29

El dissabte al matí vaig agafar la bici per anar cap a la universitat amb una emoció no identificada i per tant desconcertant. Les coses estaven tornant a la normalitat. Les anàlisis d’aquell dia marcarien el final del Projecte Pare. L’únic que podia passar era que la Rosie identifiqués una altra persona que ens hagués passat per alt, un altre tutor o algú del càtering, o potser algú que havia marxat d’hora de la festa, però per analitzar una sola mostra no calia gaire estona. Ja no tindria cap motiu per tornar a veure la Rosie.

Ens vam trobar al laboratori. Teníem tres mostres per analitzar: la de la forquilla de l’Isaac Esler, la del paper higiènic amb orina del Freyberg collida de terra, i la del tovalló del Gene. Encara no li havia dit res a la Rosie sobre el mocador de la Margaret Case, però estava ansiós per veure el resultat de la mostra del Gene. Hi havia moltes probabilitats que el Gene fos el pare de la Rosie. Vaig intentar no pensar-hi, però quadrava amb la reacció del Gene al veure la foto, amb el fet que identifiqués la mare i amb el seu historial de promiscuïtat.

—¿Què és aquest tovalló? —va preguntar la Rosie.

Ja m’esperava la pregunta.

—És que vull repetir una de les anàlisis. Una de les mostres estava contaminada.

Encara que estigués millorant la meva capacitat per dissimular, no vaig aconseguir enganyar la Rosie.

—I una merda. ¿De qui és? És del Case, ¿oi? Has aconseguit una mostra del Geoffrey Case.

Hauria sigut molt fàcil dir-li que sí, però si donava positiu, el fet d’haver-la identificat com una mostra del Case provocaria una confusió. Una teranyina de mentides.

—Només t’ho diré si dóna positiu —li vaig dir.

—Digue-m’ho ara —va replicar—. És la bona.

—¿Com ho saps?

—Perquè sí.

—No en tens cap prova. L’historial de l’Isaac Esler el converteix en un candidat excel·lent. S’havia de casar amb una altra persona just després de la festa. Ha reconegut que anava borratxo. Durant el sopar va ser molt evasiu. A la foto surt al costat de la teva mare.

Fins aleshores no hi havíem pensat. I era bastant obvi que hauria sigut una de les primeres coses que hauríem hagut de comprovar. Una vegada el Gene em va explicar un exercici per fer als congressos: «Si vols saber qui es fica al llit amb qui, mira amb qui seuen a l’hora d’esmorzar». Era molt probable que l’home amb qui va estar aquella nit la mare de la Rosie estigués al seu costat. Tret que fos el que feia la foto.

—La meva intuïció, contra la teva lògica. ¿Què t’hi jugues?

Hauria sigut poc honest acceptar l’aposta. Jo jugava amb avantatge pel que havia descobert durant la topada al soterrani. Sent realista, considerava que l’Isaac Esler, el Gene i el Geoffrey Case tenien tots tres les mateixes probabilitats. Hi havia pensat molt, en allò que havia dit l’Esler sobre «les persones implicades», i havia arribat a la conclusió que era ambigu. Podia ser que estigués protegint el seu amic, però també que l’estigués fent servir per amagar-se ell. Però si l’Esler no era el pare, em podria haver deixat analitzar la seva mostra. Potser la seva intenció era confondre’m, i en aquest cas ho havia aconseguit, però només temporalment. El comportament poc clar de l’Esler m’havia fet replantejar una decisió anterior. Si mai arribàvem a descartar tots els altres candidats, incloent-hi l’Esler, analitzaria la mostra de la Margaret Case.

—El que està clar és que el Freyberg no ho és —va dir la Rosie interrompent els meus pensaments.

—¿Per què no?

El Freyberg era el menys probable, però no impossible.

—Té els ulls verds. Hi hauria d’haver caigut.

Va interpretar correctament la meva expressió: escepticisme.

—Vinga, home. Tu, precisament, ets genetista. Si té els ulls verds no pot ser el meu pare. Ho he mirat a Internet.

Al·lucinant. Té un professor universitari de genètica, un «alien» amb unes habilitats extraordinàries, que l’està ajudant a trobar el seu pare, se’n va una setmana de viatge amb ell i no se’n separa pràcticament ni un minut del dia, i quan necessita una resposta a una pregunta sobre genètica se’n va a buscar-la a Internet.

—Aquests models són simplificacions.

—Don, la meva mare tenia els ulls blaus. Jo els tinc marrons. El meu pare biològic ha de tenir els ulls marrons. ¿Sí o no?

