23

Vam aconseguir passar sans i estalvis el control d’Immigració dels Estats Units d’Amèrica. Per experiències anteriors sabia que valia més no fer cap observació ni cap suggeriment, i ni tan sols em va caldre fer servir la carta de recomanació del David Borenstein, de la Universitat de Columbia, que certificava que era una persona assenyada i competent. La Rosie estava visiblement nerviosa, fins i tot per a algú tan dolent com jo jutjant estats emocionals, i jo patia per si despertava sospites i ens denegaven l’entrada «sense cap raó justificada», com ja m’havia passat en una ocasió anterior.

L’agent va preguntar:

—¿A què es dedica?

I jo vaig dir.

—A la investigació en genètica.

I aleshores em va dir.

—¿El millor del món?

I jo vaig fer:

—Sí.

I vam passar. La Rosie va travessar el control pràcticament corrent i no va parar fins que va arribar a la sortida. Jo li anava uns quants metres al darrere, amb l’equipatge de tots dos. Era evident que passava alguna cosa.

La vaig atrapar un cop passades les portes automàtiques i vaig veure que es furgava la bossa.

—Un cigarret —va dir. Va encendre un cigarret i en va fer una pipada molt llarga—. No diguis res, ¿d’acord? Si alguna vegada he necessitat una raó per deixar-ho, ara ja l’he trobat. Hòstia, tu. Divuit hores i mitja.

Sort que la Rosie m’havia dit que no digués res. Em vaig quedar callat, però commocionat per l’impacte de l’addicció a la seva vida.

—¿Què era aquesta història del «millor genetista del planeta»?

Li vaig explicar que tenia un visat especial O-1, o el que el Departament d’Immigració dels Estats Units concedeix al que anomena «Aliens of Extraordinary Ability». Després que em deneguessin l’entrada vaig haver de demanar un visat, i van considerar que l’opció més segura era aquesta. Se’n veuen molt pocs, de visats O-1, i la resposta correcta a qualsevol pregunta sobre les meves extraordinàries habilitats era sempre «sí». La Rosie va trobar molt divertida la paraula «alien». Recitifico: la va trobar còmica.

Quan es va acabar el cigarret ens en vam anar cap al bar. A Los Angeles encara eren les 7.48 del matí, però fins que arribéssim a Nova York podíem continuar amb l’horari de Melbourne.

Com que no havíem hagut d’ensenyar l’equipatge i el control d’immigració havia sigut molt ràpid, vaig poder implementar el pla alternatiu que tenia preparat en cas que tot anés de la manera més òptima, i vam agafar un vol cap a Nova York que sortia abans. Ja tenia pensat com aprofitar el temps que havíem guanyat amb la maniobra. Un cop al JFK vaig portar la Rosie cap a l’AirTrain.

—Tenim dues alternatives de metro.

—Suposo que et deus haver après l’horari de memòria —va dir la Rosie.

—No, no valia la pena. Només em sé les línies i les estacions que necessitem per als trajectes que hem de fer.

M’encanta Nova York. Té una arquitectura tan lògica, almenys a partir de la 14!

La Rosie havia parlat per telèfon amb la dona de l’Isaac Esler, i li havia semblat que tenia moltes ganes de saber coses d’Austràlia i de la trobada d’exalumnes. Mentre anàvem amb metro la Rosie em va dir:

—Necessitaràs un nom fals. Per si l’Esler se’n recorda del teu nom per l’estudi sobre l’Asperger.

Jo també hi havia pensat.

—Austin —vaig dir—. D’Austin Powers. El misteriós agent internacional.

La Rosie ho va trobar graciosíssim. Havia fet una broma voluntària que no tenia res a veure amb cap excentricitat de la meva personalitat. Un moment memorable.

—¿Professió? —va preguntar.

—Propietari d’una ferreteria. —La idea va sorgir del meu cervell espontàniament.

—D’acord —va dir la Rosie—. Molt bé.

Vam agafar la línia E, vam sortir a Lexington Avenue amb la 53 i vam començar a caminar cap a l’Uptown.

—¿On és l’hotel? —va preguntar la Rosie al veure que tirava cap a Madison Avenue.

—Al Lower East Side. Però primer hem d’anar a comprar.

—Collons, Don, són dos quarts de sis tocats. Hem de ser a casa dels Esler a dos quarts de vuit. No tenim temps, per anar a comprar. Necessito una estona per canviar-me.

Me la vaig mirar. Portava texans i una camisa, és a dir, indumentària convencional. No entenia quin problema hi havia, però, de tota manera, teníem temps.

