14

Em dic Don Tillman i sóc alcohòlic. Vaig enllaçar totes aquestes paraules per dins, sense dir-les en veu alta; i no perquè estigués begut (que ho estava), sinó perquè em semblava que si les deia passarien a ser certes, i no em quedaria cap més remei que seguir el procés lògic, és a dir, deixar de beure definitivament.

La meva intoxicació era conseqüència del Projecte Pare —per ser exactes, de la necessitat d’adquirir experiència com a cambrer expert en begudes alcohòliques—. M’havia comprat una coctelera, copes, olives, llimones, un ratllador i un considerable estoc de licors, tal com recomanava El company del bàrman, per dominar la mecànica de l’elaboració de còctels. Era sorprenentment complex, i jo no sóc gens traçut de mena. De fet, deixant de banda l’escalada —que no he tornat a practicar des que estudiava— i les arts marcials, sóc maldestre i incompetent en la majoria de modalitats esportives. La meva destresa en karate i aikido és resultat d’una intensa pràctica durant un llarg període de temps.

Primer vaig treballar la precisió, i després la velocitat. A les 23.07 estava esgotat, i vaig decidir que seria interessant analitzar la qualitat dels còctels. Em vaig fer un Martini clàssic, un Martini amb vodka, un Margarita i un Cowboy Menjapolles —considerats dels més populars segons el llibre—. Eren tots boníssims, i hi havia molta més diferència de gust entre uns i altres que entre diferents varietats de gelat. Havia fet més suc de llima del compte per preparar el Margarita i, per no llençar-lo, me’n vaig fer un altre.

Hi ha nombrosos estudis que demostren que els riscos per a la salut que suposa el consum d’alcohol superen clarament els beneficis. Però jo tinc la teoria que els beneficis que comporta per a la meva salut mental sí que justifiquen els riscos. Pel que es veu, l’alcohol em tranquil·litza i em posa de bon humor, una combinació paradoxal però agradable. I redueix la meva incomoditat en situacions socials.

Normalment vigilo molt amb el consum d’alcohol, programant dos dies d’abstinència a la setmana, tot i que per culpa del Projecte Pare havia hagut de trencar la norma unes quantes vegades. El meu nivell de consum no em converteix en un alcohòlic, però sospito que la meva profunda aversió a la perspectiva de deixar de consumir-ne sí.

El Projecte Recollida Massiva d’ADN progressava satisfactòriament, i anava avançant amb el llibre al ritme previst. Contràriament al que diu la creença popular, l’alcohol no destrueix neurones.

A l’hora de preparar-me per anar a dormir, vaig sentir un intens desig de trucar a la Rosie per informar-la dels meus progressos. Des d’un punt de vista racional no calia, i informar algú que un projecte progressa al ritme previst suposa una pèrdua d’energies inútil, perquè és el que se suposa per defecte. Va prevaler la lògica. Pels pèls.

La Rosie i jo vam quedar per fer un cafè vint-i-vuit minuts abans de l’hora d’inici de la trobada d’exalumnes. Ara, al títol de llicenciat amb matrícula d’honor i al de doctor, hi podia afegir un certificat de Servei Responsable de Begudes Alcohòliques. L’examen no havia sigut gens difícil.

La Rosie ja portava posat l’uniforme de cambrera, i en duia un d’equivalent en versió masculina per a mi.

—El vaig anar a recollir amb temps i l’he rentat —em va dir—. No volia una exhibició de karate.

Era evident que s’estava referint a l’Incident de la Jaqueta, tot i que l’art marcial que havia fet servir era l’aikido.

Jo m’havia preparat a consciència per a la recollida d’ADN: bosses amb tancament hermètic, mocadors de paper i etiquetes preimpreses amb els noms que sortien a la foto de graduació. La Rosie va insistir que no calia agafar mostres dels que no havien assistit a la festa de graduació, així que vaig ratllar-ne els noms. Es va quedar parada que els hagués memoritzat, però aquest cop no volia cometre cap error per falta de preparació.