—Incorrecte —vaig fer jo—. És altament probable, però no és segur. La genètica del color dels ulls és molt complexa. Els podria tenir verds. I blaus.

—Una estudiant de medicina, una metgessa, ho devia saber, això. ¿No?

Era evident que es referia a la seva mare. Vaig pensar que segurament no era el moment més adequat per fer-li una llista detallada de les mancances de la formació dels estudiants de medicina.

Em vaig limitar a dir-li:

—És molt improbable. Abans el Gene ensenyava genètica a estudiants de medicina. És una simplificació típica del Gene.

—Coi de Gene —va dir la Rosie—. N’estic farta, del Gene. Tu analitza el tovalló. És aquest.

Però ja no se la veia tan segura del que deia.

—¿Què faràs, quan ho sàpigues?

Feia molt de temps que l’hi hauria hagut de fer, aquella pregunta. El fet de no haver-l’hi plantejat era una conseqüència més de la falta de planificació, però ara que el Gene també era un possible candidat, les intencions de la Rosie per al futur em semblaven molt més importants.

—És curiós que m’ho preguntis tu —va dir la Rosie—. Sempre he dit que era per tancar el cercle. Però em sembla que, en el subconscient, tenia la fantasia que el meu pare biològic arribaria dalt d’un cavall i… i li cantaria al Phil les quaranta.

—¿Per no haver complert la promesa de portar-te a Disneyland? No deu ser fàcil, pensar un càstig adequat, després de tant de temps.

—Ja t’he dit que era una fantasia —em va replicar—. El veia com una mena d’heroi. Però ara que sé que només pot ser una d’aquestes tres persones, i que dues les conec… L’Isaac Esler («Això de revisitar el passat no es pot fer a la lleugera») i el Max Freyberg («Em considero un restaurador de l’autoestima»)… quin parell d’imbècils! Només són dos covards que van fugir.

Quina falta de lògica tan esbalaïdora. Com a molt l’havia abandonat un dels dos.

—El Geoffrey Case… —vaig començar a dir, pensant que, tot i que no se li podia aplicar la descripció que acabava de fer, si sabés com havia mort potser sí que podria interpretar-ho com una manera de defugir les seves responsabilitats.

—Ja ho sé, ja ho sé —em va interrompre—. Però si resulta que és algú altre, un malparit de mitjana edat que està fent veure que és el que no és, li penso esguerrar el joc.

—¿Ho penses fer públic? —vaig preguntar, horroritzat.

De cop i volta era conscient que podia contribuir a donar un gran disgust a algú, molt possiblement al meu millor amic. A tota la seva família! La mare de la Rosie no havia volgut que la seva filla ho sabés. Potser era per això. Era obvi que la mare de la Rosie devia saber més sobre el comportament humà que jo.

—Correcte.

—Però provocaràs sofriment. I sense cap compensació a canvi.

—Em sentiré millor.

—Incorrecte —vaig dir—. Hi ha estudis que demostren que la venjança augmenta l’angoixa de la víctima…

—És una elecció que he de fer jo.

Hi havia la possibilitat que el pare de la Rosie fos el Geoffrey Case. En aquest cas totes tres mostres donarien negatiu, i aleshores la Rosie no podria perpetrar la seva venjança perquè seria massa tard. Però no volia refiar-me gaire d’aquesta possibilitat.

Vaig apagar la màquina.

—Un moment —va dir la Rosie—. Tinc dret a saber-ho.

—No si és per causar patiment.

—¿I jo què? —va replicar—. ¿Jo no t’importo?

S’estava deixant dominar per l’emotivitat. Jo estava molt tranquil. Per fi s’havia tornat a imposar la lògica. Tenia les idees molt clares.

—M’importes moltíssim. Per això no vull ajudar-te a fer una cosa immoral.

—Don, si no fas les anàlisis no et tornaré a parlar mai més. Mai més.

Era una informació molt dura de processar, però completament predictible des d’un punt de vista racional.

—Ja tinc assumit que és inevitable —vaig dir—. El projecte s’haurà acabat, i tu em vas deixar molt clar que ja no tens cap interès en l’aspecte sexual.

—¿Així és culpa meva? —va dir la Rosie—. És clar, és culpa meva. No sóc una xef abstèmia, ni tinc un doctorat, i a més a més fumo. I no sóc gens organitzada.

—El requisit de ser abstemi el vaig treure —ja havia vist que s’estava referint al Projecte Dona per tota la Vida. ¿Però què m’estava dient? ¿S’estava avaluant a ella mateixa segons els criteris del Projecte Dona per Tota la Vida? Això volia dir que…

—¿M’has tingut en compte com a parella?

