30

Vaig concertar hora amb la Claudia a la mateixa cafeteria de sempre per parlar sobre comportament social. Era conscient que hauria de fer un gran esforç, si volia millorar en la interacció amb altres éssers humans, i que tot i així potser no aconseguiria fer-ho prou bé per convèncer la Rosie. Però no deixava de ser una habilitat útil per ella mateixa.

En certa manera m’havia acostumat a ser considerat com una persona excèntrica. A escola, sense voler, ja era el pallasso de la classe; al final fins i tot ho feia intencionadament. Havia arribat el moment de créixer.

El cambrer va venir a la nostra taula.

—Demana tu —em va dir la Claudia.

—¿Què vols prendre?

—Un cafè descafeïnat amb llet desnatada.

Era una variant del cafè ridícula, però no l’hi vaig dir. Segurament la Claudia ja havia captat el missatge en altres ocasions i no necessitava que l’hi repetís. Se li podia fer pesat.

—Per a mi un cafè doble —vaig dir al cambrer—, i per a la meva amiga un descafeïnat amb llet desnatada. Sense sucre, sisplau.

—Home, veig que anem millorant —va dir la Claudia.

Li vaig replicar que tota la vida havia sigut capaç de demanar un cafè educadament, però ella va insistir que la meva manera d’interactuar havia experimentat certs canvis subtils.

—No hauria dit mai que es pogués aprendre a ser amable en una ciutat com Nova York, quines coses! —va dir.

Li vaig dir que s’equivocava, que la gent era especialment cordial. Li vaig esmentar la meva experiència amb el Dave, el Boig pel Beisbol; i amb la Mary, la investigadora sobre el trastorn bipolar; i amb el David Borenstein, el degà de la Facultat de Medicina de Columbia, i amb el xef i aquell paio estrany del Momofuku Ko. També li vaig dir que havíem sopat amb els Esler, que vaig descriure com uns amics de la família de la Rosie. La conclusió de la Claudia era molt simple: tota aquella interacció social tan poc habitual en mi, més la interacció amb la Rosie, havia millorat clarament les meves capacitats.

—Amb el Gene i amb mi no et cal esforçar-t’hi, perquè no vols impressionar-nos ni que ens fem amics teus.

Tot i que la Claudia tenia raó sobre la importància del vessant pràctic, jo n’aprenc més llegint i observant. Per tant el que havia de fer ara era baixar-me material pedagògic.

Vaig decidir començar amb les pel·lícules romàntiques que havia esmentat la Rosie. Eren quatre: Casablanca, Els ponts de Madison, Quan en Harry va trobar la Sally i Tu i jo. Hi vaig afegir Matar a un ruiseñor i Grans horitzons, del Gregory Peck, que segons la Rosie era l’home més sexi que havia existit mai.

Vaig trigar una setmana sencera, a mirar-me-les totes sis, perquè havia d’anar parant el DVD per prendre apunts. Les pel·lícules van resultar extraordinàriament útils, però també un gran repte. Que complexes que eren les dinàmiques de les emocions! Però vaig perseverar i vaig recórrer també a pel·lícules que em va recomanar la Claudia sobre relacions entre homes i dones, tant amb final feliç com amb final trist. Vaig mirar Hitch, especialista a lligar, Allò que el vent s’endugué, El diari de Bridget Jones, Annie Hall, Notting Hill, Love Actually i Atracció fatal.

Em va suggerir que mirés també Millor, impossible, «només per gust». Tot i que m’ho havia dit perquè veiés el que no s’havia de fer, vaig quedar impressionat pel personatge de Jack Nicholson, que va gestionar un incident tipus jaqueta amb molta més subtilesa que jo. També em va animar molt que, tot i la seva greu incompetència social, la gran diferència d’edat entre ell i el personatge de la Helen Hunt, els probables trastorns psiquiàtrics múltiples que patia i un nivell d’intolerància molt més greu que el meu, al final aconseguís guanyar-se l’amor d’ella. Molt ben pensat per part de la Claudia.

