4

El Gene em va obrir la porta amb una copa de vi a la mà. Vaig aparcar la bici al rebedor, vaig agafar la motxilla, vaig buscar la carpeta del Projecte Dona per Tota la Vida i en vaig extreure una còpia de l’esborrany per donar-l’hi. Ho havia reduït tot a setze fulls a doble cara.

—Relaxa’t, Don, tenim tot el temps del món —em va dir—. Soparem civilitzadament i en acabat farem el qüestionari. Si has de sortir amb dones, necessites pràctica en sopars.

Tenia raó, evidentment. La Claudia és una cuinera excel·lent i el Gene té una àmplia col·lecció de vins, organitzada per regions, anyades i productors. Vam anar al seu «celler», que en realitat no és al soterrani, em va ensenyar les últimes adquisicions i vam triar una segona ampolla. Vam sopar plegats amb el Carl i l’Eugenie, i per sort vaig aconseguir evitar haver de tenir una conversa trivial jugant a un joc de memòria amb l’Eugenie. Es va fixar en la carpeta del Projecte Dona per Tota la Vida, que havia posat sobre la taula així que m’havia acabat les postres.

—¿Que et cases, Don? —em va preguntar.

—Correcte.

—¿Amb qui?

Quan ja estava a punt d’explicar-l’hi, la Claudia va enviar l’Eugenie i el Carl a les seves respectives habitacions. Una decisió encertada, perquè no tenien l’experiència adequada per participar en el projecte.

Els vaig entregar el qüestionari i el Gene va sevir tres copes de porto. Els vaig explicar que m’havia basat en les millors pràctiques pel que fa al disseny de qüestionaris, incloent-hi preguntes d’elecció múltiple, escales Likert, validació encreuada, preguntes de farciment i preguntes indirectes. La Claudia em va demanar un exemple de l’últim tipus.

—Pregunta 35: ¿T’agraden els ronyons? La resposta correcta és: c) de tant en tant. És per detectar problemes amb el menjar. Si preguntes directament sobre preferències en el menjar, diuen «menjo de tot», i després et trobes que són vegetarianes.

Ja sé que hi ha molts arguments a favor del menjar vegetarià. Però com que jo menjo carn, vaig pensar que seria convenient que la meva parella també en mengés. El més lògic, en aquella fase tan primària, era especificar l’opció ideal, i més endavant, si calia, ja revisaríem el qüestionari.

La Claudia i el Gene van continuar llegint.

La Claudia va dir:

—En això de la puntualitat a una cita, suposo que deu ser: b) una mica abans de l’hora.

Era manifestament incorrecte, cosa que demostrava que ni la Claudia, que era una bona amiga, seria apta com a parella.

—La resposta correcta és: c) a l’hora en punt —vaig dir—. El costum d’arribar abans de l’hora és una enorme pèrdua de temps.

—Jo admetria una mica abans de l’hora —va dir la Claudia—. Potser és algú que té ganes de fer-ho tot molt bé. No és res dolent.

Un punt interessant. M’ho vaig apuntar per pensar-hi, però vaig insistir que tant la d) una mica tard com l’e) molt tard eren claríssimament inacceptables.

—Jo crec que quan una dona es descriu a si mateixa com una gran cuinera és que és una mica creguda —va dir la Claudia—. Pregunta-li només si li agrada cuinar. I comenta que a tu sí.

Era la mena d’aportacions que necessitava: matisos subtils del llenguatge que a mi em passen per alt. Vaig pensar que si l’enquestada era algú com jo, tampoc notaria la diferència, però no era raonable exigir que la meva parella potencial tingués la mateixa manca de subtilesa que jo.

—¿Ni joies ni maquillatge? —va preguntar la Claudia, deduint correctament la resposta a dues preguntes que m’havia suggerit la meva recent interacció social amb la Degana—. Les joies no han d’anar per força lligades a la preocupació per l’aspecte —va dir—. Si vols fer una pregunta sobre això, treu la de les joies i deixa la del maquillatge. Però pregunta només si es maquilla cada dia.

—Estatura, pes i índex de massa corporal —va intervenir el Gene, que anava més avançat—. ¿No ho pots calcular tu?

—Precisament l’objectiu de la pregunta és aquest —vaig dir—. Comprovar que siguin capaces de fer operacions bàsiques. No vull una parella analfabeta en matemàtiques.

—Jo em pensava que el que volies era fer-te una idea de quin aspecte tenien —va dir el Gene.

—Ja hi ha una pregunta sobre la forma física —vaig dir.

—Jo estava pensant en el sexe —va dir el Gene.

—Per variar —va dir la Claudia. És curiós que fes aquest comentari, perquè el Gene parla constantment de sexe. Però era veritat que havia tret un tema interessant.

—Hi afegiré una pregunta sobre VIH i herpes.