L’acte se celebrava en un club de golf. Al principi em va estranyar, però vaig descobrir que les instal·lacions estaven més orientades al menjar i al consum de begudes que no pas a facilitar la pràctica del golf. Una altra cosa que vaig descobrir és que estàvem sobrequalificats. Al bar ja hi havia personal fix que preparava les begudes. La nostra feina consistia exclusivament a agafar les comandes, portar les consumicions a taula i, el que era més important, recollir les copes buides. Així doncs, totes les hores que havia dedicat a millorar les meves habilitats com a bàrman havien sigut una pèrdua de temps.

Quan van començar a arribar els convidats, em van donar una safata plena de begudes perquè les anés repartint. De seguida vaig detectar un problema. No portaven targetes identificatives! ¿Com m’ho faria per identificar la font d’on havia obtingut l’ADN? Vaig aconseguir trobar la Rosie, que també s’havia adonat del problema però ja tenia una solució, basada en el seu coneixement del comportament humà.

—Tu els dius: «Hola, em dic Don i aquesta nit l’atendré en tot el que pugui, doctor…».

I em va ensenyar com havia de fer l’entonació per donar la sensació que la frase estava incompleta i animar-los a dir-me com es deien. Sorprenentment, va funcionar en el setanta-dos coma cinc per cent dels casos. De seguida em vaig adonar que ho hauria de fer també amb les dones, per no semblar masclista.

Van arribar també l’Eamonn Hughes i el Peter Enticott, els candidats que ja havíem eliminat. Com a amic de la família, l’Eamonn ja devia saber quina professió tenia la Rosie, i pel que fa a mi li va explicar que per completar els meus ingressos com a docent treballava de nits. Al Peter Enticott li va dir que treballava a temps parcial per pagar-se el doctorat. Segurament tots dos van arribar a la conclusió que ens havíem conegut treballant.

A l’hora de la veritat, el més complicat va ser recollir les mostres discretament amb l’escovilló estèril: com a molt podia agafar una mostra de cada safata que tornava a la barra. I la Rosie encara tenia més dificultats que jo.

—Sóc incapaç de memoritzar tots els noms! —em va dir molt esverada en un moment que ens vam creuar amb una safata plena de beguda a la mà. Se’ns havia girat feina i se la veia una mica atabalada. De vegades m’oblido que molta gent no està familiaritzada amb les tècniques bàsiques per memoritzar informació. Així doncs, l’èxit d’aquell subprojecte era a les meves mans.

—Serà més fàcil quan s’asseguin —vaig dir—, no t’amoïnis.

Vaig examinar les taules que hi havia parades per sopar: deu cadires per taula, més dues taules amb onze cadires. Vaig calcular que hi hauria noranta-dos comensals. Aquest total incloïa les dones metge, és clar. Les parelles no hi estaven convidades. Les probabilitats que el pare de la Rosie fos un transsexual eren molt escasses, però vaig prendre nota mentalment d’observar les dones per intentar identificar possibles indicis de característiques masculines i analitzar també les que semblessin dubtoses. En qualsevol cas, les xifres eren encoratjadores.

Quan els convidats van seure a taula, la modalitat de servei va canviar: vam passar de subministrar una limitada selecció de begudes a agafar comandes. Pel que semblava no era gaire habitual. El més habitual, normalment, era que els cambrers es limitessin a portar a les taules ampolles de vi, cervesa i aigua, però com que era un sopar de categoria, la casa oferia begudes al gust del consumidor i els cambrers teníem instruccions d’animar la gent a demanar «les que picaven més», evidentment per augmentar els beneficis del club. Vaig pensar que, si ho feia bé, potser em perdonarien algun error que pogués cometre.

Vaig anar cap a una de les taules d’onze comensals. Ja m’havia presentat prèviament a set dels convidats i havia aconseguit sis noms.

Vaig començar amb una dona de qui ja sabia el nom.

—Bona nit, ¿Dra. Collie?… ¿Què vol que li porti per beure?

