4
PER FI EL JOSÉ CARLOS SE’N VA ANAR A DORMIR…

… I malgrat que en les seves explicacions no havia inclòs cap apartat relatiu a la seguretat, vaig pensar que no seria sobrer prendre algunes precaucions. No perquè jo personalment tingués por de res, perquè com molt bé havia dit ell: «de nit al mar mai no passa res», sinó més aviat pensant en el benestar de l’Anna i la nena, la qual em feia una certa gràcia veure créixer. Així que vaig agafar una corda blava molt llarga que hi havia per allà al damunt tirada i me la vaig lligar a la cintura, no fos que donant un mal pas, cosa més que probable, caigués al mar. Si alguna cosa tenia clara era que «Ell», el de la pantalleta, aquell que sabia perfectament cap on anàvem, malgrat que jo ho hagués de comprovar cada quart d’hora, no em trauria de l’aigua.

Pujar i baixar a l’interior del vaixell, amb un dit panteixant dins de les sabates, amb l’anorac que em va deixar el José Carlos per protegir-me de la humitat i que em venia tres talles grans, procurant alhora no ensopegar amb la corda que duia lligada, era amés que complicat. Però tot i les dificultats i en contra de l’opinió de l’Anna que em té per un inútil, vaig aconseguir preparar-me un cafè, que bona falta em feia, i aconseguir una llanterna.

Allí assegut a la banyera amb la humitat que es condensava a la caputxa de l’anorac i que acabava rajant nas avall i els ulls vermells de tanta vetlla, va ser on vaig descobrir que amollar l’escota no vol dir ficar la corda en una galleda i deixar-la en remull, sinó afluixar-la. Que d’aquell ferro en forma de doble T que tenia clavat a l’esquena, en diuen cornamusa. Que les mordasses són aquelles coses que al capdamunt tenen una palanqueta de color i que serveixen per retenir les cordes. Naturalment a aquelles alçades ja sabia que al mar les cordes no són cordes, sinó que es diuen caps: Però és que encara sabia moltes coses més, com que de caps n’hi ha que es diuen drisses i d’altres, escotes. Que trincar és, si fa no fa, el mateix que lligar i que caçar no té res a veure amb el porc senglar, sinó que vol dir recollir l’escota que abans has amollat, estigui seca o molla.

Havia fet ja sis anotacions en el quadern i em sentia tranquil, satisfet i orgullós de mi mateix. Això d’estar de guàrdia no semblava ni de bon tros tan complicat ni perillós com d’entrada havia pensat. Amb el segon cafè a la mà, vaig començar el capítol de les llums: Ara que ja sabia més o menys on eren la proa, la popa babord i estribord, no podia ser gaire difícil recordar que els vaixells a popa tenen una llum blanca. Que la llum vermella correspon al costat de babord i la verda al d’estribord.

Per tant, si per la banda de babord de l’Escàndol veia una llum verda a l’horitzó, això volia dir que aquella llum i el vaixell que la portava viatjaven en la meva direcció. Però que si veia la mateixa llum verda però pel costat d’estribord, el vaixell es dirigia al lloc d’on venia jo. Si la llum era blanca, no calia amoïnar-se, perquè li estava veient el darrera, ja fos perquè el vaixell m’havia avançat o perquè jo l’estava atrapant, cosa que tot sigui dit amb l’Escàndol mai no va passar.

Ara bé, si el que veia, ja fos per la proa, per babord o per estribord, era ara sí ara no, ara verda, ara vermella o les dos de cop, això significava només una cosa, problemes.

I els problemes van venir en forma de dos llums; una de verda i una altra de vermella que, sense saber com, acabaven d’aparèixer per la popa de l’Escàndol.

En la foscor de la nit amb les meves diòptries i la falta d’experiència se’m feia molt difícil endevinar si es tractava d’un vaixell gros que es trobava molt lluny o d’un de petit que tenia al damunt.

Però abans que pogués esbrinar-ho, vint metres de luxosa motora van passar fregant la banda de babord de l’Escàndol, i van provocar una onada que va fer caure la cafetera, la tassa i el meu llibre de navegació.

