15
FORMENTERA A L’AGOST, ÉS POCA ILLA…

… per massa gent, i el port de la Sabina, que és com un didal, era ple de gom a gom.

Després de parlar amb un mariner molt amable, que per ser amable no ens va cobrar ni un euro de més, vam poder amarrar al final d’un pantalà.

A Formentera vam fer el que fa tothom, llogar una scooter i fer un tomb per l’illa. Al port, sota un sol aclaparador quedaren a la Mercè, el José Carlos i el seu culet.

¡La madre que parió el Aftersun!

Vam passar tot el dia voltant per l’illa. Ens vam enamorar de la platja de la Sabina, de la seva sorra blanca, dels tamarells que s’amaguen darrere les dunes, del pins que miren a terra per no avergonyir-se davant l’espectacle de colors del mar.

Un lloc de gran bellesa que tot i que hi posen ganes, no aconsegueixen malmetre ni els centenars de turistes que com nosaltres corren amb les seves motos amunt i avall, ni els milers que volten amb petits descapotables camí de la insolació o els que vermells com tomàquets empenyen les seves bicicletes per la inacabable teranyina de camins de sorra que creuen la minúscula illa.

Després de menjar una sucosa paella a la vora de les dunes, vam emprendre el camí de retorn mentre el sol s’acotxava darrera la silueta d’Eivissa.

Mentre nosaltres ens enamoràvem del sol, del mar i de nosaltres mateixos, la Mercè i el José Carlos havien invertit el seu temps barallant-se entre ells i amb la resta de l’univers.

—Hola Mercè —vam dir en creuar-nos-la al pantalà.

Però ella ni mu. Amb la tovallola sota el braç se’n va anar amb el coll molt tibat cap a les dutxes. Si s’hagués aturat a saludar-nos potser li hauríem dit que hi havia més cua que al cinema, i que per dutxar-se havia de portar, a més de la crema nutritiva, un bon grapat de monedes, perquè a Formentera l’aigua va cara. Però veníem de massa bon humor per perdre el temps donant explicacions, especialment quan no te les demanen.

Quan vam arribar a l’Escàndol vam trobar la resposta al mal geni de la Mercè, el José Carlos portava pantalons, uns de molt finets que no per finets i suaus aconseguien evitar que hagués de caminar eixarrancat com qui ve d’una classe d’equitació.

—Miquel! Deus estar content, t’has lluït. Però t’adones del que has fet? Mira com m’estan deixant el vaixell.

El mariner, que tan amablement i fent-nos un gran favor ens havia deixat amarrar al final d’un moll, era tan amable que també havia deixat amarrar al nostre costat el Purtzel, propietat de Herr i Frau Wöller; una estranya banyera de ferro, dos pams més alt que l’Escàndol, però que de llarg com a molt devia fer uns set metres i on no cabia ni una cadira. Això sí, tenia una bandera i vaja quina bandera.

Però és que a més del Purtzel, el mariner que tenia molt bon cor havia deixat amarrar al costat la Vendette, un vaixell francès d’uns nou metres, amb les veles apedaçades, on viatjaven un matrimoni, els seus tres angelets de quatre, sis i set anys, i pel que es podia deduir de la inacabable filera de pijamets estesos, una criatura de bolquers. Ah!, i el gosset, de nom Beaujolais.

En aquell moment, mentre els Wöller arriaven la bandera al so de l’himne alemany que sortia d’un radio casette de quan Julio Iglesias va anar a Eurovision, el tres fills de Madame et Monsieur Hervè, seguits pel Beaujolais, saltaven a la coberta de l’Escàndol camí de l’espigó amb les canyes de pescar i dues capses de cucs, una de les qual dissortadament va caure sobre coberta.

La madre que parió a todos los franceses!

