava a la nevera.

—I on és la nevera?

Cada racó, cada seient, cada calaix del petit univers que és un veler, semblava amagar una sorpresa.

—Miguel, aquí sota és on he posat els tovallons?

—No, dona, aquí hi ha el dipòsit de l’aigua.

Com jo havia dit molt encertadament, allí no era on havíem posat els tovallons, però tampoc no hi havia el diposit de l’aigua. En aquell forat de sota el seient hi havia les peses, i on em pensava que havia posat les llaunes, hi havia les galetes de Sigüenza.

—Mercè, perdona que et molesti, això no cap enlloc —vaig dir amb una de les dues capses de cava a les mans, sense saber què fer-ne.

—No t’amoïnis la deixarem al cotxe. Ja m’ho semblava que dues capses era massa. Si a més ell no en pren.

Ni per un moment vaig dubtar que el cotxe a què es referia la Mercè era el seu i no el meu, entre d’altres coses, perquè jo no el tenia allí.

Després d’enllestir els jerseis del José Carlos, que l’Anna va posar en un calaix al costat dels calçotets de seda, vam endreçar les nostres coses.

El lloc on hauríem de passar les vacances era una mena de nínxol amb matalàs que havíem de compartir amb el motor de la nevera i l’escalfor de les bateries. Això si, el matalàs era molt gran, tant que allí gairebé tot era matalàs. Però per accedir-hi s’havia de fer de quatre grapes, amb l’agreujant que a uns seixanta centímetres del que hauria de ser el capçal, el sostre que es corresponia per dalt amb els seients de la banyera, baixava en picat i quedava a només dos pams del matalàs.

La cabina es ventilava per la porta, que havia d’estar tancada per poder obrir la nevera, i per dues finestretes de trenta per deu centímetres a tot estirar. Una de les quals donava al costat de babord del vaixell.

—Millor que la tingueu sempre tancada, si no voleu que se us mulli el llit amb les esquitxades.

I l’altra arran del terra de la banyera.

A casa, la banyera és el lloc, pica o recipient on es prenen banys, almenys això diu el diccionari. Però el diccionari també diu que la banyera és la part descoberta de la popa dels vaixells des d’on es manipula el timó. El que el diccionari no diu és que la banyera és el lloc del vaixell on es fa vida. On es pren l’aperitiu i es comenta la jornada. On algun amic de tota la vida s’asseu amb les cames creuades deixant ben a la vista el seus nàutics de marca, mentre es fuma una cigarreta passant molt d’on pugui caure la cendra. Però també és per on, vulguis o no vulguis, s’ha de passar per anar a qualsevol lloc, precisament allà on mai no s’han de deixar les ulleres.

—Hòstia! Qui ha estat l’imbècil que ha deixat això aquí? —va dir el José Carlos que arribava en aquell moment i a qui vàrem veure pel forat de la segona finestra, just quan el seu nàutic de marca xafava les meves ulleres, que també eren de marca però no tant famosa i que eren exactament on no havien de ser.

—Miquel, les teves ulleres! —va dir l’Anna.

Sort del meu sogre que va ser tan amable de venir des de Vilassar i portar-me les ulleres de recanvi que sempre tinc al cotxe.

En tornar, el José Carlos havia canviat el seu uniforme de treball, és a dir vestit italià i corbata de seda, per bermudes igualment italianes, polo de marca i els ja coneguts nàutics nous de trinca.

Al contrari que jo, que tenia aquell color de peix bullit propi dels que passem la vida darrera la taula del despatx sota la llum del fluorescent, ell lluïa el seu bronzejat de 80 euros la sessió que feia destacar encara més, si és possible, el seu somriure esclatant. L’Anna que no havia tingut l’oportunitat de conèixer-lo abans, així que el va veure i va sentir la seva veu sonora i un xic engolada i la curiosa manera com barrejava català, castellà i alguna pinzellada en anglès, immediatament va arrufar el nas.

—Perdona que t’hagi carregat amb això de la botiga, ja em diràs el que et dec. És que noi a última hora m’ha sorgit una reunió urgent. Coses de la feina.

—Tranquil home. No em deus res —vaig dir pensant que aquell era una bona oportunitat per agrair la invitació.

—Xsst —va fer el José Carlos amb el mateix posat de quan tenia vint anys i em demanava els meus treballs d’econometria per afusellar-los— no vull sentir ni una paraula més. Tu aquí estàs de convidat.

A quarts de deu del vespre després de netejar el bany, treure la pols, escombrar el terra, fer els llits i fregar la coberta, tot semblava a punt, fins i tot el Rouge Glamour ja era sec.

Havia arribat el gran moment.

Un cop va haver comprovat el nivell de gasoil, va havers-se assegurat que la nevera era plena de cava i cerveses, i va haver comprovat que l’empanada era al forn, el José Carlos es va situar al timó. Al seu costat hi havia la Mercè, amb els cabells recollits, bambes immaculades i un xandall lleuger que feia joc amb l’esmalt de les ungles: L’Anna seia a l’altre costat amb una samarreta de la Caixa i una jaqueta blava que a l’últim moment li havia deixat la mare, per si de cas.

—Tot a punt?

—Sí capità —vaig respondre orgullós de mi mateix i del que estava a punt de fer.

—Doncs apa som-hi.

