PRÒLEG

En la cruïlla dels carrers Manso i Borrell, a tocar del mercat de Sant Antoni, un grup de peatons miren de reüll el semàfor verd. Entre el grup d’indecisos que s’amunteguen a la vorera sense atrevir-se a posar els peus a la calçada, sorgeix la figura d’una dona d’uns seixanta anys que porta penjant del braç la bossa del pa; amb una ma aguanta una escombra nova mentre que amb l’altra arrossega el carretó d’anar comprar.

La dona mira instintivament el semàfor i amb tota la convicció que dona el lluç de palangre que acaba de comprar i encara ha de netejar, els llençols que té per estendre i la camisa que ha de planxar, posa el peu a la calçada.

En aquest mateix instant, un luxós cotxe negre surt a tota velocitat per la cantonada del carrer Manso i de poc no l’atropella.

Els préssecs que estaven d’oferta, el lluç que feia goig de veure, el tomàquets i el pa de pagès, tots van fer cap a terra. Els indecisos escridassen al conductor alhora que donen gràcies a Deu per ser com son i per no tenir llençols per estendre.

El luxós cotxe negre, ignorant el que passa al seu darrera, s’allunya carrer Borrell avall en direcció del Paral·lel, mentre el conductor subjectant el telèfon ofegat entre l’espatlla i la galta; amb una ma al canvi de marxes i una altra al volant, continua parlant.

—¿Y lo del armario de la cocina ya me lo has mirado?…

Dels quatre altaveus de la ràdio, d’una marca absolutament desconeguda per al gruix de la població, però evidentment caríssima, surt la veu d’un senyor que parla del misteri dels càtars.

—… ¿y cómo ha quedado?

El cotxe negre es salta pel morro un semàfor en groc i sense cap mena d’escrúpol entra a l’avinguda del Paral·lel direcció mar: Els passatgers d’un autobús, que havia engegat quan el semàfor encara era en taronja es veuen arrossegats per la inèrcia de la frenada mentre el conductor del cotxe negre continua impassible Paral·lel avall.

—Acuérdate de mirar el ruidito aquel del motor… No, óstia no, que eso ya sé lo que es. Yo digo el zumbidito que se oye después del ñic, ñic; ñac, ñac que hace al arrancar… Y a mí qué más me da que a tí no te lo haya hecho, a mi me lo hace y eso es lo que importa… Pues cámbiaselo, a mí qué me cuentas, el mecánico eres tú. ¡Ah!, oye y que no se te olvide lo de la nevera. ¡Sobretodo la nevera! Que no hay cosa que joda más que estar enmedio del mar sin nevera.

En arribar a l’alçada del Molino, el conductor del luxós cotxe negre s’adona que s’ha ficat al Paral·lel en sentit contrari al que volia anar.

—… No fotis! Bueno pues si hay que cambiarla, cámbiala. Pero que funcione.

El guàrdia que sempre hi ha a la cruïlla del Paral·lel amb la ronda de Sant Pau, està massa entretingut multant un jove missatger que circulava amb ciclomotor amb una gorra del Barça perquè, segons al·lega, fa massa calor per portar el casc i, lamentablement es perd el magnífic espectacle que ofereix el luxós cotxe negre que, sense perdre el temps en petits detalls, se salta la doble línia contínua que separa l’avinguda amb un gir de 180 graus que fa gemegar els seus pneumàtics Goodyear 1.345 RS/TV16, provocant l’esglai d’una senyora grassa amb els canells plens de polseres, que davant l’agressió psicològica que suposa veure’s venir al damunt un cotxe que en fa tres com el seu es queda gelada, i que per tota resposta clava els frens del seu Marbella. Darrera seu es produeix una col·lisió entre la furgoneta blava d’una floristeria i un tot terreny en el qual viatgen una senyora, els seus tres fills, dos gossos i la tata dels nens.

—Miranda no me falles, que no quiero que se me escoñen las vacaciones por una mierda de nevera. ¡¿Cómo dices?!… Espera Miranda… que entro en un túnel.

El conductor del luxós cotxe negre frega el telèfon contra la jaqueta del vestit italià, mentre circula per l’assolellada avinguda del Paral·lel, en la qual, com tothom sap, de túnel no n’hi ha cap. ¡Miranda! ¡Miranda! ¿estás ahí? Oye tío que esto está lleno de interferancias. ¡¿Qué?!… ¡¿Cómo?!… ¡¿Qué?!…, ¡¿el qué?!…, ¡¿la qué?!…, ¡¿la fa qué?!… ¡Joder! Lo siento pero voy a a tener que colgar que no se oye nada. Acuérdate de la nevera. ¡La nevera!… ¡Miranda! ¡Miranda! Coño, se ha cortado.

