15

El cap, un home de mitjana edat (índex de massa corporal aproximat de vint-i-set) va arribar amb més provisions just a temps per a les postres i va reorganitzar una mica el procés que tenia lloc darrere la barra. Les postres eren divertidíssimes; el problema era que, amb el volum de les converses, costava molt sentir les comandes. Vaig col·locar principalment els còctels a base de nata. La majoria dels comensals no els coneixien, però aparentment els van agradar moltíssim.

Mentre els cambrers s’enduien els plats de les postres vaig fer un còmput ràpid de quantes mostres teníem ja. Depenia molt de la Rosie, però calculava que en devíem tenir de com a mínim el vuitanta-cinc per cent dels individus de sexe masculí. Uns bons resultats, tot i que no havíem optimitzat les nostres oportunitats. Després de verificar els noms dels convidats, havia arribat a la conclusió que tots els individus caucàsics de sexe masculí de la festa de graduació eren allà, excepte dotze. Entre els dotze que faltaven hi havia l’Alan McPhee, que no hi havia pogut assistir per defunció, però que de tota manera ja havia eliminat gràcies al raspall de la seva filla.

El Dr. Ralph Browning em va seguir mentre anava cap a la barra.

—¿Li sabria greu fer-me un altre Cadillac? Jo crec que és la cosa més bona que he begut en ma vida.

L’equip de la barra ja estava recollint, però el cap va dir a la Rosie:

—Fes-li un Cadillac a aquest home.

Aleshores van arribar del menjador la Jenny i el Rod Broadhurst.

—Que en siguin tres —va dir el Rod.

La resta de personal de la barra va rodejar el propietari i van tenir una petita conversa.

—Aquesta gent ha de marxar —em va dir el propietari arronsant-se d’espatlles. I tot seguit, girant-se cap a la Rosie, va afegir—: ¿Et va bé fer hores extres?

Mentrestant els comensals ja s’amuntegaven al voltant de la barra aixecant la mà perquè els fessin cas.

La Rosie va portar el Cadillac al Dr. Browning i en acabat es va girar cap al propietari.

—Perdona, però necessito que es quedin dues persones més. No puc portar una barra per a cent persones tota sola.

—Ell i jo —va dir el propietari assenyalant-me a mi.

Finalment tindria l’oportunitat de posar a prova els meus coneixements. La Rosie va aixecar la part de la barra que s’obria amb unes frontisses per deixar-m’hi entrar.

La Dra. Miranda Ball va aixecar la mà.

—Un altre, sisplau.

Com que ara ja hi havia molt de xivarri a la zona de la barra, vaig haver de cridar molt fort a la Rosie:

—Miranda Ball. Un Alabama Slammer. Una part de licor d’aranyons, una de whisky, Galliano, triple sec, suc de taronja, una rodanxa de taronja i una cirera.

—Se’ns ha acabat el triple sec —es va esgargamellar la Rosie.

—Doncs substitueix-lo per Cointreau. Redueix la proporció un vint per cent.

El Dr. Lucas va dipositar la copa buida a la barra i va aixecar el dit. Un altre.

—Gerry Lucas. Copa buida! —vaig cridar.

La Rosie va agafar la copa: jo patia per si no se’n recordava que encara no teníem cap mostra seva.

—Una altra Exploració Anal per al Dr. Lucas.

—Té —em va dir des de la cuina. Perfecte, s’havia recordat de recollir la mostra.

El Dr. Martin van Krieger va cridar amb totes les seves forces:

—¿Hi ha algun còctel amb Galliano i tequila?

La gentada va callar. Durant el sopar m’havien fet moltes preguntes d’aquell estil, i els convidats semblaven impressionats amb les meves respostes. Em vaig aturar un moment a pensar.

El Martin va tornar a cridar:

—Si no n’hi ha cap no passa res!

