21

Havia programat el GPS perquè em portés fins a la residència, on em vaig presentar com un amic de la família.

—Em temo que no el coneixerà —va dir la infermera.

Era la mateixa suposició que m’havia fet jo, tot i que portava preparada una història plausible per si calia. La infermera em va portar a una habitació individual amb lavabo propi. La senyora Case dormia.

—¿Vol que la desperti? —va preguntar la infermera.

—No, m’esperaré aquí assegut.

—Doncs el deixo. Avisi’m si necessita res.

Vaig pensar que faria molt estrany que marxés tan ràpid, així que em vaig asseure al costat del llit una estona. Vaig calcular que la Margaret Case devia tenir uns vuitanta anys, si fa no fa la mateixa edat que la Daphne quan se’n va anar a viure la residència. Tenint en compte la història que m’havia explicat la Rosie, era molt possible que estigués mirant la seva àvia.

Mentre la Margaret Case s’estava quieta i callada al seu llit individual, vaig pensar en el Projecte Pare. Si era possible era només gràcies a la tecnologia. Durant tota la història de la humanitat, exceptuant els últims anys, el secret hauria mort amb la mare de la Rosie.

Crec que la ciència i la humanitat tenen el deure de descobrir tantes coses com puguin, però jo em dedico a les ciències físiques, i no a la psicologia.

La dona que tenia al davant no era un metge de cinquanta-quatre anys que s’havia desentès de les seves responsabilitats paternes. Estava completament indefensa. No em costaria gens agafar-li una mostra de cabell, o del raspall de dents, però em feia sentir malament.

Per aquesta raó, i per altres que en aquell moment encara no acabava d’entendre, vaig decidir no recollir cap mostra.

Aleshores la Margaret Case es va despertar. Va obrir els ulls i em va mirar.

—¿Geoffrey? —va dir fluixet, però molt clar.

¿Per qui devia preguntar, pel marit o pel fill mort feia molt de temps? En una altra època li hauria respost sense pensar-hi gens: «Són tots dos morts». No per malícia, sinó perquè els meus circuits cerebrals estan programats per interpretar fets, i no els sentiments dels altres. Però a dins meu hi havia alguna cosa que no era com abans, i vaig aconseguir reprimir-me.

Es devia adonar que jo no era la persona que esperava veure i va començar a plorar. No feia cap soroll, però les llàgrimes li lliscaven galtes avall. Sense ni tan sols adonar-me’n, com que ja havia viscut aquella situació amb la Daphne, vaig treure’m el mocador i li vaig eixugar les llàgrimes. Va tornar a tancar els ulls. Però el destí m’havia posat a les mans la mostra que necessitava.

Estava tan esgotat que quan vaig sortir de la residència jo també tenia els ulls plens de llàgrimes a causa de la manca de son. Era a principis de tardor, però tan al nord els dies eren càlids. Em vaig estirar sota un arbre i em vaig adormir.

Quan em vaig despertar, vaig veure un metge amb bata blanca dret a sobre meu, i durant uns aterridors instants va ser com si revisqués els mals moments de feia vint anys. Va ser només momentani; de seguida em vaig recordar d’on era. L’únic que pretenia aquell metge era assegurar-se que no estigués ni malalt ni mort. Jo no estava cometent cap infracció, però feia quatre hores i vuit minuts que havia sortit de l’habitació de la Margaret Case.

Aquell incident va ser molt oportú per recordar-me els riscos de la fatiga al volant, i el viatge de tornada el vaig planificar millor. Vaig programar una pausa de cinc minuts cada hora i a les 19.06 em vaig aturar en un motel, vaig sopar un bistec massa fet i me’n vaig anar a dormir. Si em ficava d’hora al llit, l’endemà diumenge em podria llevar a les 5.00.

L’autopista no passa per dins de Shepparton, però vaig agafar la sortida i vaig desviar-me cap al centre. Vaig decidir no anar a veure els meus pares. Per anar fins a casa seva i tornar després a l’autopista, havia de fer setze quilòmetres més, cosa que suposava un perillós increment no programat a un trajecte que ja era molt pesat, però sí que volia veure la ciutat.

