3

Després de parlar amb la Julie me’n vaig anar corrents cap al despatx del Gene, a l’edifici de Psicologia, però no hi era. Per sort, la seva secretària personal, la Bella Helena, que més aviat s’hauria de dir l’Obstructiva Helena, tampoc, i per tant vaig tenir accés a l’agenda del Gene. Vaig descobrir que estava donant una conferència divulgativa que acabava a les 17.00 i que li quedava un forat abans de la reunió que tenia a les 17.30. Perfecte. Només havia d’escurçar la durada de la sessió d’entrenament que tenia programada. Vaig assignar-me el forat.

Després d’un entrenament accelerat al gimnàs, gràcies a la supressió de la dutxa i del canvi de roba, vaig anar fent fúting fins al teatre on feia la conferència i em vaig posar a esperar a la sortida de servei. Tot i que suava abundantment per la calor i l’exercici físic, em sentia ple d’energia, tant física com mental. Així que el meu rellotge va marcar les 17.00, vaig entrar a la sala. El Gene encara estava parlant al faristol, davant d’un auditori a les fosques i aparentment sense consciència de l’hora que era. En aquell moment estava responent a una pregunta sobre finançament.

A l’obrir la porta vaig fer entrar un raig de llum a la sala i totes les mirades del públic es van girar cap a mi, com esperant que digués alguna cosa.

—S’ha acabat el temps —vaig dir—. Tinc hora amb el Gene.

Mentre la gent es començava a aixecar, vaig observar que la Degana era a la primera fila, al costat de tres persones amb indumentària d’empresa. Vaig suposar que devien ser allà en tant que potencials patrocinadors, i no perquè tinguessin un interès intel·lectual per l’atracció sexual entre els primats. El Gene sempre està demanant diners per fer investigació, i la Degana sempre està amenaçant de reduir els departaments de Genètica i Psicologia per manca de finançament. No és un terreny que m’afecti, a mi.

El Gene va alçar la veu per sobreposar-se al murmuri:

—Em sembla que el que vol dir el meu col·lega el professor Tillman és que, per molt importants que siguin els números per a la nostra tasca, n’haurem de parlar en una altra ocasió. —Va mirar cap a la Degana i companyia—: Gràcies una altra vegada per interessar-se per la meva feina i també per la dels meus col·legues del departament de Psicologia, és clar.

Hi va haver aplaudiments. Semblava que la meva intervenció havia sigut molt oportuna.

La Degana va passar per davant meu amb els seus amics del món empresarial, i sense ni tan sols aturar-se em va dir:

—Em sap greu haver retardat la seva reunió, professor Tillman. No pateixi, que ja trobarem els diners a qualsevol altre lloc.

Em va alegrar sentir-ho. Per desgràcia s’havia format una rotllana de gent molt inoportuna al voltant del Gene. Hi havia una dona pèl-roja i amb diversos objectes metàl·lics a les orelles parlant amb ell. I amb un to de veu bastant alt.

—No em puc creure que hagis fet servir la conferència per als teus propis interessos.

—Doncs sort que has vingut. Així has pogut canviar d’opinió. Un fet sense precedents.

Era evident que hi havia certa animositat per part de la dona, tot i que el Gene somreia.

—Encara que tinguessis raó tu, i que consti que no en tens, ¿què passa amb l’impacte social?

La següent resposta del Gene em va deixar admirat, no per la intenció, perquè ja hi estava acostumat, sinó pel subtil canvi de tema. Jo no podré arribar mai al nivell de les habilitats socials del Gene.

—Això sona a discussió de cafè. ¿Per què no la reprenem en un altre moment fent un cafè?

—Em sap greu —va dir ella—. Estic molt enfeinada investigant. Ja saps, buscar proves i tot això.

Vaig avançar una mica per acostar-me al Gene, però tenia una rossa molt alta al davant i no em volia arriscar a tenir-hi contacte físic. Parlava amb accent noruec.

—¿Professor Barrow? —va dir aquesta dona referint-se al Gene—. Amb tots els respectes, em sembla que està simplificant massa la posició feminista.

—Si hem de parlar de filosofia, val més que ho fem en un bar —va replicar el Gene—. D’aquí cinc minuts al Barista’s.

