18
PER FI ARRIBÀ EL DIA EN QUÈ VENT…

… i mar es van calmar, i amb la calma va arribar l’hora de marxar. Però ara emprendre el camí no era tan fàcil. Perquè tot el que tingués a veure amb l’electricitat havia petat. Allí estàvem sense saber molt bé què fer, sense instruments per calcular el rumb, sense pilot automàtic, sense bengales, i ni un mal salvavides a què aferrar-nos. En aquestes condicions llançar-se a mar obert hauria estat una greu imprudència, que només algú sense dos dits de seny seria capaç de cometes, i de paios d’aquesta mena en tenia un ben a prop.

Estava jo assegut a popa buscant una sortida digna a l’imminent i potser últim i definitiu disbarat del José Carlos quan vaig sentir la veu del Ventura.

—Hola Miquel! Bon dia, com anem! Tenim escombraries? No hi havia dubte, ell era la resposta a les meves pregàries. Un home tan prudent com ell era la millor garantia per emprendre el viatge.

Al bar on després de llençar les escombraries ens vam prendre un cafè i unes ensaïmades, el vaig posar al corrent de la nostra crítica situació.

—No cal que t’amoïnis. Farem la travessia junts. Precisament t’anava a demanar el mateix, no m’agrada viatjar sol. Mai se sap el que pot passar allà fora.

Per primer cop em vaig sentir plenament identificat amb algú que pogués tenir res a veure amb el mar i les veles.

Mentre preníem un cafè li faig cinc cèntims de les meves desventures.

—Perdona tens això descosit —vaig dir fent un incís en el meu relat just quan em disposava a explicar-li la nit a Cala Figuera.

—El què?

—Això —vaig dir assenyalant una veta que li sortia del coll de la samarreta—. Deixa, que t’ho fico dins.

I va ser llavors quan vaig veure que la dita etiqueta era com les que les mares posen a la roba dels nens quan van de colònies, però en aquesta, enlloc de posar Jonathan o Kevin, es llegia «taronja».

—Ostres gràcies, després m’ho repassaré.

—Perdona i? —vaig començar a dir, però el Ventura es va avançar a la meva pregunta.

—Va ser idea de la Dolors, una gran idea tot sigui dit. La pobre estava farta, i ho entenc, de veure’m sortir de casa fet un desastre, així que un dia em va etiquetar tota la roba. Veus?

Blau fosc als mitjons. Blanc i vermell sang les vambes. Groc i negre els calçotets.

—A més em va fer unes taules de combinacions. Groc combina amb… Verd amb… i així tot. Ho tinc enganxat a la porta de l’armari i s’han acabat els problemes.

—I tot això per…

—Perquè soc daltònic.

—Confons els colors?

—Si fos només això rai. Jo ni tant sols els veig.

—Com?

—Per a mi la vida es una pel·lícula en blanc i negre.

—Així tampoc veus el vermell i el verd? —vaig preguntar pensant en els llums dels vaixells.

—Res.

—Però tu ets patró, com tu vas fer per treure’t el títol. No vas tenir problemes amb el certificat metge?

—Cap ni un.

—Però, com tu vas fer?

—Fent una mica de trampa. Al metge vaig anar amb la Dolors que em feia l’ullet, l’esquerra o el dret, segons fos vermell o verd. I a l’hora de l’examen totes les preguntes eren teòriques així que cap problema. De totes maneres soc conscient de que al mig de mar les coses son diferents i una ximpleria com aquesta por arribar a ser, segons les circumstàncies un problema greu i per això procuro fer la travessia acompanyat, així la Dolors pot descansar.

Ara entenia perquè un dia parlant del Barça va dir molt digne que ell portava el blau-grana al cor, i és que no podia ser d’altra manera perquè per a ell això de l’amor als colors no era qüestió de cor sinó d’imaginació.

Doncs vaja quina garantia de seguretat havia triat jo, que ni tant sols sabia que el groc canari llampant no pega amb el violeta destenyit no s’adiuen gens ni mica. Però ja era massa tard per fer marxa enrera, el Ventura estava entusiasmat amb la idea de compartir la travessia amb nosaltres.