Vaig passar per davant de la Ferreteria Tillman. Com que era diumenge estava tancada, i el meu pare i el meu germà devien ser a casa amb la meva mare. El meu pare devia estar posant els quadres rectes, i la meva mare dient-li al meu germà que tragués la maqueta que estava fent de damunt la taula per poder parar-la per dinar. Des del funeral de la meva germana que no hi havia tornat.

La gasolinera era oberta i vaig omplir el dipòsit. Darrere el taulell hi havia un home d’uns quaranta-cinc anys, índex de massa corporal aproximat de trenta. Quan m’hi vaig acostar el vaig reconèixer i vaig corregir l’edat a trenta-nou. Havia perdut cabell, s’havia deixat barba i s’havia engreixat, però estava clar que era el Gary Parkinson, que quan anàvem junts a l’institut deia que volia entrar a l’exèrcit per viatjar. Pel que es veia no havia aconseguit fer realitat les seves ambicions. Em va recordar quina sort tenia d’haver pogut marxar d’allà i reinventar la meva vida.

—Hola, Don —va dir. Era evident que també m’havia reconegut.

—Salutacions, G. P.

Es va posar a riure.

—No has canviat gens.

Quan diumenge al vespre vaig arribar a Melbourne i vaig tornar el cotxe de lloguer, ja s’estava fent fosc. Hi vaig deixar posat el CD del Jackson Browne.

Dos mil quatre-cents setanta-dos quilòmetres, segons el GPS. El mocador estava ben guardat a la seva bossa, però la seva existència no va alterar la meva decisió de no analitzar la Margaret Case.

Primer hauríem d’anar a Nova York.

Em vaig trobar amb la Rosie a l’aeroport. Com que encara estava una mica violenta perquè li havia pagat jo el bitllet, li vaig dir que ja em tornaria el favor seleccionant unes quantes aspirants al Projecte Dona per Tota la Vida perquè quedés amb elles.

—Vés a pastar fang —em va dir.

Semblava que tornàvem a ser amics.

Era increïble la quantitat d’equipatge que portava la Rosie. Li havia dit que no portés gaire cosa, però excedia els set quilos de límit de l’equipatge de mà. Per sort, vaig poder passar a la meva maleta part del seu excés d’equipatge. Jo només portava el PC ultralleuger, raspall de dents, navalla d’afaitar, una camisa de recanvi, pantalons curts per fer esport, roba interior de recanvi i (a pesar meu) uns voluminosos regals de comiat del Gene i la Claudia. Només havia aconseguit una setmana de vacances, i a desgrat de la Degana, que m’ho havia posat molt difícil. Cada cop era més evident que estava intentant desempallegar-se de mi.

La Rosie no havia estat mai als Estats Units, però sí que estava familiaritzada amb el procediment dels aeroports internacionals. Per això estava tan impressionada pel tracte especial que rebia jo. Vam facturar a l’oficina d’atenció al cient, on no hi havia cua, ens van acompanyar per passar el control de passaports i ens van portar fins a la zona de business class, tot i que volàvem en classe econòmica.

Mentre bevíem xampany a la sala de viatgers li vaig explicar que tots aquells privilegis els havia aconseguit perquè en vols anteriors havia estat especialment alerta i atent a les normes i procediments i havia fet una quantitat considerable de suggeriments molt útils pel que feia al procés de facturació, a la planificació dels vols, a la formació dels pilots i als punts febles del sistema de seguretat. M’havien dit que ja no calia que els fes més suggeriments, que amb els que els havia fet ja havia complert «per tota la vida».

—Doncs brindem per ser especials —va dir la Rosie—. ¿I quin és el pla?

No cal dir que l’organització és crucial, en un viatge, i jo havia fet un plàning detallat hora per hora (i en els casos en què calia, amb subdivisions per a cada hora) que substituïa el meu horari setmanal normal. Incloïa les cites que la Rosie ja havia concertat amb els dos candidats a pare: el psiquiatre Esler i el cirurgià plàstic Freyberg. Sorprenentment, a part d’arribar a l’aeroport i trobar-se amb mi, no tenia res més planificat. Almenys així no caldria compaginar dos programes incompatibles entre ells.

