Ecòlegs i ecologistes

Els «ecòlegs», homes de ciència, tenen tots els meus respectes; els «ecologistes», militància popular, entre alarmada i jovial, tenen totes les meues simpaties. Confesse, per eludir equívocs, que jo no sóc un gran entusiasta de la natura: de la Puta Mare Naturalesa, com sol dir algun amic meu. La natura, o naturalesa —amb minúscula o majúscula— és una «entitat» tan complexa i tan contradictòria, que no cap dins les coordenades teòriques dels ecòlegs ni dels ecologistes. No és cap secret que els uns i els altres només es preocupen de la flora i la fauna (incloent-hi la humana, potser privilegiant-la). Un volcà, un tifó, un terratrèmol, no entren en el càlcul: també això és natura. Però, encara, les meues reticències van més lluny. Els «ecosistemes», en bona lògica, no han de ser discriminatoris, només de gaseles hipotètiques, de plantes amistoses, d’espècies a extingir: hi ha també els bacils letals, les rates oprobioses, les laborioses formigues que inunden els domicilis urbans, les paneroles, els gossos lliures, els senglars, els pumes, els cocodrils… Els virus, pose per cas, formen part de l’«ecosistema»? Si fos imaginable el punt de vista dels virus, la resposta seria sí. Però ecòlegs i ecologistes prenen antibiòtics, es vacunen, netegen casa seua amb insecticides perfumats. La Mare Naturalesa, puta o no, va a la seua. L’home oblida sovint que només és una bestiola més, embolicada en una lluita per la supervivència, i per una supervivència, —ai!— «racional». «Dominar la natura» ha estat una consigna clàssica: dominar-la a favor de l’home. Ja ho trobem al Gènesi, i ho reargumentava Marx, i Eugeni d’Ors en feia literatura protofeixista… Quan un ecòleg o un ecologista maten una mosca o un mosquit impertinents, o pretenen curar-se de malalties viròtiques, fan el que fan santament. Però i l’«ecosistema»? Una altra història són les contaminacions «humanes», bàsicament químiques. Quan un ecòleg o un ecologista pren l’ascensor per pujar al seu pis, ja s’agenolla davant les multinacionals de les nuclears… Jo, afortunadament, visc en una planta baixa.

Agost - Setembre, 1979

De Notes d’un desficiós