Per sort, no va passar res greu, unes quantes pantocades, molt d’enrenou i poca cosa més. Ni la Mercè que si no és plana no dorm, ni el José Carlos que amb un soroll de no res ja es desperta, van treure el cap de la cabina.

Amb les cames encara tremolant pel que hauria pogut passar, vaig baixar a l’interior amb la intenció de recollir l’estropell. Però tot es va quedar en intenció, perquè just quan tenia la Vileda a les mans, la Carmencita es va posar a xisclar.

Era com si totes les txitxarres de la Mediterrània s’haguessin reunit en una orgia multitudinària dins del rodet de la canya, i tot aquell batibull el provocava el fil que sortia de la bobina a gran velocitat.

Per més metres de fil que el José Carlos hagués posat a la canya, tard o d’hora a aquella velocitat no trigaria gaire a arribar al final. Jo, en aquell moment, no podia saber si el fil estava lligat o no a la canya, però el que sí que sabia és que quan ho descobrís potser seria massa tard per evitar que amb el final del rodet arribés també el final de la Carmencita, que no estava lligada enlloc.

Vaig deixar estar la Vileda i el cafè donant per suposat que, entre perdre una canya que li havia cosa un ou, o tenir una mica de cafè escampat pel terra del seu veler, pel qual sens dubte havia pagat un ronyó, malgrat que no sabia a quan anaven ni els ous ni els ronyons del José Carlos, sent com era, de ben segur que s’estimava més perdre un ronyó o si calia tots dos, abans que perdre un ou.

Com era de preveure el fil va arribar al final i la Carmencita va sofrir una forta sotragada, per sort jo ja la tenia ben agafada però no vaig poder evitar que el meu peu dret, que de moment era l’únic que tenia sencer, rellisqués en el terra mullat i perdés l’equilibri per un instant. Instant que va ser suficient perquè els meus noranta-cinc quilets de no res caiguessin damunt la roda del timó, em fes un esquinç a les costelles i deixés fora de servei el pilot automàtic.

Els grinyols i xiulets del pilot van prendre el relleu als gemecs de la Carmencita, que de moment s’estava callada. Però és que no era només el pilot que xiulava perquè amb la corretja fora de mare el de la pantalleta, que sabia perfectament on havíem d’anar, en veure que el pilot feia el que li donava la gana, es va afegir a la festa amb els seus llums vermelles i la seva cantarella.

Enmig d’aquell festival estava jo, entaforat entre la roda del timó i el terra de la banyera abraçat a una canya de pescar, amb un anorac que em venia tres talles grans, el dit gros del peu panteixant, un esquinç a les costelles i la humitat rajant nas avall, lligat per la cintura a una corda que no era corda perquè era un cap, que a més era escota. I tot malgrat que el José Carlos havia dit:

—Tu tranquil, que això va sol.

Es feia del tot imprescindible establir un ordre de prioritats entre la canya, el pilot, el de la pantalleta i les meves costelles.

D’entrada vaig deixar de banda les costelles; que al cap i a la fi no em costarien un duro perquè són meves. Pitjor seria que el José Carlos, que té un son tan lleuger, aparegués en aquell moment. No hi havia dubte, havia de fer callar tothom.

Tenia clar que la canya no pensava deixar-la anar per res del mon, però d’altra banda necessitava disposar almenys d’una mà lliure, de manera que vaig lligar una corda al rodet i així lligada em vaig posar la Carmencita sota l’aixella, però per més seguretat vaig agafar amb la boca la corda amb què havia lligat la canya, i ho vaig fer amb tanta força que la funda del queixal em va caure a la llengua i va anar d’un pèl que no me l’empassés. Malgrat això, segueixo pensant que el meu sacrifici va valer la pena, perquè entre una funda i l’ou d’un company, més val perdre la funda i si cal tot el queixal.