—No tenia programat passar per l’hotel abans de sopar, però com que hem arribat més d’hora.

—Don, acabo de fer un vol de vint-i-quatre hores. No farem res més del que marqui el teu programa fins que no l’hagi revisat i estigui segura que no hi ha cap animalada.

—He programat quatre minuts, per fer la transacció —vaig dir.

Ja érem davant de la botiga d’Hermès, que segons l’estudi que havia fet era la millor botiga de mocadors del món. Hi vaig entrar i la Rosie em va seguir.

No hi havia ningú en tota la botiga, excepte nosaltres. Perfecte.

—Don, no vas prou ben vestit per a un lloc així.

Ben vestit per anar a comprar! Anava ben vestit per viatjar, per menjar, per socialitzar-me, per anar de museus… i per comprar: vambes, pantalons tipus militar, camisa i un jersei de punt que m’havia fet la meva mare. No érem pas a Le Gavroche. A mi em semblava molt improbable que es neguessin a participar en un intercanvi comercial per culpa de la meva indumentària. I no m’equivocava.

Darrere el taulell hi havia dues dones, una (d’uns cinquanta-cinc anys i amb un índex de massa corporal aproximat de dinou) amb anells en vuit dits, i l’altra (d’uns vint anys, índex de massa corporal aproximat de vint-i-dos) amb unes ulleres de color morat tan immenses que semblava una formiga humana. Anaven vestides amb un estil molt formal. Vaig iniciar la transacció.

—Necessito un mocador de molt bona qualitat.

La Dona Anell va somriure:

—Doncs així el puc ajudar. ¿És per a la senyora?

—No. Per a la Claudia.

Ja vaig veure que no era una informació gaire útil, però no sabia com explicar-me.

—¿I quina edat té, la Claudia? —va preguntar dibuixant cercles enlaire amb la mà.

—Quaranta-un anys i tres-cents cinquanta-sis dies.

—Doncs així tenim l’aniversari a prop —va dir la Dona Anell.

—Només la Claudia. —Pel meu aniversari faltaven trenta-dos dies, així que era evident que no es podia dir que el tingués a prop—. Sempre porta mocador, fins i tot quan fa calor, per tapar-se les arrugues del coll, que considera poc atractives, així que no cal que sigui un mocador funcional, sinó només decoratiu.

La Dona Anell va treure un mocador:

—¿Què li sembla aquest?

Era extraordinàriament lleuger, i oferia pràcticament zero protecció contra el vent i el fred. Però era certament decoratiu, com havia especificat.

—Perfecte. ¿Quant val? —Anàvem sobre l’horari previst.

—Aquest val mil dos-cents dòlars.

Vaig obrir la cartera i en vaig treure la targeta de crèdit.

—Ei, un moment —va dir la Rosie—. Potser ens agradaria veure què més tenen, no fos cas que ens precipitéssim.

Em vaig girar cap a la Rosie.

—Gairebé ja hem gastat els quatre minuts.

La Dona Anell va posar tres mocadors més damunt del taulell. La Rosie se’n va mirar un. Jo la vaig imitar i me’n vaig mirar un altre. Em va semblar maco. Tots semblaven macos. No tenia criteri per discriminar.

Però no es va acabar aquí. La Dona Anell va continuar posant més mocadors damunt del taulell, mentre la Rosie i jo ens els miràvem. Va venir la Dona Formiga a ajudar. Finalment vaig identificar-ne un sobre el qual podia fer un comentari intel·ligent.

—Aquest mocador té un defecte! No és simètric. La simetria és un factor clau de la bellesa humana.

La Rosie em va donar una resposta brillant.

—Potser l’absència de simetria del mocador accentuarà la simetria de la Claudia.

La Dona Formiga ens va treure un mocador rosa amb trossos apelfats. Fins i tot jo vaig veure que a la Claudia no li agradaria i el vaig posar de seguida a la pila dels descartats.

—¿Què li trobes? —va dir la Rosie.

—No ho sé. No és adequat.

—Vinga, home —em va dir—. Ho pots fer molt millor. Imagina’t quina persona el podria portar.

—La Barbara Cartland —va dir la Dona Anell.

Aquell nom no em sonava, però de cop i volta vaig veure clara la resposta:

—La Degana! El dia del ball.

La Rosie va esclafir el riure.

—Corrrrrrrrrrecte! —I va treure un altre mocador de la pila—. ¿I aquest altre què?

Era gairebé transparent.