Ell posaria a la nostra disposició el seu sistema de navegació del tot infal·lible.

—No falla mai —va dir.

I jo estaria pendent de l’horitzó i la radio, la radio que ell em deixaria perquè la nostra també havia mort. Tot el que havia de fer era dir-li si el vaixell anava o venia. Tampoc era un mal tracte, però per tal de no despertar susceptibilitats, especialment en el José Carlos que segons per a quines coses es molt primmirat vam decidir que la qüestió dels colors o no colors potser que ho deixéssim entre nosaltres.

Per fi la informació del temps ens era favorable, i després de carregar begudes i bocates a dojo i de repartir-nos una obra mestra de la cuina en forma de truita de patates que havia fet la Dolors, a quarts de deu del vespre ens fèiem a la mar.

El Baldufeta III, obria el camí darrera nosaltres badallant, perquè el Baldufeta, mariner ho és molt però lent també.

—I dius que aquest paio porta equip de navegació?

—M’ha dit que no falla mai.

—Deu ser un MATCH 1 AZ38 pro. A saber d’on haurà tret els calers per comprar-lo. A què dius que es dedica?

Feia mitja hora que navegàvem quan el Baldufeta III va afluixar la marxa encara més. Pensant que potser tenien algun problema ens vam apropar.

—Tot bé?

—Si si —va respondre el Ventura que estava enfilat a la popa amb un ull tancat i l’altre obert mirant en direcció al masteler.

La Dolors era a la canya del timó mirant-se’l amb veneració.

—Canya a babord. Prou!

Llavors el Ventura va canviar d’ull.

—Un puntet de res a estribord. Quieta!

Un nou canvi d’ulls una correcció més i es va donar per satisfet, va saltar a la banyera va agafar una corda i va lligar la canya del timó.

—Ja està. Nois canya al motor que Barcelona ens espera.

—La madre que parió a todos los reyes godos —i dit això el José Carlos se’n va anar a dins va posar en marxa la tele i d’ell ja no en vam saber res en tota la nit.

El sofisticat e infal·lible sistema de navegació consistia en buscar la polar, i un cop trobada, lligar el pilot automàtic una corda.

Al llarg de la nit sis cops vaig haver d’atendre el Ventura.

—Miquel! Miquel! Va o bé? Canvi.

—Tranquil, Ventura, ni va ni ve, està quiet. Canvi.

Amb les primers llums del dia vaig treure del mar dues tonyines, la primera de pam i mig i la segona de tres pams. La Carmencita sí que era una bona canya. Poc després vam veure un grup de dofins i una tortuga que molt amable em va saludar amb l’aleta.

Navegar mirant la polar, especialment si el teu destí és el nord i la nit clara, en principi no suposa cap problema, sempre que arribis a port abans que la polar es retiri a descansar.

—Què ja hi som? —va preguntar el José Carlos quan als volts de les nou va pujar a coberta.

—NO! I ara! Cap a les set érem més o menys a mig camí. Segons el càlculs del Ventura.

—Tindrà collons aquest desgraciat. I ara què fotem? Ventura! Ventura! —cridava des de la proa.

—No et sentirà, truca’l per ràdio. Li agrada molt.

El José Carlos va baixar a la cabina i va cridar al Ventura, tant o més que sense el micròfon.

—Ventura! —cridà.

—Ventura!! —cridà encara més fort.

Al cap d’una estona es va sentir la veu del Ventura.

—Dèieu alguna cosa? Canvi.

—Escolta Ventura, es pot saber com cony penses arribar ara a Barcelona?, que potser tens alguna estrella amagada a la nevera, si és que en aquest pot que tens, hi cap una nevera?

Silenci.

—Ventura!

Parlar per radio no és com fer-ho per telèfon, si vols que et facin cas cal tenir en compte unes mínimes normes que tothom, o gairebé tothom, coneix, com per exemple que quan ja s’ha dit el que volies dir has d’afegir la paraula canvi.