—Estic reindexant la meva base de dades interna —vaig dir-li per justificar la demora. Vaig trigar uns quants segons més—: El Mexican Gold o el Freddy Fudpucker.

Tothom va aplaudir.

—Doncs un de cada.

La Rosie ja sabia fer el Freddy Fudpucker. Només li vaig haver de donar la recepta del Mexican Gold.

I així va continuar la nit. Va ser tot un èxit. Vaig decidir aprofitar l’avinentesa per analitzar tots els metges de sexe masculí presents a la sala, incloent-hi els que prèviament havia descartat per incompatibilitat ètnica. A la 1.22 podia dir amb certesa que teníem mostres de tothom, excepte una persona. Havia arribat el moment de ser proactiu.

—Dr. Anwar Khan, presenti’s a la barra, sisplau.

Era una expressió que havia sentit dir a la televisió. Esperava que denotés l’autoritat necessària.

El Dr. Khan havia begut només aigua, i va venir cap a la barra amb el got que havia estat fent servir tota la nit.

—No ha demanat cap copa en tota la nit —li vaig dir.

—¿I és un problema? És que no bec alcohol.

—Molt ben fet —vaig dir, tot i que jo mateix estava donant un mal exemple, amb la cervesa encetada que tenia al davant—. Li recomano un Virgin Colada. Virgin Mary. Virgin…

En aquell precís moment la Dra. Eva Gold li va posar el braç damunt de l’espatlla. Era evident que es trobava sota els efectes de l’alcohol.

—Deixa’t anar una mica, Anwar.

El Dr. Khan se la va mirar un moment i després va mirar cap a la concurrència, que, segons les meves apreciacions, també mostrava indicis d’intoxicació.

—Què carai! —va dir—. Si són virgins!

I va deixar el got buit a la barra.

No vam sortir del club de golf fins a altes hores de la matinada. Els últims invitats van marxar a les 2.32, dues hores i dos minuts després de l’horari previst. Entre la Rosie, el propietari i jo havíem fet cent quaranta-tres còctels. La Rosie i el propietari també havien despatxat unes quantes cerveses, però aquestes no les havia comptabilitzat.

—Ja podeu plegar, nois —va dir el propietari—. Ja ho recollirem tot demà al matí. —Em va allargar la mà i l’hi vaig encaixar seguint el costum, tot i que era una mica tard per a presentacions—. Amghad —va dir—. Heu fet molt bona feina, parella.

A la Rosie no li va donar la mà, però la va mirar i li va fer un somriure. Em vaig fixar que feia cara de cansada. Jo, en canvi, encara em sentia ple d’energia.

—¿Teniu una estona per prendre una copa? —va dir l’Amghad.

—Excel·lent idea.

—Deveu estar de broma —va dir la Rosie—. Jo me’n vaig. Ho tens tot a la bossa. ¿No vols que et porti a casa, Don?

Jo hi havia anat amb bicicleta, la nit havia sigut molt llarga i havia begut només tres cerveses. Vaig calcular que, encara que em prengués una copa amb l’Amghad, el meu índex d’alcohol a la sang no superaria el límit legal. La Rosie se’n va anar.

—¿Quin mata-rates t’agrada? —em va preguntar l’Amghad.

—¿Mata-rates?

—Que què vols prendre!

Ah, és clar. ¿Es pot saber per què a la gent li costa tant dir el que vol dir i ja està?

—Una cervesa, sisplau.

L’Amghad va encetar dues cerveses rosses i vam brindar amb l’ampolla.

—¿Quant fa que et dediques a això? —em va preguntar.

En pro del Projecte Pare havia hagut de dir alguna mentida, però no m’hi acabava de trobar còmode.

—És la meva primera feina sobre el terreny —vaig dir—. ¿He comès algun error?

L’Amghad es va posar a riure.