Com que em va mirar estranyada, per un moment vaig pensar que havia comès un error amb el mètode que estava fent servir d’associació de paraules i que potser es deia Doberman o Caniche. Però no em va corregir.

—Vi blanc, sisplau.

—Li recomano un Margarita. El còctel més famós del món.

—¿Que fan còctels?

—Correcte.

—Doncs així un Martini —va dir.

—¿Normal?

—Sí, sisplau.

Que fàcil.

Vaig girar-me cap a l’home sense identificar que hi havia al seu costat i vaig provar amb el truc per arrencar noms de la Rosie.

—Bona nit, em dic Don i aquesta nit l’atendré en tot el que pugui, doctor…

—¿Diu que fan còctels?

—Correcte.

—¿Sap què és, un Rob Roy?

—Per descomptat.

—Doncs m’hi apunto.

—¿Dolç, sec o al punt? —li vaig preguntar.

L’home que seia just al davant del meu client es va posar a riure:

—Ara sí que s’ha quedat amb tu, Brian.

—Al punt —em va respondre l’interpel·lat, que ara ja podia identificar com a Dr. Brian Joyce. Hi havia dos Brians, però l’altre ja el tenia localitzat.

La Dr. Walsh (de sexe femení i sense indicis de transsexualitat) va demanar un Margarita.

—¿El normal, l’especial, de maduixa, de mango, de meló, de sàlvia amb pinya? —vaig preguntar.

—¿Sàlvia amb pinya? ¿Per què no?

El meu pròxim client era l’únic home que quedava per identificar, el que s’havia rigut del que havia demanat el Brian. Amb ell ja m’havia fallat el truc per arrencar noms. Vaig decidir no repetir-lo.

—¿Què li vindria de gust? —vaig preguntar.

—Un Sailmaker macerat amb rotació inversa —va dir—. Sacsejat, no remenat.

No em sonava, aquell combinat, però vaig suposar que els professionals que hi havia a la barra el devien conèixer.

—¿El seu nom, sisplau?

—¿Com diu?

—Necessito el seu nom. Per evitar confusions.

Es va fer un silenci. La Dra. Jenny Broadhurst, que era al seu costat, va dir:

—Es diu Rod.

—Dr. Roderick Broadhurst, ¿correcte? —vaig dir per assegurar-me’n.

No cal dir que la regla de no portar la parella no es podia aplicar als que estaven aparellats amb algú de la mateixa promoció. N’hi havia set, de parelles, i era de suposar que la Jenny s’havia assegut al costat del seu marit.

—¿Què…? —va començar a preguntar el Rod, però la Jenny el va interrompre.

—Exacte. Jo em dic Jenny i també prendré un Margarita amb sàlvia i pinya, sisplau. —I girant-se cap al Rod va afegir—: ¿Es pot saber què és aquesta parida del Sailmaker? Fica’t amb algú que tingui el mateix conjunt de sinapsis que tu.

El Rod se la va mirar primer a ella i després a mi.

—Perdona, noi. És que sóc molt de la conya. Jo un Martini. Normal.

Vaig prendre nota de la resta de noms i begudes sense cap més problema. Havia captat que la Jenny havia intentat dir-li al Rod discretament que jo no era una persona gaire intel·ligent, basant-se probablement en el meu paper de cambrer. Havia fet servir un truc social interessant i en vaig prendre nota per aplicar-lo en el futur, però la Jenny havia comès un error fàctic i el Rod no l’hi havia corregit. Potser algun dia un dels dos cometria algun error clínic o d’investigació per culpa d’aquell malentès.

Abans de tornar a la barra els vaig dir:

—No hi ha cap prova experimental que demostri una correlació entre la quantitat de sinapsis i el nivell d’intel·ligència entre els primats. Els recomano llegir Williams i Herrup, Annual Review of Neuroscience.

Vaig pensar que els seria útil.

