6

Unes dues hores després que el Gene marxés del meu despatx amb els qüestionaris del Projecte Dona per Tota la Vida omplerts, van trucar a la porta. Jo estava pesant els treballs dels estudiants, una activitat que no està prohibida, tot i que sospito que només perquè ningú sap que ho faig. Formava part d’un projecte per reduir la durada del procés d’avaluació buscant nous paràmetres mesurables, com ara la inclusió d’un índex o si la coberta era escrita a màquina o a mà, uns factors tan indicatius de la qualitat com el tediós procés de llegir-se tot el treball de dalt a baix.

Quan es va obrir la porta, acabava d’amagar la balança sota la taula, i a l’alçar el cap vaig veure una dona que no coneixia dreta a l’entrada. Vaig calcular que devia tenir trenta anys i un índex de massa corporal de vint.

—¿Professor Tillman?

Tenint en compte que a la porta hi ha el meu nom, no era una pregunta especialment aguda.

—Correcte.

—El professor Barrow m’ha dit que el vingués a veure.

Admirat de l’eficiència del Gene, mentre s’acostava a la meva taula vaig aprofitar per mirar-me-la més detingudament. No hi havia indicis evidents de manca d’idoneïtat. No vaig detectar maquillatge. La silueta i el to de la pell indicaven un bon estat físic i de salut. Duia unes ulleres de muntura gruixuda que em van fer pensar en la dona del gelat d’albercoc, una samarreta negra llarga i estripada per uns quants llocs i un cinturó negre amb reblons metàl·lics. Sort que havíem suprimit la pregunta sobre joies, perquè portava unes arracades de metall molt grans i un interessant penjoll al coll.

Tot i que normalment no em fixo gens en la roba, el seu vestuari semblava incompatible tant amb les meves expectatives que fos una professora universitària o una professional altament qualificada com amb la temperatura estiuenca. L’únic que se’m va acudir era que treballava pel seu compte o estava de vacances, i que, alliberada de l’obligació de seguir les regles pròpies del lloc on treballava, havia triat la roba sense fixar-s’hi. Es podia entendre perfectament.

Com que feia molta estona que cap dels dos parlava, vaig deduir que em devia tocar a mi. Vaig aixecar la vista del penjoll i vaig recordar les instruccions del Gene.

—¿I si sopéssim plegats aquesta nit?

Va fer cara de sorprendre’s per la pregunta i tot seguit va dir:

—Molt bé. Podríem sopar plegats aquesta nit. ¿Què et sembla si anem a Le Gavroche i pagues tu?

—Perfecte. Reservaré taula per a les 20.00.

—¿És broma, oi?

Quina resposta tan estranya. ¿Per què havia de desorientar algú que amb prou feines coneixia fent-li una broma?

—No. ¿Que no és una hora correcta, les 20.00?

—A veure si ho he entès bé: ¿m’estàs dient que em convides a sopar a Le Gavroche aquesta nit?

En vista d’això i de la pregunta sobre com em deia, començava a pensar que aquella dona no era el que el Gene en diria una llumenera. Vaig plantejar-me fer marxa enrere, o almenys recórrer a alguna tàctica dilatòria per tenir temps de revisar el seu qüestionari, però no se’m va acudir cap manera socialment acceptable de fer-ho, així que li vaig confirmar que havia interpretat correctament la meva oferta. A continuació, va fer mitja volta i se’n va anar. Després vaig pensar que no sabia ni com es deia.

Vaig trucar immediatament al Gene. Al principi va semblar una mica confús, però després es va posar a riure. Segurament no s’esperava que me’n sortís tan bé amb la candidata.

—Es diu Rosie —em va dir—. I no te’n penso dir res més. Passa-t’ho bé. I recorda el que t’he dit sobre el sexe.

La reticència del Gene a donar-me’n més detalls va resultar molt inoportuna, perquè va sorgir un problema. A Le Gavroche no tenien taules lliures per a l’hora que havíem acordat. Vaig intentar localitzar el perfil de la Rosie al meu ordinador, i per una vegada les fotos van servir d’alguna cosa. La dona que havia entrat al meu despatx no s’assemblava a cap candidata amb un nom que comencés per «R». Devia ser un dels qüestionaris en paper. Però el Gene havia marxat i tenia el mòbil apagat.