—I és clar —va dir—. Deixant de banda que no saps res de res sobre el comportament humà, que el que regeix la teva vida és una pissarra vileda i que ets incapaç de sentir amor, ets perfecte.

I se’n va anar fent un cop de porta.

Vaig tornar a engegar la màquina. Ara que la Rosie no hi era podia analitzar les mostres sense perill i decidir què feia. Aleshores vaig sentir que es tornava a obrir la porta. Em vaig girar esperant veure la Rosie. Però era la Degana.

—¿Què? ¿Treballant en el teu projecte secret, professor Tillman?

Ara sí que tenia un problema seriós. Fins aleshores, les desavinences que havia tingut amb la Degana no havien sigut mai per haver incomplert cap norma, o, en qualsevol cas, es tractava d’una infracció tan menor que no es podia castigar. El fet de fer servir la màquina d’ADN per a interessos de tipus privat era una greu infracció del reglament del Departament de Genètica. ¿Què més sabia? Normalment no treballava, els caps de setmana. La seva presència allà no podia ser casualitat.

—Es veu que és un tema fascinant, segons el Simon Lefebvre —va dir la Degana—. Se’m presenta l’altre dia al despatx i em pregunta per un projecte que té lloc a la meva pròpia facultat. Un que aparentment requereix recollir mostres d’ADN. I es veu que ho fas tu. Dedueixo que deu ser una mena d’acudit. Ja em perdonaràs la meva manca de sentit de l’humor, però em va agafar desprevinguda: no havia sentit a parlar mai del projecte. «¿Vols dir que no hauria hagut de veure la proposta quan vaig anar al comitè d’ètica?», vaig pensar.

Fins aquí semblava molt tranquil·la i racional. Però a partir d’aquí va començar a alçar la veu.

—Fa dos anys que estic intentant que la Facultat de Medicina financi un projecte conjunt de recerca: i tu no només decideixes saltar-te olímpicament l’ètica, sinó fer-ho precisament amb l’home que té la clau de la caixa! Vull un informe per escrit. Si no inclou aquesta aprovació del comitè d’ètica que, curiosament, jo no he vist, anunciarem una vacant de professor adjunt.

Es va aturar a la porta.

—Encara tinc damunt la taula l’expedient que li vas obrir al Kevin Yu. Potser t’ho vols pensar una mica millor. I ja et guardo jo la clau del laboratori, si no et fa res.

El Projecte Pare s’havia acabat. Oficialment.

L’endemà el Gene em va venir a veure al despatx. Jo estava omplint un qüestionari EDPE.

—¿Estàs bé? —va dir. Una pregunta molt oportuna.

—Sospito que no. T’ho diré d’aquí a uns quinze segons aproximadament.

Vaig acabar el qüestionari, vaig calcular el resultat i l’hi vaig passar al Gene.

—Setze —li vaig dir—. La segona puntuació més alta que he tret mai.

El Gene s’ho va mirar. Escala de Depressió Postpart d’Edimburg.

—Suposo que no cal que et digui que últimament no has anat de part, ¿no?

—Les preguntes sobre bebès no les contesto. És que era l’única eina per avaluar la depressió que tenia la Claudia a casa quan va morir la meva germana. L’he continuat fent servir per una qüestió de coherència.

—És el que en diuen «establir contacte amb les pròpies emocions», ¿no?

Em va semblar detectar que era una pregunta retòrica i no vaig respondre.

—Escolta, Don —em va dir—, em sembla que et puc ajudar a arreglar-ho.

—¿Has tingut notícies de la Rosie?

—Per l’amor de Déu, Don! —va exclamar—. He tingut notícies de la Degana! No sé què has estat fent, però fer anàlisis d’ADN sense permís del comitè ètic és com dir que se t’ha acabat la carrera.

Ja ho sabia. Havia decidit trucar a l’Amghad, el que portava el restaurant del club de golf, i preguntar-li si encara estava en peu l’oferta de portar una cocteleria a mitges. Tenia la sensació que havia arribat el moment de fer una cosa diferent. Havia sigut un cap de setmana ple d’amargues desil·lusions. Després de la interacció amb la Degana havia arribat a casa i m’havia trobat que l’Eva, la meva assistenta, havia omplert una còpia del qüestionari del Projecte Dona per Tota la Vida. M’havia deixat escrit a la primera pàgina: «Don, ningú és perfecte. Eva». En el meu estat d’extrema vulnerabilitat, allò m’havia afectat molt. L’Eva era una bona persona, les minifaldilles que portava segurament tenien com a objectiu atraure una parella potencial, i tenint en compte el seu estatus socioeconòmic, relativament baix, era molt probable que responent a les preguntes sobre qualificacions de postgrau i gustos sobre menjar car s’hagués sentit incòmoda. Vaig pensar un moment en totes les dones que havien contestat el qüestionari amb l’esperança que trobarien parella. Amb l’esperança que aquesta parella fos jo, tot i que sabien molt poques coses de mi i que si n’haguessin sabut més, probablement s’haurien endut una desil·lusió.