La dona va fer que sí amb el cap i se’n va anar cap a la porta.

Per fi teníem temps per parlar.

—¿D’on era, l’accent? —em va preguntar el Gene—. ¿Suec?

—Noruec —vaig respondre—. Em pensava que ja en tenies una, de noruega.

Li vaig dir que teníem programada una conversa, però en aquell moment ell només pensava a fer un cafè amb aquella dona. La majoria d’animals de sexe masculí estan programats per donar més prioritat al sexe que no pas a un individu amb qui no els uneix cap mena de parentiu, i el Gene tenia a més la motivació extra del seu projecte de recerca. Era inútil discutir-hi.

—Reserva el pròxim forat que tingui a l’agenda —em va dir.

Com que la Bella Helena ja devia haver plegat vaig tornar a tenir accés a l’agenda del Gene. Vaig modificar el meu propi horari per poder-hi encabir la cita amb ell. A partir d’ara el Projecte Dona per Tota la Vida tindria la màxima prioritat.

L’endemà vaig esperar que fossin les 7.30 clavades per trucar a la porta de casa del Gene i la Claudia. Havia hagut d’avançar a les 5.45 el fúting fins al mercat per comprar el sopar, i per tant me n’havia hagut d’anar a dormir més d’hora la nit abans, cosa que havia provocat un efecte en cadena en diverses tasques de la meva programació.

Vaig sentir expressions de sorpresa a l’altra banda de la porta, abans que la seva filla Eugenie obrís. L’Eugenie es va alegrar de veure’m, com sempre, i em va demanar que la pugés a collibè i anéssim fent saltirons fins a la cuina. Va ser molt divertit. Vaig pensar que potser també podia comptar com a amics l’Eugenie i el seu germanastre Carl, cosa que faria un total de quatre.

El Gene i la Claudia estaven esmorzant i em van dir que no m’esperaven. Vaig recomanar al Gene que portés l’agenda online: així la tindria actualitzada i jo m’estalviaria topades desagradables amb la Bella Helena. No va semblar gaire entusiasmat amb la idea.

Com que m’havia saltat l’esmorzar, vaig agafar un iogurt de la nevera. Ensucrat! No m’estranya que el Gene tingui sobrepès. La Claudia encara no en tenia, de sobrepès, però m’havia fixat que s’havia engreixat una mica. L’hi vaig fer notar i vaig assenyalar el iogurt com a presumpte culpable.

La Claudia em va preguntar si m’ho havia passat bé a la conferència sobre l’Asperger. Es pensava que la conferència l’havia fet el Gene i que jo m’havia limitat a assistir-hi. Vaig corregir l’error i li vaig dir que havia trobat el tema fascinant.

—¿I no et recorden ningú, els símptomes? —em va preguntar.

Doncs sí. Eren una descripció gairebé perfecta del Laszlo Hevesi, del Departament de Física. Estava a punt d’explicar la famosa història del Laszlo i el pijama quan va aparèixer el Carl, el fill del Gene, que té setze anys, amb l’uniforme de l’escola. Va anar cap a la nevera com si la volgués obrir, va fer mitja volta inesperadament i em va clavar un contundent cop de puny al cap. Vaig aturar el cop i el vaig tirar a terra suaument però amb fermesa, perquè veiés que l’havia guanyat no per una qüestió de força sinó per l’efecte palanca. És un joc que fem sempre, però no s’havia fixat que jo tenia un iogurt a la mà, un iogurt que ara estava escampat per la seva roba i la meva.

—No us moveu —va dir la Claudia—. Vaig a buscar un drap.

Un drap no em deixaria la camisa neta. Per rentar una camisa es necessita una rentadora, detergent, suavitzant i un període de temps considerable.

—Ja me’n deixarà una el Gene —vaig dir anant cap a la seva habitació.

Quan vaig tornar a la cuina, amb una incòmoda camisa blanca massa gran que portava un volant a la part del davant, vaig intentar exposar el Projecte Dona per Tota la Vida, però la Claudia estava ocupada en activitats relacionades amb els nens. Començava a ser frustrant. Vaig reservar hora per sopar dissabte i els vaig demanar que no programessin cap altre tema de conversa.