—Ets un paio curiós —va dir—. Mira, aquest lloc no està malament, però no el treguis del bistec i la cervesa i el vi mitjanet. Aquesta nit ha sigut una excepció, principalment gràcies a tu. —Va fer un glop de cervesa i em va mirar en silenci un moment—: Estic pensant a obrir un local a l’Inner West… una petita cocteleria amb una mica més de classe. Rotllo Nova York, però amb alguna cosa una mica especial darrere la barra, no sé si m’explico… Si t’interessa…

M’estava oferint feina! Tenint en compte la meva limitada experiència, era molt afalagador, i de seguida em va venir un pensament irracional al cap: quina llàstima que la Rosie no fos allà per sentir-ho.

—Ja tinc feina. Però gràcies.

—No t’estic oferint feina. T’estic parlant de portar el negoci a mitges.

—No, gràcies —vaig dir—. Em sap greu, però em temo que em trobaries insatisfactori.

—Potser sí, però no m’acostumo a equivocar jutjant la gent. Tu truca’m, si canvies d’idea. No hi ha pressa.

L’endemà era diumenge.

La Rosie i jo havíem quedat que ens trobaríem al laboratori a les 15.00. Com era d’esperar, feia tard, així que vaig començar jo sol. Vaig comprovar que teníem mostres de tots els assistents a la trobada, i que per tant podíem analitzar tots els individus caucàsics de sexe masculí de la promoció, excepte onze.

La Rosie va arribar amb uns texans cenyits i una samarreta blanca i se’n va anar directa cap a la nevera.

—No hi ha cervesa fins que no haguem analitzat totes les mostres —vaig dir.

Tot plegat era llarg, i a més vaig haver d’anar a buscar més substàncies químiques al laboratori principal.

A les 19.06 la Rosie va sortir a comprar una pizza, una elecció molt poc saludable, però com que el dia anterior m’havia saltat el sopar, vaig calcular que el meu cos podria metabolitzar aquells quilojoules de més. Quan va tornar, comptant el que estava analitzant en aquell moment, ens quedaven només quatre candidats. Just quan estàvem obrint la pizza em va sonar el mòbil. De seguida vaig veure qui era.

—A casa no contestaves —va dir la meva mare—. Estava amoïnada.

Era una reacció molt raonable, perquè la seva trucada dels diumenges és part integrant del meu programa setmanal.

—¿On ets?

—A la feina.

—¿Estàs bé?

—Sí.

Em resultava tan incòmode tenir una conversa personal amb la Rosie davant, que vaig fer tot el possible per acabar ràpid, donant respostes com més curtes millor. La Rosie es va posar a riure, per sort no prou fort perquè la meva mare la sentís, i a fer ganyotes.

—¿La teva mare? —va dir quan finalment vaig aconseguir penjar.

—Correcte. ¿Com ho has sabut?

—Semblaves un noi de setze anys parlant amb la seva mare davant de… —No va acabar la frase. Em devia veure la cara de disgust—. Semblaves jo amb el Phil.

Era interessant que a la Rosie també se li fes difícil parlar amb el seu pare. La meva mare és bona persona, però pretén intercanviar informació personal amb mi. La Rosie va agafar un tros de pizza i va mirar la pantalla de l’ordinador.

—Suposo que no hi ha novetats.

—Moltes. N’hi ha cinc més d’eliminats, només ens en queden quatre. Incloent-hi aquest. —Els resultats havien sortit mentre era al telèfon—. Esborra l’Anwar Khan.

La Rosie va actualitzar el full de càlcul.

—Alabat sigui Al·là.

—La comanda més complicada de la història —li vaig recordar.

El Dr. Khan havia demanat cinc combinats diferents per compensar la seva abstinència durant la primera part de la nit. Al final va marxar agafat de la Dra. Gold.

—I jo a més ho vaig acabar de rematar. Vaig posar rom al Virgin Colada.

—¿Li vas donar alcohol?

Se suposava que allò era una violació de les seves creences personals o religioses.

—Potser ara ja no li tocaran setanta-dues verges.