Un «nyic nyic nyac nyac» que si el fes el meu cotxe m’hauria semblat força preocupant, va acompanyar la posada en marxa del motor mentre el José Carlos amb la seva veu, ja de per si prou sonora, va donar la primera ordre.

—Miquel! Amolla les amarres que marxem!

—Les què?

Perquè els passerells com jo puguem passejar pels ports esportius i admirar com són de bonics els vaixells, primer aquests han d’estar quiets i, per aconseguir-ho, abans s’han de lligar.

Per això es fan servir les amarres, unes cordes, caps que en diuen els que hi entenen, que serveixen per lligar una embarcació a terra, o a una altra embarcació.

Però és que a més de les amarres que es veuen a primer cop d’ull, hi ha una altra cordeta que, lligada per un extrem al moll i que passa submergida per sota el vaixell, en subjecta una de més grossa que surt de l’aigua i que amarra el vaixell pel darrera. Aquesta cordeta que va per sota, i que normalment als no iniciats pot passar desapercebuda, és la guia de popa, de fama més que merescuda dins dels ambients mariners. Perquè tot i la importància de la tasca que duu a terme massa sovint, de tan discreta com és, la gent se’n oblida i així és com passen les coses que passen.

Un cop deixades anar les amarres, vaig anar cap al masteler, d’una banda per tenir un lloc on agafar-me i de l’altra perquè feia molt mariner.

En el moment en què el vaixell va començar a moure’s, haig de reconèixer que em vaig emocionar molt. Era plenament conscient que oportunitats, com aquella només es presenten un cop a la vida.

Em disposava a viure una gran experiència. Un cop deixéssim enrere les llums verda i vermella que assenyalen la bocana del port, ens endinsaríem al mar i lluny quedarien la ciutat, el trànsit i els problemes del despatx.

—Cagon la mar!

La veu del José Carlos va esqueixar el relatiu silenci del port i també els meus pensaments.

—Miquel! Corre, vés a proa que ens la fotem!

El crit del José Carlos va venir acompanyat d’una sacsejada i l’Escàndol, que així es diu el veler, tot d’una en lloc d’anar cap enrere i allunyar-se del moll, va començar a anar cap endavant.

Em vaig llançar cap a proa intentant evitar la col·lisió, però com que no estava acostumat a moure’m en superfícies inclinades, humides plenes de cordes i ferralla, vaig topar amb una cosa que encara no sabia com es deia ni perquè servia i em vaig desgraciar un dit.

—Miquel, fes alguna cosa que ens la fotem —deia l’Anna, que amb les mans provava inútilment d’agafar-se al vaixell del costat.

I com dimonis es para un vaixell, pensava jo.

Desesperat, no sabent trobar cap altra manera d’evitar la topada, fent una acrobàcia totalment fora de les meves possibilitats, vaig saltar al moll per des d’allí frenar l’embranzida.

Si no s’ha fet mai, això de saltar per la proa d’un vaixell i pretendre caure en un lloc que no sigui l’aigua, és millor no provar-ho, perquè et pot passar el que a mi, que em vaig quedar penjat.

Per sort vaig encertar a aixecar el peu. I va ser així com amb un peu fent d’amortidor contra el moll, mentre l’altre quedava penjant en el buit i amb la panxa esclafada contra l’àncora vaig aconseguir evitar que l’Escàndol sortís malparat.

—Vida, estàs bé? —va preguntar l’Anna.

—Res reina, res —tampoc no calia començar a amoïnar-la tan aviat.

Caram noi, quina exhibició, no sabia que estiguessis en tan bona forma. Un dia podem quedar al Club i fer una partideta d’esquaix.

Diré, en descàrrec meu, que la feina de deslligar l’amarra de popa normalment la fa algú que estigui precisament allí a popa, com per exemple en aquest cas, ell.

Llavors vaig entendre per què quan algun patró inicia una maniobra sigui quina sigui, algú, ja sigui la dona, el cunyat, l’amic o el sogre agafa aquell pal llarg en forma de ganxo, que al mar en diuen gafa, i es posa com si res a la proa a vigilar.

L’Escàndol era de nou ben lligat, molt més que abans; perquè ara teníem enredada a l’eix de l’hèlix, gran part de la guia de popa, aquella cordeta que de tan discreta com és ningú no es recorda que és precisament on és.

En aquelles hores ni pensaments de trobar algú que ens vingués a ajudar.

Com que tampoc no es tractava d’ajornar la sortida per una fotesa com aquella, i atès que el José Carlos, segons va dir, patia de mal d’orella, em vaig haver de posar el vestit de bany, les ulleres de bussejar i ajudat per la llum d’una llanterna tan potent que no em deixava veure el que feia, vaig haver de ficar-me en les negres i olioses aigües del port per resoldre el petit problema, que no era tan petit.

Per fi, després de dutxar-me al moll perquè em sabia greu embrutar el bany, però bàsicament perquè tenia seriosos dubtes de cabre-hi, una hora més tard, sota el comandament d’en José Carlos Casamitjana i Riu, l’Escàndol es feia a la mar.

Quan passàvem entre la llum vermella i la llum verda, que assenyalen la bocana, el José Carlos va deixar enregistrat el primer dels mols missatges que al llarg de les vacances recolliria el contestador del Miranda:

—… y a ver si otra vez no me la dejas tan larga que me ha desgraciao la hélice, coño!…