El conductor del cotxe negre, després de deixar el Miranda amb la paraula a la boca i la factura a les mans, agafa una cigarreta del paquet que té al seient del costat on s’amunteguen les factures del Miranda, les del Rogelio que li acaba de pintar el menjador de casa, i la d’una empresa de Sant Cugat, que a hores d’ara encara no ha cobrat els quatre altaveus ni la ràdio de marca absolutament desconeguda, però evidentment caríssima.

Amb la cigarreta als llavis, i els ulls mig tancat per protegir-se del fum que li llisca per les galtes bronzejades, prem el botonet de la memòria del telèfon on té emmagatzemats tots els números importants: el de la mamà, el de la feina, el de quatre bancs, el de dos restaurants de molt plat i poca teca, el del Jacinto, el seu perruquer, el del gimnàs, el ja conegut del Miranda, el manetes que li arregla les coses del veler, i el de casa.

—Juanita, ¿está mi mujer?

Els semàfors, que són els mateixos per als taxis, les furgonetes i els camions de cervesa; deixen via lliure al luxós cotxe negre.

—Mercè, ja has fet la llista?… doncs nena què esperes. Vale, Vale. Deixa-ho córrer… No!, no, clar que no vull que m’expliquis què has fet tot el dia… Potser et penses que jo m’estic tocant els nassos. Va vinga, nena, apunta aquest número… el 802.60.85 és el fax del Barbona, els envies la llista. Després truca al Miquel perquè ho vagi a recollir… No, no cal que parlis amb ell, no veus que ni et coneix. Deixa-li l’encàrrec i prou… No, clar que no podré, si pogués recollir-ho jo, creus que et diria que truquessis al Miguel?… Doncs no clar que no li puc trucar jo… perquè la compra és cosa teva… Perquè o dic jo!… Mira nena, ara tinc massa feina per posar-me a discutir qui ha de comprar les angules… Ah! Per cert, no m’esperis a dinar… i a tu què et fa amb qui menjo… doncs mira dino amb el Rosillo i abans encara haig de passar pel banc… I jo què sé!, a les cinc tinc una reunió… quan acabi hauré acabat… I tu deixa el que estiguis fent i vés-te’n cap al port. Vigila el Miranda, que d’aquest paio no em refio un pèl: Sobretot que arregli la nevera. A veure quina una en farà aquest desgraciat… Què?!… Pagar, pagar, tot el dia estàs dient el mateix. Que no saps fer altra cosa?… Ah!! I no t’oblidis del xampany, almenys un parell de capses… No, si ja té collons la cosa és que a tot has de trobar pegues. I què, si en sobra ens l’emporten cap a casa.

A l’alçada de la plaça d’Espanya el luxós cotxe negre, tot i ser luxós, es queda entaforat entre un autobús i un camió de cerveses enmig d’un gran embús, en el qual es troben implicats una vintena de taxis lliures, deu furgonetes, quatre utilitaris; i un centenar de cotxes més, que tot i ser diferents semblen idèntics.

El conductor encén una segona cigarreta i prem novament el botonet de la memòria on a més de telèfon de la mamà, el de la feina, el de quatre bancs, el d’aquells dos restaurant on has d’anar amb la panxa i la cartera plenes, el del seu perruquer, el del gimnàs; el del Miranda i el de casa, hi té també emmagatzemat el de la Laura.

—Laura…, hola reina, com estàs?…

Fora la calor es fa insuportable, però dins del luxós cotxe negre, el termòmetre del climatitzador continua impertèrrit en les avorrits 18 graus centígrads, mentre el conductor deixa anar el fum amb un posat de satisfacció que no tenen ni els vint taxistes ni el conductor del camió de cerveses.

—Res… ja veus, aquí com sempre, treballant com una mula… Eh?, això…, ens podem veure avui?… Et va bé que vingui cap allà les cinc?

Lluny de la plaça d’Espanya, a la cruïlla dels carrers Balmes i Gran Via, aprofitant que hi ha anat a visitar un client, Miquel Rovira es dirigeix a una llibreria que hi ha Gran via enllà.