M’aniria molt bé tenir aquell marge de temps, així podria aprofundir una mica en el disseny del qüestionari, preparar una llista d’atributs desitjables i concebre un esborrany de formulari de sondeig. Tot això, no cal dir-ho, ho havia de compaginar amb els meus compromisos docents i d’investigació i amb una cita amb la Degana.

Divendres al matí vam tenir una altra desagradable interacció perquè jo havia denunciat un estudiant d’últim curs per frau acadèmic. Ja havia pescat el Kevin Yu fent trampes una vegada. Però ara, corregint l’últim treball que havia fet, havia identificat una frase d’un treball d’un altre estudiant de feia tres anys.

Després d’un seguit d’indagacions vaig saber que aquell antic alumne ara feia classes privades al Kevin, i que almenys una part del treball l’hi havia escrit ell. Tot això havia passat feia unes quantes setmanes. Jo m’havia limitat a informar de la qüestió i a esperar que el procés disciplinari fes el seu curs. Es veu que no era tan senzill.

—La situació amb el Kevin és una mica delicada —va dir la Degana. Érem al seu despatx estil multinacional i portava el seu conjunt de jaqueta i faldilla blau marí estil multinacional, que segons el Gene se suposa que li confereix poder. És una persona baixa i prima, d’uns cinquanta anys aproximadament, i pot ser que aquesta roba la faci semblar més robusta, però no veig quina rellevància té el domini físic en un ambient acadèmic.

—És la tercera infracció del Kevin i, segons les normes d’aquesta universitat, l’hauríem d’expulsar —va dir.

Els fets semblaven molt clars, i per tant no hi havia dubtes sobre com calia procedir. Vaig intentar identificar a què es referia la Degana quan deia que la situació era delicada.

—¿Perquè les proves són insuficients? ¿Perquè pensa portar-nos als tribunals?

—No, tot està claríssim. Però la primera infracció va ser molt innocent. Va fer un copiar i enganxar d’Internet i el van pescar amb el programa antiplagi. Estava fent primer i no parlava gaire bé l’anglès. I a més hi ha diferències culturals.

Jo no en sabia res, d’aquella primera infracció.

—El segon cop el vas denunciar perquè havia copiat de no sé quin treball que et sonava.

—Correcte.

—Don, no hi ha cap professor tan… alerta… com tu. —No era propi de la Degana elogiar-me per haver llegit tant ni per la meva intensa dedicació—. Aquests nois paguen molts diners, per estudiar aquí. Depenem molt de la seva quota. No volem que es dediquin a robar descaradament d’Internet. Però hem de reconèixer que necessiten una mica d’ajuda… i al Kevin només li falta un semestre per acabar. No el podem enviar a casa sense el títol, després de tres anys i mig. No dóna bona imatge.

—¿I si fos estudiant de medicina? ¿I si anessis a l’hospital i el metge que t’hagués d’operar hagués copiat als exàmens?

—El Kevin no estudia medicina. I no ha copiat a cap examen, només ha demanat una mica d’ajuda per fer un treball.

Pel que es veia, la Degana m’havia estat afalagant només per induir-me a tenir un comportament poc ètic. Però la solució al seu dilema era òbvia. Si no volia infringir les normes, el que havia de fer era canviar-les. I així l’hi vaig fer notar.

No sóc gaire bo interpretant expressions, i a més, la que vaig veure a la cara de la Degana no em resultava gens familiar.

—No ens podem permetre que sembli que deixem fer trampes.

—¿Encara que en deixem fer?

Vaig sortir de la reunió confús i enfadat. Hi havia en joc coses molt serioses. ¿I si no ens acceptaven els projectes de recerca perquè teníem fama de tenir un baix nivell acadèmic? Podia morir gent, si es produïa una demora en el tractament de segons quines malalties. ¿I si un laboratori genètic contractava una persona que havia aconseguit el títol copiant i aquesta persona cometia errors greus? La Degana semblava més preocupada per la imatge que no per qüestions tan crucials com aquestes.

Vaig imaginar-me com seria viure tota la vida amb la Degana. Era una idea realment esgarrifosa. El problema fonamental era la preocupació per la imatge. El meu qüestionari seria implacable filtrant dones massa preocupades pel seu aspecte.