Amb l’ajut del peu dret, el colze esquerra, la mà dreta i el nas; vaig aconseguir col·locar de nou la corretja del pilot automàtic al seu lloc. Ara li tocava al de dins, que de bon tros era el que més enrenou feia.

Amb molt de compte vaig portar la canya fins al forat de l’escala, però era tan gran que no hi passava. Em vaig treure la sabata, i estirant els dits del peu tant com em va ser possible vaig aconseguir prémer un botonet que no era ni el groc, ni el vermell, ni el blau, ni el verd però que gràcies a Déu era just el que cali prémer. Llàstima que amb l’atabalament que duia a sobre em donés un cop amb l’escala i em desgraciés un dit del peu que encara tenia sencer.

Per sort, fos pel mal d’orella, que, segons havia dit al port, patia i que li va impedir arreglar allò de l’hèlix, o perquè al mar el José Carlos tenia el son més pesant, el fet és que afortunadament mentre va durar tot aquell sarau ningú no es va despertar.

Un cop restablerta la calma, vaig posar-me de nou amb la canya, que durant tota la maniobra ni per un moment va deixar d’aferrar. Reconec que en aquell moment estava plenament d’acord amb el José Carlos, almenys en una cosa, la Carmencita es valia el preu que havia pagat per ella fos quin fos. No havia aconseguit recollir més que un o com a molt dos metres de fil i ja tenia els dits garratibats per l’esforç, aquella bestiola que s’amagava al mar devia ser un autèntic fenomen.

En aquell moment ho donava tot per bo, el peu, les costelles i la nit en blanc; si quan es llevés el José Carlos li podia plantar davant els nassos una tonyina d’aquelles que són com d’aquí a la contra de la major, que seguia sense saber on era ni què era.

—Potser que faci una mica més d’esport —em vaig dir.

Cosa que no deixava de tenir una certa ironia, perquè aleshores tot l’esport que feia a part del zàping, era obrir la caixa forta de l’oficina, que si tenim en compte que s’obra automàticament a un quart de nou, ja us podeu fer una idea de quin era el meu estat físic.

De petit el padre Camilo, el de gimnàstica, quan em quedava eixarrancat damunt el plint, em mirava amb posat de perdonavides is amb to de confessionari em deia:

—Ay… Rovira, Rovira cómo le he de decir que la gimnasia no es cuestión de fuerza, sino de inteligencia.

Amb el pas dels anys només m’havien crescut la panxa i les clarianes del cap, mentre que de força estava més o menys igual, per aquest motiu vaig pensar que malgrat no haver estat mai gaire d’acord amb les recomanacions de l’Església, en aquella ocasió potser valia la pena seguir els savis consells del padre Camilo i utilitzar la meva intel·ligència, que poca o molta devia ser més gran que la del peix.

Després d’estudiar detingudament la situació vaig arribar a la conclusió que havia estat fent el ruc.

El peix, com era normal i evident, feia una gran força per fugir del parany, força a la qual, en sentit contrari, s’afegia la que feien el motor i la vela, que tot sigui dit amb l’airet que ara bufava havia deixat de ser testimonial.

Sense pensar-m’ho dues vegades, una llàstima no haver-ho fet, sentint més a prop l’emoció de viure el moment de veure el nas a aquell prodigi de la natura en forma de peix, vaig deixar el motor en punt mort i posant en pràctica les ensenyances del José Carlos, vaig afluixar una mordassa.

Com ell havia anunciat, però amb una força que no m’havia advertit, la vela major se’n va anar cap a la banda, arrossegant darrere seu la corda que la subjectava que malauradament era la mateixa que jo duia lligada. Sense poder evitar-ho em vaig veure arrossegat contra una mena de rellotges probablement caríssims, que el José Carlos tenia instal·lats al mateix lloc on la meva esquena va anar a esclafar-se.

Tant de bo m’ho hagués pensat no dues sinó tres vegades.