—Para el carro —va dir la Claudia—. ¿Vols dir que no et passes de primmirat?

Vaig intentar explicar-li que una malaltia de transmissió sexual incurable era un inconvenient greu, però la Claudia em va interrompre.

—No ho deia només per això, sinó per tot plegat.

Era una reacció comprensible. Però la meva estratègia consistia a minimitzar les probabilitats de cometre un error del tipus 1: perdre temps amb una opció inadequada. Inevitablement, això feia augmentar el risc de cometre un error del tipus 2: rebutjar una persona adequada. Però era un risc assumible, tenint en compte que estava tractant amb una mostra de població molt àmplia.

Ara li tocava al Gene:

—Que no fumi: això em sembla bé. ¿Però quina és la resposta correcta sobre la beguda?

—Zero.

—Vinga, home. Si tu beus! —va dir assenyalant la copa de porto, que m’acabava de tornar a omplir feia un moment—. I no et quedes pas curt!

Li vaig explicar que amb aquell projecte també esperava obtenir certs canvis positius en la meva persona.

En general hi van fer tot d’aportacions utilíssimes. Potser ara el qüestionari era menys selectiu, però tot i així estava convençut que hauria filtrat la majoria de dones amb qui en el passat havia tingut problemes, per no dir totes. La del gelat d’albercoc hauria fallat almenys cinc preguntes.

La meva idea era anunciar-me a webs de contactes normals i corrents, però a part de penjar la informació habitual i insuficientment selectiva sobre estatura, professió i si t’agrada fer llargues passejades per la platja, hi afegiria un enllaç al qüestionari.

El Gene i la Claudia em van suggerir que paral·lelament comencés a fer contactes cara a cara per practicar les meves habilitats socials. Com que jo també era conscient de la importància de comprovar l’eficàcia del qüestionari sobre el terreny, mentre esperava que arribessin respostes via Internet vaig imprimir uns quants qüestionaris i vaig recuperar el sistema de cites, que em pensava que ja havia abandonat per sempre.

Vaig començar donant-me d’alta a Taula per a Vuit, que estava gestionada per una empresa de recerca de parella. Després d’un procés de creuament de dades clarament erroni, basat en dades manifestament inadequades, quatre dones i quatre homes, incloent-m’hi a mi, vam rebre l’adreça d’un restaurant de la ciutat on teníem taula reservada. Vaig agafar quatre qüestionaris i m’hi vaig presentar a les 20.00 en punt. Només hi havia una de les dones! Les altres tres feien tard! Quina prova tan impressionant dels avantatges del treball de camp. Aquelles tres dones podrien haver contestat perfectament b) una mica abans de l’hora o c) a l’hora en punt, però a l’hora de la veritat el seu comportament demostrava el contrari. Vaig decidir admetre temporalment d) una mica tard, basant-me en el fet que una ocasió aïllada podria no ser representativa d’un comportament habitual. Va ser com si hagués sentit la Claudia dient-me «Don, tothom fa tard alguna vegada».

També hi havia dos homes, asseguts a taula. Ens vam donar la mà. Se’m va acudir que era l’equivalent a la inclinació de cap d’abans d’un combat d’arts marcials.

Vaig fer una valoració dels meus contrincants. L’home que s’havia presentat com a Craig devia tenir si fa no fa la meva edat, però amb sobrepès i amb una camisa blanca de vestir que li anava massa estreta. Duia bigoti i tenia les dents mal cuidades. El segon, el Danny, devia tenir uns quants anys menys que jo, i aparentment un bon estat de salut. Duia una samarreta blanca. Portava els braços tatuats i els seus cabells negres contenien alguna mena d’additiu cosmètic.

La dona puntual es deia Olivia, i al principi, lògicament, va repartir l’atenció entre els tres homes. Ens va dir que era antropòloga. El Danny ho va confondre amb arqueòloga i el Craig va fer un acudit racista sobre pigmeus. Era evident, fins i tot per a mi, que cap d’aquelles respostes li havia causat gaire bona impressió, a l’Olivia, i per un moment vaig tenir l’estranya sensació de no ser la persona menys competent des del punt de vista social d’entre els presents. L’Olivia es va girar cap a mi, i quan tot just li acabava de respondre a la pregunta sobre a què em dedicava, ens va interrompre l’arribada del quart home, un advocat que es va presentar com a Gerry, i de dues dones, la Sharon i la Maria, comptable i infermera respectivament. Feia una nit calorosa i la Maria havia triat un vestit que presentava el doble avantatge de ser fresc i d’exposar obertament els seus atributs sexuals. La Sharon portava l’uniforme de feina convencional, pantalons i jaqueta. Vaig calcular que devien tenir totes dues la meva edat, si fa no fa.