Em sonava, aquella teoria religiosa. La meva política, reconeguda públicament i negociada amb la Degana, és considerar igual totes les creences que no tinguin cap base científica. Però aquesta em semblava molt curiosa.

—Ho trobo irracional —vaig dir—. Vull dir això de voler verges. És evident que una dona sexualment experimentada és millor que una d’inexperta.

La Rosie es va posar a riure i va encetar un parell de cerveses. I llavors em va fer una d’aquelles mirades que se suposa que jo no puc fer als altres.

—Ets increïble. Ets la persona més increïble que he conegut mai. No sé per què ho fas, tot això, però gràcies.

Va entrexocar la seva ampolla amb la meva i se la va acostar a la boca.

Era molt agradable, sentir-se apreciat, però això era precisament el que em tenia amoïnat aquell dia que vaig parlar amb la Claudia. La Rosie m’estava preguntant quins motius tenia per fer el que estava fent. Si s’havia presentat al Projecte Dona per Tota la Vida devia tenir alguna esperança en aquest sentit. Havia arribat el moment de ser honest.

—Suposo que et deus pensar que ho faig per iniciar una relació sentimental.

—Sí que m’ha passat pel cap —va dir la Rosie.

Hipòtesi confirmada.

—Em sap molt de greu si t’he donat una impressió equivocada.

—¿Què vols dir? —va dir la Rosie.

—No m’interesses, com a parella. T’ho hauria d’haver dit abans, però no ets idònia.

Vaig intentar calibrar la seva reacció, però interpretar les expressions facials no és un dels meus forts.

—No pateixis, que podré superar-ho. Jo també trobo que no ets gens idoni —em va dir.

Quin descans. No li havia ferit els sentiments. Però això deixava una pregunta sense resposta.

—¿I aleshores per què et vas presentar al Projecte Dona per Tota la Vida? —El verb «presentar-se» en aquest cas potser no era del tot exacte, perquè el Gene no li havia fet omplir el qüestionari. Però la resposta que em va donar indicava un problema de comunicació més greu del que em pensava.

—¿Quin Projecte Dona per Tota la Vida? —va fer, com si no n’hagués sentit a parlar mai.

—El Gene em va dir que venies com a candidata per al Projecte Dona per Tota la Vida. Et va enviar com si fossis una mena de comodí.

—¿Què dius que va fer?

—¿No n’has sentit a parlar mai, del Projecte Dona per Tota la Vida? —li vaig preguntar per intentar establir el punt de partida correcte.

—No —va dir, parlant amb el to que habitualment es fa servir per donar instruccions a una criatura—. No he sentit a parlar mai del Projecte Dona per Tota la Vida. Però ara mateix m’ho explicaràs. Amb pèls i senyals.

—És clar —vaig dir—. ¿I ha de coincidir cronològicament amb la ingesta de la pizza i la cervesa?

—Doncs sí —va dir la Rosie.

Li vaig explicar força detingudament el Projecte Dona per Tota la Vida, incloent-hi l’assessorament per part del Gene i les visites sobre el terreny a locals de cites. Vaig arribar al final quan ens estàvem acabant l’últim tros de pizza. Tret d’exclamacions com ara «Mare de Déu» o «la puta d’oros», la Rosie no m’havia fet cap pregunta.

—Així —va dir la Rosie—, ¿aquest Projecte Dona per Tota la Vida encara està en marxa?

Li vaig explicar que tècnicament sí, però que a causa de la manca de candidates qualificades no havia progressat gens.

—Quina llàstima —va dir la Rosie—, que encara no s’hi hagi presentat la dona perfecta.

—És de suposar que hi ha més d’una candidata que compleix tots els criteris —vaig dir—, però és com trobar un donant de medul·la òssia. No hi ha prou persones inscrites.

—Espero que hi hagi prou dones que s’adonin que es tracta d’un deure cívic i t’entreguin el qüestionari.