—Ventura!

També cal saber que no tots els canals de ràdio estan destinats als mateixos usos, n’hi ha que els utilitzen els pesquers amb el seu argot que no hi ha qui els entengui. Altres serveixen perquè el patró de El plàstic fantàstic jugui a escac amb el patró del Totatiesa. I un i només un que l’utilitzen les costeres.

—Ventura! La mare que et va parir.

A les costeres no se les truca per que sí, i tampoc de qualsevol manera o es piquen.

Per exemple per parlar amb Barcelona radio, que no és el mateix que Radio Barcelona, s’ha de fer de la següent manera.

—Ventura! Sé que estás ahí. Barcelona radio, Barcelona radio, Barcelona radio embarcació (el que sigui) llamando a Barcelona radio. Aquesta trucada serà resposta per Barcelona radio, Barcelona radio, Barcelona radio.

—Ves a pastar.

—Perdó, dèieu alguna cosa? Canvi.

Per sort el viatge arribava a la fi i amb ell s’acabaven les meves penalitats, però encara vam patir un últim entrebanc. Un entrebanc petit, però entrebanc al cap i a la fi.

—Qué passa? —va preguntar l’Anna.

—Qué has roto ahora?

—Em temo que ens hem quedat sense gasoil.

—No te jode! Todo por culpa del enano ese.

Com era d’esperar en la seva línia de absoluta falta de previsió el bidó de reserva, els dos bidons de reserva estaven buits. Immediatament el Ventura es va oferir a remolcar-no.

—Ni hablar!

Ens trobàvem a escasses 2 milles del port, eren prop de les sis de la tarda i a aquelles hores de ben segur que el port i les platges serien plenes de gent. L’escrupolós sentit de l’honor del José Carlos l’impedia acceptar que l’Escàndol fos remolcat per un trasto com el Baldufeta III.

Sense perdre ni per un instant les maneres, cosa que l’honora, el José Carlos amb un gest va rebutjar la amarra que el Ventura li oferia, en canvi va agafar amb una ma el timó i amb l’altra l’escota de la major i després d’ajustar-se les ulleres va posar rumb a la bocana del port que segons ens apropàvem s’anava fent cada cop més i més petita.

Amb menys dificultats de les que es podien pensar, l’Escàndol va salvar l’escullera i va fer la primera virada quedant encarat cap a la benzinera.

—Què fots desgraciat? —es sentia cridar a l’encarregat qui, telèfon en ma, estava avisant al capità del port, la patrullera, els bombers i els homes de Harrelson.

Una nova virada i el terror va passar de la benzinera a l’escola de vela. Era com si en el port hagués irromput un tauró blanc, ho dic pel volum dels crits, als qual el José Carlos semblava totalment aliè com si l’arribada de la policia no tingues res a veure amb ells.

Començava a pensar que ens en sortiríem, però quan va ser l’hora d’enfilar l’estret passadís que portava al moll on s’havia d’encabir l’Escàndol, la botavara se’n va anar cap a una banda i el timó cap a un altra, cosa que va provocar la histèria del capità del port, que s’havia vist obligat a deixar el gin tònic que s’estava prenent a la barra del Coloma i que pel que cobrava, no es mereixia tant patiment.

Una amics del José Carlos que prenien una copa en una terrassa d’un bar també es van quedar gelats, especialment quan en veure’ls ell va deixar anar el timó per saludar-los.

El punt i final a aquelles vacances lamentables el va escriure l’Escàndol esclafant la seva proa contra el pantalà número 3 del Port Esportiu de el Masnou.

De tot allò personalment personalment vaig treure molta experiència i un bon amic, el Ventura.

Pel que fa al José Carlos no em van quedar ganes de veure’l mai més a la vida especialment quan vaig provar de cobrar aquell taló de 74.228 euros, que com era d’esperar va venir tornat. Però molt em temo que de subjectes com ell no és fàcil desfer-se’n.