L’Olivia va continuar parlant amb mi, mentre els altres s’embrancaven en una conversa banal; quina pèrdua de temps tan gran havent-hi en joc una decisió tan important. Seguint el consell de la Claudia, m’havia après el qüestionari de memòria. Segons ella llegir les preguntes directament del formulari podia crear una «dinàmica» negativa, i creia que havia d’intentar incorporar-les de manera subtil en la conversa, tot i que jo li vaig recordar que la subtilesa no és el meu fort. Em va suggerir que no fes cap pregunta sobre malalties de transmissió sexual i que l’estimació del pes, l’estatura i l’índex de massa corporal la fes jo mateix. Vaig calcular que l’IMC de l’Olivia era dinou: prima, però sense indicis d’anorèxia. El de la Sharon, la comptable, devia ser de vint-i-tres; i el de la Maria, la infermera, de vint-i-vuit. El màxim recomanat per a la salut és vint-i-cinc.

En lloc de preguntar-li directament pel seu coeficient intel·lectual, vaig estimar-me més fer una estimació basada en les respostes de l’Olivia a tot un seguit de preguntes sobre l’impacte històric dels diferents nivells de propensió a la sífilis entre els pobles natius de l’Amèrica del Sud. Vam tenir una conversa fascinant, i vaig pensar que el tema potser fins i tot em permetria colar la pregunta sobre malalties de transmissió sexual. El seu coeficient intel·lectual estava clarament per sobre del mínim exigit. El Gerry advocat va fer-nos un parell de comentaris que em sembla que se suposava que havien de fer riure, però al final ens va deixar estar i ja no ens va tornar a interrompre més.

En aquell moment va arribar la dona que faltava, vint-i-vuit minuts tard. Mentre l’Olivia estava distreta vaig aprofitar per entrar les dades que havia recopilat fins aleshores en tres dels quatre formularis que tenia a la falda. Amb la que acabava d’arribar no vaig gastar paper, perquè va declarar que arribava tard «a tot arreu». Al Gerry advocat no va semblar que li importés gaire, i això que se suposava que els seus honoraris els calculava per intervals de sis minuts, i que per tant devia ser conscient del valor que té el temps. Era evident que donava més valor al sexe, perquè la seva conversa començava a assemblar-se a la del Gene.

Després que arribés la dona tocatardana va aparèixer el cambrer amb les cartes. L’Olivia hi va fer un cop d’ull i en acabat va preguntar:

—¿La sopa de carbassa està feta amb caldo de verdures?

No vaig escoltar la resposta. La pregunta ja donava la informació crucial. Vegetariana.

Em devia veure la decepció a la cara.

—Sóc hindú.

Jo ja havia deduït prèviament que l’Olivia segurament era de l’Índia, pel sari i pels trets físics. No acabava de veure clar si el terme hindú en aquest cas designava realment una creença religiosa o indicava només una herència cultural. Ja m’havien renyat una vegada per no fer-ne la distinció.

—¿I de gelat en menges? —vaig preguntar.

La pregunta semblava pertinent, després de la declaració vegetariana. Impecable.

—Sí, és clar. No sóc vegana. Sempre que no porti ou.

No és que millorés gaire les coses.

—¿Tens algun gust preferit?

—Pistatxo. Claríssimament, pistatxo —va somriure.

La Maria i el Danny havien sortit a fora a fer un cigarret. Amb tres dones eliminades, incloent-hi la dona tardana, es podia dir que havia acabat la feina.

Quan va arribar el meu plat de cervells de xai, en vaig partir un per la meitat perquè quedés a la vista l’estructura interna. Vaig donar un copet a la Sharon, que estava embrancada en una conversa amb el Craig racista, i li vaig assenyalar el plat.

—¿T’agrada el cervell?

Quatre baixes, missió complerta. Vaig continuar la meva conversa amb l’Olivia, que era una companyia excel·lent, i fins i tot vaig demanar una altra copa quan tots els altres ja havien marxat aparellats. Ens vam quedar parlant fins que ja no hi va quedar ningú més, al restaurant. Quan em vaig guardar els formularis a la motxilla, l’Olivia em va voler donar les seves dades de contacte i jo me les vaig apuntar per no ser mal educat. En acabat vam marxar cadascú per la seva banda.

Mentre pedalava tornant cap a casa, vaig pensar en el sopar. Com a mètode de selecció havia resultat summament ineficient, però el qüestionari havia sigut molt útil. Si no m’hagués guiat per aquelles preguntes, segur que hauria intentat provocar una segona cita amb l’Olivia, que era una persona molt interessant i agradable. Potser hauríem arribat a una tercera, i una quarta, i una cinquena cita. I llavors un dia, quan totes les postres del restaurant portessin ou, hauríem travessat el carrer per anar a la gelateria del davant i hauríem descobert que no tenien gelat de pistatxo sense ou. Era millor saber-ho abans d’invertir esforços en la relació.