De mica en mica tot començava a tenir sentit. Hi havia unes quantes regles de comportament recurrents, com ara que la infidelitat estava prohibida. Vaig tornar a quedar amb la Claudia per fer pràctiques amb aquesta regla al cap.

Vam treballar diferents escenaris hipotètics.

—Aquest menjar té un error —vaig dir. Era una situació hipotètica. Estàvem prenent cafè, només—. Això seria massa assertiu, ¿correcte?

La Claudia em va donar la raó.

—No diguis mai «error». És un llenguatge informàtic.

—¿Però puc dir «Perdona, he comès un error de judici»? ¿Aquest ús de la paraula «error» sí que seria acceptable?

—Correcte —va dir, i tot seguit va esclafir a riure—. Vull dir que sí. Don, trigaràs anys a aprendre tot això.

No tenia tant de temps. Però aprenc ràpid i estava en el mode esponja humana. N’hi vaig fer una demostració.

—Ara formularé una afirmació objectiva seguida d’una petició de més informació, tot plegat introduït amb alguna fórmula tòpica: «Perdoni, he demanat un bistec poc fet. ¿Té alguna altra definició de “poc fet”»?

—Per començar no està malament, però la pregunta sona una mica agressiva.

—¿Però és acceptable?

—A Nova York potser sí. No li donis la culpa al cambrer.

Vaig modificar una mica la pregunta:

—«Perdoni, he demanat un bistec poc fet. ¿Li sabria greu comprovar que la meva comanda s’hagi rebut correctament?».

La Claudia va fer que sí amb el cap, però no semblava del tot convençuda. M’estava fixant moltíssim en les expressions facials i li havia diagnosticat correctament l’emoció.

—Don, m’estàs deixant impressionada, però… això de canviar per adaptar-se a les expectatives d’una altra persona potser no és bona idea. En pots sortir escaldat.

Jo no ho trobava gaire probable. Estava aprenent uns quants protocols nous i ja està.

—Si realment estimes una persona —va continuar la Claudia—, has d’estar disposat a acceptar-la tal com és. Com a molt pots esperar que un dia se li encengui la bombeta i canviï per iniciativa pròpia.

Aquesta afirmació em va tornar a recordar la regla sobre la fidelitat que tenia al cap al principi de la conversa. Però no calia treure el tema. Ja tenia la resposta a la meva pregunta. Estava clar que estava parlant del Gene.

Vaig quedar per sortir a fer fúting amb el Gene l’endemà al matí. Havia de parlar amb ell en privat en algun lloc on no se’m pogués escapolir. Així que vam començar a córrer vaig començar amb el meu sermó. La meva tesi era que la infidelitat era una cosa absolutament inacceptable. El risc de provocar un desastre total era molt superior als eventuals beneficis. El Gene ja s’havia divorciat una vegada. Hi havia l’Eugenie i el Carl…

Em va interrompre esbufegant. Estava tan capficat a transmetre el meu missatge de manera clara i contundent que corria més ràpid del compte. El Gene està bastant menys en forma que jo, i el meu fúting de baixa freqüència cardíaca per cremar greixos a ell li suposa un esforç cardiovascular important.

—Ja —va dir el Gene—. ¿Què has estat llegint?

Li vaig explicar les pel·lícules que havia vist i la representació idealitzada que se’n desprenia del que era acceptable i el que no ho era. Si el Gene i la Claudia tinguessin un conill, estaria en greu perill per culpa d’alguna amant furiosa. El Gene no hi estava d’acord; no em refereixo a això del conill, sinó a l’impacte que podia tenir el seu comportament en el seu matrimoni.

—Som psicòlegs —em va dir—. Som perfectament capaços de portar un matrimoni obert.

Vaig deixar de banda el fet que s’hagués etiquetat incorrectament com a psicòleg i em vaig centrar en el més important: totes les fonts i tots els codis morals consideren que la fidelitat és bàsica. Fins i tot les teories de la psicologia evolutiva reconeixen que el fet de descobrir que la teva parella t’ha sigut infidel et dóna molts motius per rebutjar-la.

—Però tu estàs parlant dels homes —va dir el Gene—. Perquè no es poden arriscar a pujar una criatura que no tingui els seus gens. De tota manera, ¿no es tractava precisament de superar els instints?

