3. Ser Joan Fuster
Joan Fuster i Ortells va nàixer a Sueca (la Ribera Baixa) el 23 de novembre de 1922. No ha estat mai un autor propens a les confessions personals ni a les intimitats més o menys biogràfiques.
No obstant això, són conegudes les dades necessàries per a poder situar i conèixer millor la seua escriptura.
Va ser fill d’una família de llauradors i artesans. El seu pare, de jove, anà a viure a València on alternà les faenes de tallista d’imatges amb les de professor de dibuix. Ell, però, s’afeccionà a la lectura en plena crisi de l’adolescència i amb la guerra civil pel mig. Llegia de tot i sense cap tipus de selecció. El mateix Fuster ha confessat modestament: «És mot possible, però, que la meua cultura repose sobre l’hàbit de la incoherència —si puc dir-ho així— que aleshores vaig contraure. El fet potser explica que la meua cultura siga caòtica i dèbil». Però, com ha dit Carme Arnau, «també pot explicar la seva extensió i la seva varietat».
El 1943 inicià la carrera de Dret a València. És en aquesta etapa universitària quan començà a escriure mentre seguia els estudis amb no massa vocació. L’any 1944 publicà el seu primer article escrit en català: «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana». Col·laborà en la premsa de València i durant deu anys, des del 1946, codirigí amb Josep Albi la revista Verbo.
Acabada la carrera l’any 1947, tornà al seu poble i durant uns anys exercí d’advocat. A partir de 1949 emprengué la publicació dels seus llibres. Com ha estat tradicional entre els escriptors valencians fins a èpoques prou recents, els seus primers passos foren poètics. Publicà uns quants llibres de versos: Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953), i Escrit per al silenci (1954). Però en començar la dècada dels cinquanta Fuster decidí abandonar l’ofici d’advocat per professionalitzar-se en l’escriptura i exercir, com ell mateix ha dit, «l’ofici de ser Joan Fuster».
Professionalitzar-se significava conrear el periodisme i fer-ho, bàsicament, en llengua castellana. Significava, també, deixar un poc de banda la confecció poètica. Les conseqüències d’aquesta decisió foren molts importants, i no sols a nivell particular, sinó també com a escriptor. Al País Valencià aquesta actitud seua provocà un gran canvi. Tradicionalment, des de la Renaixença, la poesia havia dominat sempre sobre la prosa. Joan Fuster trencava amb l’esmentada tradició i ho feia amb un gènere, l’assaig, que per la seua essència encara resultava més provocador en el si d’una societat on la falta d’idees era pràcticament total.
Les seues col·laboracions periodístiques van començar a ser freqüents i no sols en la premsa de València, sinó també en la de Barcelona i Madrid, així com en les revistes catalanes de l’exili. L’any 1955 publicà el seu primer llibre d’assaig, El descrèdit de la realitat, i inicià d’aquesta manera una de les trajectòries més brillants que l’ha portat a ser no sols un dels intel·lectuals millors de la literatura catalana, sinó també un pensador europeu entre els més destacats de la segona meitat del segle.