Vaig obrir l’agenda del portàtil i vaig començar a explicar-l’hi a la Rosie a grans trets. Però em va interrompre abans que pogués acabar d’explicar-li la llista d’activitats del vol d’anada.

—Tira més endavant, Don. ¿Què farem a Nova York? Entre el sopar de dissabte amb els Esler i la cita de dimecres amb el Freyberg, que també és al vespre, ¿oi?, ens queden quatre dies sencers a Nova York.

—El dissabte, després de sopar, anar caminant cap a l’estació de metro de Marcy Avenue i agafar la línia J, M o Z cap a Delancey Street, fer transbord amb la línia F…

—Resumeix, resumeix. De diumenge a dimecres. Una frase per dia. Sense comptar menjar, dormir ni els desplaçaments.

Així era molt fàcil:

—Diumenge, Museu d’Història Natural; dilluns, Museu d’Història Natural; dimarts, Museu d’Història Natural; dimecres…

—Espera, no m’ho diguis, el que farem dimecres. Que sigui sorpresa.

—Sí, però probablement ja ho has endevinat.

—Probablement —va dir la Rosie—. ¿Quantes vegades hi has estat, a Nova York?

—Aquesta serà la tercera.

—I sospito que no deu ser el primer cop que vas a aquest museu.

—No.

—¿I què has pensat que podria fer jo mentre tu ets al museu?

—No m’ho havia plantejat. Suposo que tu també deus haver fet els teus plans.

—Doncs suposes malament —va dir la Rosie—. Anirem a veure Nova York. Diumenge i dilluns, mano jo. Dimarts i dimecres, manes tu. Si vols que em passi dos dies en aquest museu, m’hi passaré dos dies. Amb tu. Però diumenge i dilluns, et faré de guia jo.

—Però si tu no coneixes Nova York.

—Ni tu tampoc.

La Rosie va portar les dues copes de xampany buides cap a la barra perquè les hi tornessin a omplir. Eren només les 9.42 hora de Melbourne, però jo ja anava amb l’horari de Nova York. Mentre s’allunyava vaig obrir ràpidament el portàtil i em vaig connectar al web del Museu d’Història Natural. Hauria de reprogramar les visites.

Però de seguida va tornar, i ràpidament va envair el meu espai personal. Em va tancar la tapa del portàtil! Increïble. Si ho hagués fet jo a un estudiant que estava jugant a Angry Birds a classe, l’endemà mateix m’haurien cridat al despatx de la Degana. En la jerarquia universitària jo sóc un professor adjunt i la Rosie és una estudiant de doctorat. Em devia un mínim de respecte.

—Parla amb mi —em va dir—. No hem tingut mai temps de parlar de res que no fos l’ADN. Ara tenim tota una setmana i vull saber qui ets. I si has de ser la persona que em dirà qui és el meu pare, també hauries de saber qui sóc jo.

En menys de quinze minuts tot el meu programa havia quedat destrossat, fet miques, inutilitzat. Ara manava la Rosie.

Un vigilant de la sala business ens va portar cap a l’avió per agafar un vol de catorze hores i mitja cap a Los Angeles. Gràcies al meu especial estatus ens van tocar dos seients que estaven en una filera de tres. Només em posen al costat d’un altre passatger quan el vol va completament ple.

—Comença per la infantesa —va dir la Rosie.

Només li faltava encendre el llum de sostre perquè fos l’escenari perfecte per a un interrogatori. Com a presoner que era, vaig intentar negociar… i fer un pla de fugida.

—Hem de dormir una mica. A Nova York és de nit.

—Són les set. ¿Qui se’n va a dormir, a les set? A més, no tinc son.

—He portat somnífers.

Li va estranyar molt que fes servir somnífers. Es pensava que era reticent als fàrmacs. Tenia raó que no sabia gaires coses de mi. Vam acordar que li faria un resum de les meves experiències d’infantesa, un període que, atesa la seva formació en psicologia, segur que considerava de gran importància; en acabat soparíem, ens prendríem els somnífers i dormiríem. Amb l’excusa d’anar al lavabo vaig demanar al sobrecàrrec que ens portés el sopar així que pogués.