Em vaig veure obligat a fer una cosa que potser no era estrictament il·legal, però sí clarament immoral. Vaig pensar que encara seria més immoral no complir amb el compromís que tenia amb la Rosie. El sistema de reserves online de Le Gavroche donava prioritat als VIPS i, després d’accedir-hi amb un programa de pirateria bastant poc sofisticat, vaig reservar taula a nom de la Degana.

Hi vaig arribar a les 19.59. El restaurant estava situat en un gran hotel. Com que a fora plovia intensament vaig lligar la bici al hall. Per sort no feia fred i la meva jaqueta de Gore-Tex havia complert perfectament la seva funció. La camisa que duia a sota no estava gens humida.

Se’m va acostar un home amb uniforme i em va assenyalar la bicicleta, però abans que tingués temps de queixar-se m’hi vaig avançar jo:

—Sóc el professor Lawrence i he interactuat amb el seu sistema de reserves a les 17.11.

L’home no devia conèixer la Degana, o es devia pensar que era un altre professor Lawrence, perquè es va limitar a mirar una carpeta i a fer que sí amb el cap. Em va impressionar la seva eficiència, però ja eren les 20.01 i ni rastre de la Rosie. Potser era b) una mica abans de l’hora, i ja estava entaulada.

Però aleshores va sorgir un problema.

—Em sap greu, senyor, però tenim unes normes d’etiqueta —va dir el recepcionista.

Ja ho sabia. Ho posava al web, en negreta. Els senyors no podien anar en mànigues de camisa.

—Si vas en mànigues de camisa no menges, ¿correcte?

—Més o menys, senyor.

No penso donar la meva opinió sobre aquesta mena de normes. De tota manera, jo ja venia disposat a no treure’m la jaqueta en tot el sopar. Era de suposar que el restaurant tenia aire condicionat i que la temperatura era compatible amb aquell requisit.

Vaig seguir caminant cap a la porta del restaurant, però el recepcionista em va barrar el pas.

—Em sap greu. Potser no m’he explicat prou bé. No hi pot entrar si no porta jaqueta.

—Però si ja en porto!

—Em temo que hauria de ser alguna cosa una mica més formal, senyor.

L’empleat de l’hotel va assenyalar-me la que duia ell com a exemple. Per justificar el que va passar a continuació, em baso en la definició de jaqueta que dóna el diccionari: «Peça exterior de vestir que cobreix el tronc».

Pel que es veia, la que duia jo, de Gore-Tex, nova i impol·luta, no s’ajustava a la seva particular definició de la paraula, que es limitava a la jaqueta convencional pròpia d’un vestit jaqueta.

—Estarem encantats de deixar-n’hi una, senyor. D’aquest estil.

—¿Tenen un estoc de jaquetes? ¿De totes les talles?

Em vaig abstenir de dir-li que, si havien d’assumir el manteniment d’una provisió tan gran de jaquetes, era perquè no eren capaços de comunicar clarament la norma en qüestió, i que seria més eficient millorar-ne el redactat o abolir completament la norma. Tampoc vaig esmentar que el cost de comprar-les i netejar-les s’havia d’afegir al preu de la carta. ¿Ja ho sabia, la seva clientela, que estava sufragant un magatzem de jaquetes?

—Això sí que no l’hi sé dir, senyor —va fer—. Deixi’m que n’hi busqui una.

No cal dir que no em feia cap gràcia que em re-vestissin amb una peça de roba pública de dubtosa netedat. Per uns moments aquella situació tan irracional em va atabalar. Com si no estigués ja prou estressat amb els preparatius de la meva segona trobada amb una dona que podia convertir-se en la meva parella per tota la vida! I ara l’empresa a qui pagava per subministrar-nos un àpat —el proveïdor de serveis que hauria d’estar fent tot el possible per fer-me sentir còmode— es dedicava a posar-me obstacles arbitraris pel camí. La meva jaqueta de Gore-Tex, una peça d’alta tecnologia que m’havia protegit de la pluja i la neu, era, de manera irracional, injusta i obstruccionista, comparada amb l’equivalent de llana, i bàsicament decorativa, que duia el recepcionista. M’havia costat 1.015 dòlars, incloent-hi els 120 de més a més perquè me la personalitzessin amb groc reflectant. Vaig exposar el meu argument:

—La meva jaqueta és superior a la seva des de qualsevol punt de vista racional: és impermeable a l’aigua, visible amb poca llum, té capacitat d’emmagatzematge —vaig replicar mentre m’abaixava la cremallera per ensenyar-li les butxaques interiors—, s’asseca ràpidament, repel·leix les taques de menjar, porta caputxa… —El recepcionista continuava sense mostrar cap reacció interpretable, tot i que és molt probable que jo hagués alçat el to de veu—, i té una resistència a la tracció immensament superior…

Per il·lustrar aquest últim punt li vaig agafar la solapa de la jaqueta amb totes dues mans. Evidentment no tenia cap intenció d’estripar-l’hi, però de cop i volta un desconegut em va aferrar per darrere i va intentar tirar-me a terra. Jo vaig respondre automàticament amb un placatge de baix impacte, per neutralitzar-lo sense que em caiguessin les ulleres. El terme «baix impacte» és aplicable quan es tracta d’una persona que practica arts marcials i sap com caure. En el cas que ens ocupa no era així, i el desconegut va caure pesadament a terra.

Em vaig girar per mirar-lo: era cepat i estava molt enfadat. Per tal d’evitar més accions violentes, em vaig veure obligat a asseure’m damunt seu.

—Surt d’aquí sobre. Et penso matar, fill de puta! —em va dir.

Amb aquest plantejament, no semblava gaire lògic cedir als seus desitjos. En aquell moment va arribar un altre home i va intentar estirar-me. Com que patia per si el Pinxo Número U complia la seva amenaça, no em va quedar més remei que neutralitzar també el Pinxo Número Dos. Cap dels dos estava ferit greu, però era una situació social espantosa i vaig notar que m’estava començant a bloquejar mentalment.

Per sort va arribar la Rosie.

L’Home Jaqueta, aparentment sorprès, va dir:

—Rosie!

Era evident que la coneixia. La Rosie el va mirar primer a ell i després a mi i en acabat va dir:

—Professor Tillman… Don…, ¿què ha passat?

—Fas tard —li vaig dir—. Tenim un problema social.

—¿Que el coneixes, aquest home? —va dir l’Home Jaqueta a la Rosie.

—¿Què et penses, que li he endevinat el nom? —va fer la Rosie, amb to bel·ligerant.

Jo vaig pensar que potser no era la millor manera d’abordar la situació. Valia més intentar disculpar-nos i marxar. De fet, ja m’estava fent a la idea que no soparíem en aquell restaurant.

Hi havia una rotllana de gent al voltant nostre i vaig pensar que podia aparèixer un altre pinxo, i que per tant havia de trobar la manera que em quedés una mà lliure sense deixar anar els altres dos. En el procés un li va clavar un cop de colze a l’altre a l’ull, i el nivell d’enuig de tots dos va augmentar visiblement. L’Home Jaqueta va dir:

—Ha agredit el Jason.

La Rosie va fer:

—Ja. Pobre Jason. Sempre li toca a ell el rebre.

Ara ja estava en situació de mirar-me-la bé. Portava un vestit negre sense decoració, unes botes de sola gruixuda i una considerable quantitat de joies de plata als braços. Duia els cabells pèl-rojos de punta, com si fos una mena de cactus. Alguna vegada he sentit usar la paraula «impactant» per descriure una dona, però era la primera vegada que una dona em deixava realment impactat. No era ni pel vestit, ni per les joies, ni per cap característica aïllada de la Rosie: era l’efecte que feia tot el conjunt. No estava del tot segur que aquell restaurant, que havia rebutjat la meva jaqueta, la trobés guapa segons els cànons o fins i tot ben vestida per a l’ocasió. «Impactant» era la paraula perfecta. Però el més impactant de tot va ser el que va fer a continuació: va treure’s el telèfon de la bossa i el va apuntar cap a nosaltres. El flaix es va encendre dos cops. L’Home Jaqueta se li va acostar amb la intenció de prendre-l’hi de les mans.

—Ni se t’acudeixi, tio —li va dir la Rosie—. M’ho penso passar pipa, amb aquestes fotos. Aquests dos paios no es podran posar davant d’una porta mai més. «Un professor universitari dóna una lliçó a un parell de goril·les».