La sortida del sol em va agafar amb la cintura escanyada per una corda que no era corda perquè era un cap, que a més era escota. Amb els peus esparracats, les costelles esquinçades, un bony a l’esquena, el nas rajant un anorac que em venia tres mides gran, aferrat a la Carmencita, i amb els ulls mirant al cel pregant clemència per tanta penitència.

Em sentia derrotat, cansat i ridícul. Volia tornar a la meva avorrida oficina del carrer Còrsega. Hauria volgut deixar-me caure a la meva butaca i veure un Madrid Barça. De bon grat m’hauria venut l’ànima per una truita de patates o un platet de verdures d’aquelles que em fa l’Anna, quan es pantalons ja no m’entren i que jo m’afanyo a completar amb unes faves i una bona botifarra. Però tot, l’oficina, la butaca, la truita fins i tot les verduretes, tot estava molt lluny, massa, just a l’altra banda de l’horitzó.

A cau d’orella em semblava sentir la dolça veu de la mare: «Miquel rei, què ha passat?», mentre jo, un marrec de vuit any, m’afanyava a amagar el que havia quedat del gerro de l’àvia després d’aquell xut gloriós que va fer posar dempeus l’imaginari estadi que la meva fantasia de nen havia edificat al menjador de casa; o quan el preguntava allò de: «Miquel, què has fet». I jo, mentrestant, provant inútilment de desembussar el vàter on havia anat a parar, ves a saber com, el seu diari.

—Miquel! Què passa?!, per què estem parats?!

Aquella veu sonora agreujada a força de Winston i cubates no era la del pare, i menys encara la de la mare era la del José Carlos. I això era molt més greu que allò del gerro de l’avia.

—Res!, la Carmencita que ha pescat!

—Hòstia! Quina canya de canya! Aguanta com puguis que ara surto.

Tota la nit patint pels sorollets de no res perquè al final ara, que per fi regnava un silenci relatiu, el José Carlos es despertés.

De cop em va passar la tristesa, la depressió i el mal d’esquena. Aquell peix era meu i només meu. Jo l’havia pescat, jo l’havia suat, jo l’havia patit i jo seria qui el trauria de l’aigua.

Vaig deslligar la corda que m’escanyava, em vaig treure l’anorac llençant-lo damunt el llibre alhora que em posava la sabata.

Quan el José Carlos va aparèixer a la banyera amb el seu vestit de bany ple de flors i cireres, jo estava dret a popa recollint la canya, amb un posat tan segur i digne que res del meu entorn podria donar a a entendre que hi hagués cap motiu raonable per deixar de pensar que de nit al mar mai no passar res.

L’emoció de veure tan a prop el moment de treure de l’aigua el meu primer peix no em deixava sentir el cansament ni el mal d’esquena. El José Carlos estava dret al meu costat i jo podia sentir com en el seu interior creixia l’enveja de no ser ell el primer a pescar, de no ser ell qui feia córrer el rodet com un llamp.

Aquella sensació d’estar a punt de besar la meva part de la porció de glòria que la vida reserva a tots els humans, em feia recollir encara amb més empenta, tanta que ni per un moment em va passar pel cap pensar que aquell peix ja no feia tanta força com abans.

D’aquell mar de plata que s’estenia davant els meus ulls il·luminat pel sol rogenc que havia sortit del seu cau de nit per assistir al meu triomf, jo, amb el meu esforç, vaig treure del mar una gegantesca, bruta i greixosa bossa d’escombraries.

—Cagon Judes! Seran marranos!

Va dir mentre treia les vergonyes a la fresca i es situava a popa amb les cames eixarrancades.

El mar de plata es va arrissar en mil somriures de complicitat mentre el sol, vermell de vergonya, corria a amagar-se darrera un núvol.

—És que s’ha de ser poc. Se t’enganxa això a l’hèlix i ja has begut oli.

Se’m feia impossible entendre com havia pogut enganyar-me fins al punt de creure que allò podia ser un peix.

—Es mereixen que els passi a ells.

I dit això el José Carlos després de la pixarada matutina va tallar la bossa amb una navalla i, sense pensar-s’ho ni un moment, la va llançar de nou a l’aigua.