—La Julie —vaig dir automàticament, i llavors vaig explicar a la Rosie i a les dues dones que era una noia que treballava amb nens amb Asperger i que duia un vestit molt escotat. Era de suposar que no triaria un mocador que reduís l’impacte de l’escot.

—¿I aquest?

A mi m’havia agradat bastant perquè era de colors molt vius, però la Rosie l’havia descartat perquè era massa «cridaner».

—La Bianca.

—Exacte! —No parava de riure—. En saps més del que et penses, de roba.

La Dona Formiga va treure un mocador ple de dibuixos d’ocells. El vaig agafar… Els dibuixos estaven molt ben fets. No era lleig.

—Ocells del món —va dir la Dona Formiga.

—Això sí que no! —va dir la Rosie—. Per a la Claudia no!

—¿Per què no? És molt interessant.

—Ocells del món! Pensa-hi. El Gene.

Sortien mocadors de tot arreu. S’acumulaven ràpidament en una pila, eren sotmesos a avaluació i en acabat apartats. Passava tot tan ràpid que em va fer pensar en la Gran Nit dels Còctels, tot i que en aquest cas els clients érem nosaltres. Em vaig preguntar si aquelles dones s’ho devien estar passant tan bé fent aquella feina com jo aquella nit.

Al final vaig deixar triar a la Rosie. Va triar el primer que ens havien ensenyat.

Mentre sortíem de la botiga em va dir:

—Em sembla que acabo de llençar una hora de la teva vida.

—No, no, el resultat és irrellevant —vaig dir—. Ha sigut molt distret.

—Fantàstic —va dir la Rosie—, doncs ja ho saps: si mai necessites una mica de distracció, no em sabria greu portar un parell de Manolo Blahnik.

Gràcies a la paraula «parell», vaig deduir que es referia a unes sabates.

—¿Tenim temps?

Ja havíem esgotat el temps amb què comptava la Rosie per passar per l’hotel.

—Era broma. Era broma.

Per sort, perquè ens havíem d’afanyar, si volíem arribar a casa dels Esler a l’hora. Però la Rosie s’havia de canviar. Hi havia un lavabo a l’estació de Union Square.

Hi va entrar corrents i en va tornar a sortir amb un aspecte totalment diferent.

—És increïble —vaig dir—. Que ràpid.

Em va mirar de dalt a baix:

—¿I tu hi penses anar així?

El to denotava desaprovació.

—És la roba que porto —vaig dir—. Tinc una camisa de recanvi.

—Ensenya-me-la.

Quan vaig obrir la bossa per agafar la camisa alternativa, tot i que dubtava que a la Rosie li semblés millor que la que portava, em vaig recordar de la que m’havia regalat la Claudia i l’hi vaig ensenyar.

—És un regal de la Claudia —vaig dir—. També tinc uns texans, si cal.

—N’hi devem una, a la Claudia —va dir la Rosie—. S’ha guanyat el mocador.

—Farem tard.

—És un retard de cortesia.

L’Isaac i la Judy Esler vivien en un pis a Williamsburg. La meva targeta de mòbil dels Estats Units funcionava tal com se suposava que havia de funcionar i el GPS ens va guiar fins a la casa. Jo dubtava molt que quaranta-sis minuts entressin dins del que la Rosie entenia per «retard de cortesia».

—Austin, pensa-hi —va dir la Rosie mentre trucava al timbre.

Ens va obrir la porta la Judy. Vaig calcular que devia tenir cinquanta anys i un índex de massa corporal de vint-i-sis. Parlava amb accent de Nova York i estava patint per si ens havíem perdut. El seu marit Isaac era una caricatura del psiquiatre típic: en plena cinquantena, baixet, amb entrades, barba fosca de pera i un índex de massa corporal de dinou. No era tan simpàtic com la seva dona.

Ens van oferir un Martini. Com que encara me’n recordava, de l’efecte que m’havia fet el Martini quan em preparava per a la Gran Nit dels Còctels, vaig decidir que en beuria com a màxim tres. La Judy havia fet canapès a base de peix i ens va demanar que li expliquéssim coses sobre el viatge. Ens va preguntar si havíem estat mai a Nova York, quina estació era a Austràlia (no era una pregunta gaire difícil de respondre) i si teníem previst fer compres i anar a veure algun museu. Va ser la Rosie qui va gestionar totes aquestes preguntes.

—L’Isaac se’n va demà al matí cap a Chicago —va dir la Judy—. Explica’ls què hi vas a fer.