Les comandes de còctels van causar certa confusió a la barra. De les tres persones que hi havia només una sabia fer un Rob Roy, i només el convencional. Li vaig donar instruccions per fer-ne un al punt. Després va sorgir un problema amb els ingredients del Margarita amb sàlvia i pinya. Tenien pinya en conserva (al llibre hi deia «si pot ser, natural», i per tant vaig pensar que es podia acceptar pinya en conserva), però sàlvia no. Vaig anar a la cuina, però no me’n podien oferir ni de seca. Era evident que allò no era ni molt menys el que El company del bàrman en deia «una barra ben assortida, preparada per a qualsevol eventualitat». L’equip de cuina també estava enfeinat, i per tant ens vam haver de conformar amb unes fulles de coriandre. De pas, vaig fer mentalment un inventari ràpid dels ingredients que hi havia a la barra per tal d’evitar més problemes d’aquella mena.

La Rosie també estava prenent nota de les comandes. Encara no havíem arribat a la fase de recollida de copes buides, i hi havia gent molt lenta bevent. Em vaig adonar que tindríem més probabilitats d’èxit si augmentava la rotació de begudes. Per desgràcia no podia fomentar-ne un consum més ràpid, perquè hauria suposat una violació del codi de bones pràctiques com a titular d’un certificat de Servei Responsable de Begudes Alcohòliques. Vaig optar per un terme mitjà, limitant-me a recordar-los alguns dels deliciosos còctels que tenien a la seva disposició.

Mentre prenia nota de les comandes vaig observar un canvi de dinàmica en l’ecosistema, que es va confirmar amb la cara d’atabalada de la Jenny quan va passar pel meu costat.

—A la taula cinc no volen que els prengui nota jo. S’estimen més esperar que hi vagis tu.

Aparentment gairebé tothom volia un còctel en lloc de vi. Segur que els propietaris estarien contents amb els beneficis. La part negativa era que, segons semblava, els càlculs per contractar la plantilla s’havien fet comptant que la gent demanaria majoritàriament vi o cervesa, i el personal del bar no donava l’abast. Tenien uns coneixements sobre còctels sorprenentment pobres, i al mateix temps que els cantava les comandes els havia de dictar també les receptes.

Tots dos problemes tenien una solució molt senzilla: la Rosie va anar a ajudar darrere la barra i jo em vaig quedar tot sol agafant les comandes. Tenir una bona memòria era un immens avantatge, perquè així no em calia apuntar res i podia fer més d’una taula a la vegada. Vaig agafar les comandes de tota la sala i en acabat les vaig anar passant a la barra a intervals regulars. Si algú necessitava «temps per pensar-s’ho», en lloc de quedar-me esperant, el deixava rumiant i hi tornava al cap d’una estona. En realitat, més que caminar, corria, i havia augmentat el nombre de paraules per minut fins al màxim intel·ligible. Era un procés summament eficaç i aparentment molt celebrat pels comensals, que de tant en tant aplaudien, sobretot quan proposava algun combinat que s’adaptava perfectament a una demanda concreta o quan repetia totes les comanades d’una taula. Patien per si no les havia sentit bé.

Com que la gent ja s’estava acabant la copa, vaig veure que tenia temps de recollir mostres de tres copes, entre el menjador i el bar. La resta les posava per grups i quan deixava la safata a la barra li indicava ràpidament a la Rosie el nom dels propietaris.

Se la veia una mica atabalada. Jo m’estava divertint moltíssim. Fins i tot vaig tenir el cap prou clar per comprovar les reserves de nata abans que servissin les postres. Com era d’esperar, no n’hi havia prou per fer la quantitat de còctels que esperava col·locar per acompanyar la mousse de mango i el púding de dàtils amb salsa de toffee. La Rosie va anar a buscar-ne més a la cuina. Quan vaig tornar a la barra, un dels bàrmans em va dir cridant:

—Hi ha el jefe al telèfon. Ara porta nata. ¿Necessites res més?

Vaig inspeccionar les lleixes i vaig fer una previsió basant-me en els «deu còctels més famosos per acompanyar les postres».

—Brandi, Galliano, crema de menta, Cointreau, Advocaat, rom negre, rom suau…

—Frena, frena —va dir.

Però ja no podia frenar. Anava llançat, com se sol dir.