Era un comentari interessant. A mi no em semblava que fos cap deure. Aquelles últimes setmanes, rumiant sobre el Projecte Dona per Tota la Vida i sobre el poc èxit que havia tingut, més d’una vegada havia pensat que era molt trist que hi hagués tantes dones prou desesperades per trobar parella per presentar-s’hi, quan les possibilitats que complissin tots els criteris era mínima.

—És completament voluntari.

—M’alegro per elles. Però t’hauries de plantejar una pregunta: les dones que responen aquest qüestionari no tenen cap inconvenient a ser tractades com un objecte. Tu em diràs que ho fan perquè volen. Però si t’aturessis un parell de minuts a mirar fins a quin punt la societat obliga les dones a veure’s a elles mateixes com objectes, potser no diries el mateix. Digues: ¿vols una dona que pensi així? ¿És la mena de parella que vols? —Semblava enfadada—. ¿Saps per què em vesteixo així? ¿Per què porto aquestes ulleres? Perquè no vull que em tractin com un objecte. Si sabessis com m’ofèn que et pensessis que m’hi havia presentat, que era una candidata!

—¿I per què em vas venir a veure, aquell dia? —vaig preguntar—. Vull dir el dia de l’Incident de la Jaqueta.

Va fer que no amb el cap.

—¿Te’n recordes d’aquell dia, a la terrassa de casa teva, que et vaig fer una pregunta sobre la mida dels testicles?

Vaig assentir.

—¿No et va estranyar que et fes una pregunta sobre testicles en una primera cita?

—No. Quan tinc una cita estic massa concentrat a intentar no dir coses estranyes.

—D’acord. Esborra el que t’he dit. —Semblava que s’havia calmat una mica—. Si et vaig fer aquesta pregunta va ser perquè havia fet una aposta amb el Gene. El porc masclista del Gene deia que els humans no podien ser monògams per naturalesa, i que la prova era la mida dels testicles. I em va enviar a veure un expert en genètica per esbrinar qui dels dos havia guanyat l’aposta.

Vaig trigar una estona a processar plenament tot el que implicava el que m’estava dient la Rosie. El Gene no l’havia preparat per a la invitació a sopar. Una dona, la Rosie, havia acceptat una cita amb mi sense preavís, perquè sí. Em va envair un intens sentiment de satisfacció completament irracional. Però el Gene m’havia enganyat. I pel que semblava s’havia aprofitat econòmicament de la Rosie.

—¿Vas perdre molts diners? —li vaig preguntar—. És un abús per part d’un professor de psicologia fer una aposta amb una cambrera.

—I uns collons, una cambrera.

Per l’expressió que acabava de fer servir, em va semblar que la Rosie s’estava tornant a enfadar. Però no podia negar l’evidència. Aleshores em vaig adonar de l’error, un error que m’hauria ocasionat problemes si l’hagués comès davant de tota una classe.

—Doncs una treballadora del sector de l’hostaleria.

—No hi ha cap terme políticament correcte —va dir—. Però aquesta no és la qüestió. Només és una feina a temps parcial. Estic fent el doctorat en psicologia, perquè ho sàpigues. Al departament del Gene. ¿Ho entens, ara?

És clar! De cop i volta em va venir a la memòria el primer cop que l’havia vist! Discutint amb el Gene després d’aquella conferència! El Gene li havia proposat anar a fer un cafè junts —com feia normalment amb qualsevol dona atractiva—, però ella li havia dit que no. No sé per què, això em va fer il·lusió. Però si el dia que va aparèixer al meu despatx m’hagués vingut allò al cap, es podria haver evitat tot aquell malentès. Ara encaixava tot, incloent-hi la gran actuació quan havia fet veure que volia estudiar medicina. Tot, excepte dues coses.

—¿I per què no m’ho vas dir?

—Perquè sóc cambrera, i no me n’avergonyeixo. Si no t’agrada t’hi poses fulles. —Vaig suposar que estava parlant de manera metafòrica.