—Correcte. L’instint masculí és fer trampes. L’has de superar.

—Les dones ho accepten, sempre que no les avergonyeixis públicament. Mira com ho fan a França, si no.

Li vaig posar un contraexemple d’un llibre i una pel·lícula molt famosos:

—¿El diari de Bridget Jones? —va dir el Gene—. ¿Ara resulta que ens hem de comportar com personatges de pel·lícules per a dones simpletes?

Es va aturar i es va plegar endavant, sense alè. Això em va permetre exposar-li la meva tesi sense que m’interrompés. Per acabar li vaig recordar que s’estimava la Claudia, i que per tant hauria d’estar disposat a fer els sacrificis que calguessin.

—M’ho pensaré quan vegi que tu has canviat els teus hàbits de tota la vida —va dir.

Em pensava que eliminar l’horari seria una cosa relativament senzilla. Ja feia vuit dies que no el seguia i, tot i que m’havia trobat amb molts problemes, no tenien res a veure amb una qüestió de falta d’eficiència o d’estructuració del temps. Però no havia comptat amb l’impacte de la gran confusió que s’havia apoderat de la meva vida. A part de la incertesa per la Rosie, del projecte per millorar les habilitats socials i de la por que els meus millors amics estiguessin abocats a la desintegració domèstica, estava a punt de perdre la feina. El meu programa d’activitats semblava l’única cosa estable que em quedava a la vida.

Finalment vaig arribar a una solució de compromís que segurament a la Rosie li semblaria acceptable. Tothom té un horari amb els compromisos regulars, en el meu cas classes, reunions i sessions d’arts marcials. Aquests sí que estarien permesos. Si tenia alguna cita també l’escriuria a l’agenda, com feia la resta de la gent, però reduiria l’estandardització. Les coses podien canviar d’una setmana per l’altra. Repassant la meva decisió, em vaig adonar que l’únic tema que requeria atenció urgent era l’abandonament del Sistema Estandarditzat de Menjar, l’aspecte del meu horari que més comentaris suscitava.

El primer cop que vaig tornar al mercat se’m va fer molt estrany, com era d’esperar. Quan vaig arribar a la peixateria, el propietari de seguida es va girar per agafar una llagosta de la peixera.

—Canvi de plans —vaig dir—. ¿Què és el que està més bé, avui?

—La llagosta —va dir, amb el seu curiós anglès—. Llagosta bona cada dimarts per a vostè.

Es va posar a riure mentre feia gestos als altres clients. Estava fent broma a costa meva. La Rosie tenia una expressió facial per quan volia dir «no em toquis els collons». Vaig intentar fer-la i va semblar que funcionava.

—És broma —va dir—. El peix espasa està molt maco. I les ostres. ¿Li agraden, les ostres?

Sí que m’agradaven, tot i que a casa no n’havia fet mai. Com que els restaurants bons presumeixen que te les serveixen acabades d’obrir, les vaig demanar tancades.

Vaig arribar a casa amb una selecció de menjar no associada a cap recepta en particular. Les ostres van ser tot un repte. Si intentava ficar-hi el ganivet per obrir-les em podia relliscar i fer-me un tall. Podria haver mirat la tècnica a Internet, però hi hauria perdut molt de temps. Per això tenia un horari basat en articles que coneixia. Podia buidar la carn d’una llagosta amb els ulls tancats mentre el meu cervell estava ocupat resolent un problema genètic. ¿Quin mal tenia l’estandardització? Una altra ostra que es resistia al ganivet. Quan ja estava a punt de perdre la paciència i llençar-ne tota la dotzena sencera a les escombraries, se’m va acudir una idea.

En vaig posar una al microones i la vaig escalfar uns quants segons. Es va obrir com si res. Estava calenta, però boníssima. Vaig provar amb una altra, aquest cop afegint-hi una mica de llimona i un pessic de pebre. Sensacional! Tot un món s’obria davant meu! Vaig pensar que tant de bo les ostres fossin de pesca sostenible, perquè tenia ganes de compartir els meus progressos amb la Rosie.