—Una conferència i ja està —va dir l’Isaac. Ni ell ni jo vam haver de fer gaires esforços perquè la conversa no decaigués.

Abans d’anar cap al menjador sí que em va preguntar una cosa:

—¿A què et dediques, Austin?

—Porta una ferreteria —va dir la Rosie—. Li va molt bé.

La Judy va servir un sopar deliciós a base de salmó de piscifactoria, que segons va assegurar a la Rosie era sostenible. Com que el menjar de l’avió havia sigut de mala qualitat i escàs, vaig trobar el sopar que ens havia preparat la Judy boníssim. L’Isaac va obrir un pinot gris d’Oregon i va ser molt generós omplint-me la copa. Vam parlar de Nova York i de les diferències entre la política australiana i l’americana.

—Bé doncs —va dir la Judy—. Estic molt contenta que hàgiu vingut. Compensa una mica que no poguéssim anar a la trobada. A l’Isaac li va saber molt de greu no poder-hi anar.

—No tant —va dir l’Isaac—. Això de revisitar el passat no es pot fer a la lleugera. —Es va menjar l’últim tros de peix que li quedava al plat i es va quedar mirant la Rosie.

—T’assembles moltíssim a la teva mare. Devia ser una mica més jove que tu, l’últim cop que la vaig veure.

—Ens vam casar l’endemà de la festa de graduació i vam venir a viure aquí —va dir la Judy—. L’Isaac es va casar amb una ressaca de por. Li va estar bé, per haver-se portat malament —va afegir amb un somriure.

—Jo crec que ho podem deixar aquí, Judy —va dir l’Isaac—. Va ser fa molt de temps.

Va quedar-se mirant la Rosie. La Rosie se’l va quedar mirant.

La Judy va agafar el meu plat i el de la Rosie, un a cada mà. Vaig decidir que era el moment d’entrar en acció, aprofitant que tothom estava distret. Em vaig posar dret i vaig agafar el plat de l’Isaac amb una mà i el de la Judy amb l’altra. L’Isaac estava massa enfeinat mirant fixament la Rosie. Vaig portar els plats cap a la cuina i pel camí vaig agafar una mostra de la forquilla de l’Isaac.

—L’Austin i la Rosie deuen estar esgotats —va dir la Judy quan vam tornar a la taula.

—¿I dius que et dediques al material de ferreteria, Austin? —va fer l’Isaac posant-se dret—. ¿Tindries cinc minuts per mirar-te una aixeta? Deu ser feina de lampista, però potser només és qüestió de la junta.

L’Isaac i jo vam baixar cap al soterrani. Jo estava bastant segur de poder-lo ajudar amb el problema de l’aixeta. Quan anava a escola em passava totes les vacances oferint assessorament en aquest camp. Però quan vam arribar al capdavall de l’escala es van apagar els llums. No sabia què havia passat. ¿Un tall de subministrament?

—¿Estàs bé, Don? —va dir l’Isaac preocupat per mi.

—Sí, estic bé —vaig dir—. ¿Què ha passat?

—El que ha passat és que t’he dit Don i m’has respost, Austin.

Ens vam quedar quiets enmig de la foscor. Jo dubtava molt que hi hagués cap convenció social que digués com gestionar un interrogatori en mans d’un psiquiatre i al mig d’un soterrani a les fosques.

—¿Com ho has sabut? —vaig preguntar.

—La mateixa universitat s’ha posat en contacte amb mi dos cops en un mes sense que jo els hagi demanat res. Una cerca per Internet. Feu molt bona parella de ball.

Més silenci i foscor.

—Sé la resposta a la teva pregunta. Però vaig prometre que no en diria res. Si es tractés d’una qüestió de vida o mort, o d’un problema important de salut mental, ho reconsideraria. Però no veig cap motiu per faltar a una promesa, una promesa que vaig fer perquè les persones implicades van rumiar molt sobre quina era la millor solució. Has fet un llarg camí per obtenir el meu ADN, i suposo que l’has aconseguit quan t’has endut els plats. Però estic segur que abans d’actuar pensaràs més enllà del que vol la teva nòvia.

Va encendre el llum.

Mentre pujàvem les escales em va assaltar una pregunta. Quan vaig arribar a dalt em vaig aturar.

—Si ja sabies el que volia, ¿com és que ens has deixat venir a casa teva?

—Bona pregunta —va dir—. Però si has sigut capaç de pensar-hi, també deus ser capaç d’endevinar la resposta. Volia veure la Rosie.