—Perfecte —vaig dir—. Això ho explica gairebé tot.

—¿Veus que bé? ¿I per què «gairebé»? Per mi no cal que et quedis res al pap.

—¿Com és que el Gene no me’n va dir res?

—Perquè és un fill de puta.

—És el meu millor amic.

—Doncs que Déu t’agafi confessat —va dir.

Ara que les coses estaven clares, havia arribat el moment de donar per tancat el projecte, tot i que les probabilitats que descobríssim qui era el pare de la Rosie aquella nit semblaven escasses. Quedaven catorze candidats i només teníem tres mostres. Em vaig aixecar per anar cap a la màquina.

—Ei —va dir la Rosie—. T’ho torno a preguntar: ¿per què ho fas, això?

Em va venir al cap la reflexió que jo mateix m’havia fet sobre el tema i la conclusió a la qual havia arribat, que tenia a veure amb un repte científic i l’altruisme inherent a tot ésser humà. Però així que vaig començar a explicar-l’hi em vaig adonar que no era veritat. Acabàvem de corregir moltes suposicions equivocades i molts errors de comunicació. No en volia provocar un altre.

—No ho sé —vaig dir.

Em vaig girar cap a la màquina i vaig començar a carregar la mostra. De cop i volta em va interrompre un soroll de trencadissa. La Rosie havia estavellat un vas de precipitats contra la paret. Per sort no contenia cap de les mostres que encara estaven per analitzar.

—Jo ja passo!

I se’n va anar.

L’endemà van trucar a la porta del meu despatx. La Rosie.

—Passa —li vaig dir—. Suposo que vols saber els tres resultats que faltaven.

La Rosie es va acostar amb un pas anormalment lent cap a la taula, on jo estava revisant una informació que em podia canviar la vida.

—No —va dir—. Suposo que devien donar negatiu. Fins i tot a tu se t’hauria acudit trucar-me si hagués sortit un positiu.

—Correcte.

Es va quedar dreta mirant-me sense dir res. Sóc conscient que la gent fa aquests silencis per donar-me l’oportunitat de parlar, però no se m’acudia res útil per dir. Finalment va ser ella qui va omplir el buit.

—D’això… em sap greu haver-me posat d’aquella manera ahir a la nit.

—És absolutament comprensible. És terriblement frustrant esforçar-se tant i no obtenir cap resultat. Però als científics ens passa molt sovint. —Aleshores vaig recordar que era llicenciada en ciències, a part de cambrera—. Tu ja ho saps.

—Em referia al Projecte Dona per Tota la Vida. Jo crec que t’equivoques, però no ets diferent de tots els altres homes que conec, en això de tractar les dones com objectes… Tu almenys ho fas d’una manera més honesta. I a més has fet molt per mi…

—Un error de comunicació que afortunadament ja està resolt. Podem prosseguir amb el Projecte Pare sense l’aspecte personal.

—No fins que m’expliquis per què ho fas, tot això.

Ja hi tornàvem a ser amb aquella pregunta tan difícil. Quan es pensava que el que em movia era un interès sentimental, no havia tingut cap inconvenient a tirar el projecte endavant, tot i que no era un interès recíproc per part seva.

—La meva motivació no ha variat gens —vaig dir-li, honestament—. El que em feia patir era la teva. Em pensava que estaves interessada en mi com a parella. Afortunadament, era una hipòtesi basada en una informació errònia.

—¿I no seria més normal que tot aquest temps el dediquessis al teu projecte de convertir dones en objectes?

La pregunta no podia ser més oportuna. La informació que sortia a la pantalla del meu ordinador indicava un gran descobriment.

—Bones notícies. Tinc una aspirant que compleix tots els requisits.

—Que bé —va dir la Rosie—. Ja no em necessitaràs.

Era un comentari molt estrany. Només l’havia necessitat perquè m’ajudés en el seu propi projecte.