Mentrestant, se’ns havia afegit un home amb una gorra de cuiner. Va parlar un moment amb ella i amb l’Home Jaqueta, i en acabat la Rosie, basant-se en la premissa que ens deixarien marxar sense fustigar-nos més, em va demanar que deixés anar els meus atacants. Ens vam aixecar tots tres i, com mana la tradició, vaig inclinar-me i els vaig oferir la mà a tots dos. Havia deduït que devien ser part del personal de seguretat, que els pagaven precisament per fer el que havien fet, i que havien arriscat la seva integritat física en el compliment del seu deure. Em va fer l’efecte que no s’esperaven aquella formalitat, però, tot i així, un dels dos es va posar a riure i em va estrènyer la mà, i l’altre li va seguir l’exemple. Al final havia acabat tot bé, però m’havien passat les ganes de sopar en aquell restaurant.

Vaig agafar la bici i vam sortir al carrer. Em pensava que la Rosie estaria enfadada per culpa de l’incident, però somreia. Li vaig preguntar de què coneixia l’Home Jaqueta.

—Vaig treballar aquí.

—¿Vas triar aquest restaurant perquè el coneixies?

—Diguem-ho així. Em volia quedar amb ells. És clar que potser no tant —va afegir rient.

Li vaig dir que la solució que se li havia acudit era brillant.

—Treballo en un bar —em va dir—. I no en un bar qualsevol, sinó al Marquess of Queensbury. Em guanyo la vida mantenint els tios a ratlla.

Li vaig fer notar que, si hagués arribat a l’hora, hauria pogut fer servir les seves habilitats socials i no hauria calgut recórrer a la violència.

—Doncs així m’alegro de no haver arribat a l’hora. Era judo, ¿oi?

—Aikido —vaig replicar mentre, aprofitant que estàvem creuant el carrer, posava la bici entremig de tots dos—. També sé karate, però era més apropiat l’aikido.

—Sí, home! Però si es triga mitja vida, a aprendre’n, ¿no?

—Vaig començar amb set anys.

—¿Cada quant entrenes?

—Tres cops per setmana, excepte en cas de malaltia, vacances, o si estic de viatge a l’estranger per assistir a alguna conferència.

—¿Com vas començar?

Em vaig assenyalar les ulleres.

—La venjança dels nerds —va dir.

—És el primer cop que ho haig d’utilitzar en defensa pròpia, des que vaig acabar l’escola. Ara ho faig sobretot per mantenir-me en forma. —M’havia relaxat una mica i la Rosie m’acabava de proporcionar una excusa per colar-li una pregunta del qüestionari del Projecte Dona per Tota la Vida—. ¿I tu practiques alguna activitat física regularment?

—Depèn de què entenguis per regularment —va dir rient—. Sóc la persona menys en forma del planeta.

—L’activitat física és vital per a la salut.

—Ja m’ho diu el meu pare. És entrenador personal. No para de donar-me la tabarra amb això. Pel meu aniversari em va regalar una inscripció a un gimnàs. Al seu gimnàs. Se li ha ficat al cap que ens hem d’entrenar junts per fer una triatló.

—Doncs potser hauries de seguir el seu consell —li vaig dir.

—A cagar al riu, tinc gairebé trenta anys. No necessito que el meu pare em digui el que he de fer. —I canviant de tema, va afegir—: Escolta, m’estic morint de gana. Anem a fer una pizza.

Jo no estava en condicions de considerar la possibilitat d’anar a un restaurant, amb un trauma encara tan recent. Li vaig dir que pensava tornar al meu pla original, que era quedar-me a casa i fer-me jo el sopar.

—¿I per a dos no arriba? —em va preguntar—. Encara em deus un sopar.

Era veritat, però ja havien passat massa coses no programades en un sol dia.

—Vinga, home. No penso criticar el teu menjar. Jo no arribo ni a la cuina de supervivència.

Que critiqués el meu menjar no em preocupava gens. Però amb la seva manca d’habilitats culinàries ja anàvem pel tercer error, en el qüestionari del Projecte Dona per Tota la Vida, després de la falta de puntualitat i del fet de no estar en forma. I era més que previsible que n’hi hagués un quart: era poc probable que la seva professió de cambrera fos compatible amb el nivell intel·lectual requerit. No tenia cap sentit continuar.

Abans que tingués temps de protestar, la Rosie va fer parar un taxi tipus furgoneta amb prou capacitat per a la meva bici.

—¿On vius? —em va preguntar.