Em vaig posar una copa de pinot noir i vaig sortir a la terrassa. La ciutat il·luminada em va recordar el sopar del dia de la llagosta amb la Rosie, que, contradient el qüestionari, havia sigut un dels sopars més agradables de la meva vida.

La Claudia ja m’ho deia, que era massa primmirat. I a Nova York la Rosie m’havia demostrat que la meva percepció sobre les coses que em feien feliç era absolutament errònia. Em vaig beure el vi a poc a poc mentre mirava com canviava la vista. Es va apagar el llum d’una finestra, un semàfor va canviar del vermell al verd, els llums de la sirena d’una ambulància van reflectir-se a les façanes dels edificis. I aleshores em vaig adonar que el qüestionari no l’havia dissenyat per trobar una dona que pogués acceptar, sinó per trobar algú que em pogués acceptar a mi.

Tant era quines decisions acabés prenent després de la meva experiència amb la Rosie: no tornaria a fer servir aquell qüestionari mai més. El Projecte Dona per Tota la Vida s’havia acabat.

Però el Gene no havia acabat de parlar.

—Sense feina, sense estructura, sense horari. T’ensorraràs. —Es va tornar a mirar el qüestionari de la depressió—. T’estàs ensorrant ja. Escolta’m: penso dir que era un projecte del Departament de Psicologia. Ens inventarem una sol·licitud al comitè d’ètica, i diràs que et pensaves que ja ens l’havien aprovat.

Era evident que feia tot el que podia per ajudar. Vaig somriure per ell.

—¿Això rebaixa algun punt de la puntuació total? —va preguntar brandant el qüestionari EDPE.

—Em temo que no.

Es va fer un silenci. Aparentment cap dels dos tenia res a dir. Jo em pensava que el Gene se n’aniria. Però hi va tornar:

—Ajuda’m una mica, Don. És la Rosie, ¿oi?

—No té cap sentit.

—Deixa’m que t’ho resumeixi —va dir el Gene—. Estàs molt deprimit… tan deprimit que has perdut de vista la teva pròpia carrera, la teva reputació i el teu reconsagrat horari.

Era veritat.

—Hòstia, Don, et vas saltar les normes. ¿Des de quan tu et saltes les normes?

Era una bona pregunta. Jo respecto les normes. Però durant els últims noranta-nou dies me n’havia saltat unes quantes, legals, ètiques i personals. I sabia exactament quan havia començat tot plegat. El dia que la Rosie havia entrat al meu despatx i jo m’havia colat al sistema de reserves de Le Gavroche per poder quedar amb ella.

—¿I tot això és per una dona? —va preguntar el Gene.

—Això sembla. És totalment irracional. —Em sentia molt incòmode. Una cosa era cometre un error social, i l’altra admetre que havia perdut el senderi.

—Només és irracional si creus en el teu qüestionari.

—L’EPDE està molt…

—Jo em referia al teu qüestionari del «¿menges ronyons?». Jo diria que de moment anem genètica un, qüestionari zero.

—¿Tu creus que la situació amb la Rosie és resultat d’una compatibilitat genètica?

—Quina manera que tens de dir les coses! —va dir el Gene—. Si haguéssim de ser una mica més romàntics, jo diria que estàs enamorat.

Quina afirmació tan extraordinària. Però tenia sentit. Jo sempre havia donat per fet que l’amor romàntic era una experiència que no estaria mai al meu abast. Però explicava perfectament la situació en què em trobava en aquell moment. De tota manera, volia assegurar-me’n.

—¿És una opinió personal? ¿És la teva opinió en tant que expert en atracció humana?

El Gene va assentir.

—Perfecte. —La hipòtesi del Gene havia transformat el meu estat mental.

—No veig què hi guanyem —va dir el Gene.

—La Rosie va identificar tres defectes. El primer era la incapacitat de sentir amor. Ara només me’n queden dos per rectificar.

—¿I quins són?

—Els protocols socials i el seguiment al peu de la lletra d’un horari. Bufar i fer ampolles.