Veure el José Carlos eixarrancant netejant la coberta fregona en mà, de fons els alemanys i la seva bandera i la senyora Hervè estenent calçotets va ser prou com perquè a l’Anna li entrés la risa tonta. No un somriure diplomàtic, com el que faria l’ambaixador de l’Índia en veure a sa graciosa majestat caure per terra deixant les reials calces al descoberts. No, la riota de l’Anna va ser contundent i el que es pitjor s’encomanava. Quan tot el pantalà reia no sabent molt bé el perquè el José Carlos em va afusellar amb la mirada es va ficar a la seva cabina i d’allí no va sortir en tota la nit.

L’endemà quan el petit dels Hervè prenia el seu primer biberó i Herr Wöller hissava de nou la bandera, el José Carlos va sortir a coberta.

—Marxem a Espalmador!

S’havia llevat amb la idea fixa. No va perdre temps ni a donar explicacions ni a esmorzar, i abans de les nou ja ens tenia a tots dempeus a punt per marxar, inclosos els Hervè i els Wöller que sostenien les amarres per desplaçar-se així que l’Escàndol deixés el forat lliure.

—Preparats! —va dir amb cara d’emprenyat. I sense esperar cap resposta va donar el contacte.

—… nyac nyac.

Tot i els repetits intents, del motor no vam poder treure res mes, tret d’aquell nyac nyac sense el nyic nyic corresponent.

Per tot Formentera vam buscar inútilment un Miranda o alguna cosa que s’hi assemblés.

Per sort, Herr Wöller, que durant la guerra havia treballat d’aprenent a la Wolkswagen, es va oferir per ajudar-nos.

No sense esforços vam aconseguir encabir-lo a l’espai que hi havia entre la nevera i l’escala de l’Escàndol.

Nein kaput —va dir després de donar-hi una ullada.

El diagnòstic de Herr Wöller va ser confirmat pel de Monsieur Hervè, trenta anys navegant, i el d’un suec de nom impronunciable que tot d’una ens vam trobar dins del vaixell prenent-se una cervesa.

El José Carlos va deixar un nou missatge al Miranda a qui feia responsable de la desfeta.

Tot i que ho va provar l’estat del seu cul encara no li permetia pujar a una moto així que, fent un gran sacrifici, em vaig oferir per anar a buscar el que calgués i com que calien moltes coses l’Anna va venir també per ajudar-me. Així va ser com vam desaparèixer fins quarts de vuit del vespre quan vam tornar amb una mica de fruita, quatre llonzes de carn i mig quilo de pernil.

Herr Wöller va resultar ser un home molt simpàtic, el Purtzel era com un barril de cervesa, tant pel seu disseny com per la quantitat de litres d’aquest liquid que va sortir d’allí i que majoritariàment van anar a parar a la panxa del Herr Wöller i José Carlos.

Els seus efectes van ser una sobtada i estranya amistat entre ambdós homes que més enllà de les diferencies lingüístiques, un no parlava alemany i l’altra no sabia un borrall de res que no fora la llengua de Goethe, van acabar cantant junts algunes peces memorables de la musica com Que viva España i aquella que diu pajaritos a volar, pajaritos… per l’un…, Vögel zu fliegen, Zu fliegen Vögel per l’altra.

Dos dies després va arribar per fi la segona corretja.

Herr Wöller, Monsieur Hervè, el suec de nom impronunciable i l’amo d’un veler que vivia allí des de molt abans que es construís el port, tots plegats la van muntar i després de quatre hores de discussions, cerveses i més discussions per fi Herr Wöller va donar la clau de contacte i el motor de l’Escàndol va ressuscitar.

Aquell vespre, en agraïment, l’Anna va fer una paella i uns musclos al vapor per la Mercè. Madamme Hervè va contribuir amb una amanida de garotes i Herr Wöller amb més cervesa.

Va ser una vetllada molt agradable que a tots fins i tot a ell, ens va saber a poc, però el calendari anava corrent i ja anava a sent hora de començar a pensar en la tornada, tornada que passava pel que podíem dir una parada tècnica a Eivissa i una de curativa a Espalmador.