Puntualització:

Com canvia tot, Senyor! A hores d’ara, teddy boy és ja un arcaisme de vocabulari. I pitjor encara: els teddy boys del 1959 hauran esdevingut avui, de segur, uns pares de família vulgars i corrents, gairebé tan estabilitzats, tan innocus, com els seus coetanis que feien bondat. Potser no han trobat una sortida millor. La joventut té això, de més a més: que passa. Un deixa de ser jove qualsevol dia, i es converteix definitivament en oficinista, en professor, en paleta, en notari, en obrer d’una siderúrgia, en corredor de comerç. És la vida: de moment, en tot cas. Però no ens n’hem de preocupar.

Sempre hi haurà joves entre nosaltres. Per molt que prosperen els anticonceptius, la fluència demogràfica no pararà: els trucs de la Mare Naturalesa per a obligar-nos a la reproducció són infinits i enginyosos… El fet és, al capdavall, que el temps corre, i la joventut del 1968 és distinta de la del 1959. La dècada dels 60 —per seguir la simplificació cronològica de Koestler— presenta tot un altre perfil. Probablement, la joventut d’avui és tan provocadora, o tan provocativa, com la de fa deu anys.

No es distingeix, però, per la seua «indiferència», pel «desdeny» davant la problemàtica més profunda de la societat. Ben al contrari: hi ha un retorn a les ansietats revolucionàries de la dècada dels 30, corregides i augmentades. Ho veiem cada dia. Els esdeveniments de París, pel maig d’enguany, en serien un episodi magnificat. En la pràctica, hi ha uns joves més «joves» que els altres: uns joves que tenen la graciosa oportunitat d’exercir la seua joventut quasi com una professió. No són, naturalment, els joves obrers, o els joves saltataulells, ni els joves pixatinters, esclaus de la nòmina i dels horaris prefixats. Els «joves» per antonomàsia, actualment, són els estudiants, i, també, és clar, els trànsfugues de la feina. I en aquest sector, l’esperit de «revolta» ha tornat a fer-se actiu. La revolta d’ara és alguna cosa més que la simple insolència menfotista dels teddy boys… Els nois parisencs de maig, i els alumnes excitats de les altres universitats europees, es manifesten obsedits per les qüestions fonamentals en plena vigència: posem-hi la guerra, posem-hi la lluita de classes. La mateixa fauna dels hippies, que en aparença són la contrafigura lacrimosa i pacifista dels teddy boys, combreguen en mitja dotzena de principis ètico-polítics bastant grossos, i entre ells, la condemna de la guerra imperialista. En realitat, la joventut que dóna el to a la dècada, regressa al pla dels plantejaments ambiciosos: reclama «revolucions» —en plural, cadascú la seua… Però, en repetir la reflexió, ara, jo no sabria desdir-me de l’observació que insinuava en la nota anterior. La joventut «revolucionària» d’avui continua sent una «minoria». Groupuscules, en diuen els periodistes francesos… També entre els «grans», la decisió militant acostuma a ser cosa de minories i de grupuscles. Convé remarcar-ho, això. Perquè no intente d’oposar al «minoritarisme» juvenil un «majoritarisme» més o menys adult apodícticament virtuós i eficaç. No. Però és evident que els adults no estatueixen la seua acció sobre el fràgil i transitori pressupòsit de l’edat: la basen en conceptes i en interessos d’una relativa permanència, com són ara la classe social o els mites ideològics. La pressió insurgent dels joves actuals ha volgut oferir, més que no l’aspecte voluntariós d’una ruptura subversiva en nom d’una «classe» o d’una «ideologia», l’altre aspecte, terriblement tradicional, de la ruptura entre «generacions». Els joves contra els vells, tot compte fet. El noi Cohn-Bendit, posem per cas, s’enfrontava amb els comunistes i amb els anarquistes «adults», tant com amb el gaul·lisme neocapitalista i consumidor, o més. Potser no són ni han estat, a l’Europa occidental, un model d’encert «revolucionari». La qüestió, tanmateix, no és l’«encert» o el «desencert» anecdòtics, tan importants com es vulga però anecdòtics, dels aparells de partit o de les interpretacions dels teoritzants. El punt clau és l’opció de —diguem-ne— doctrina. I, contra els comunistes i contra els anarquistes, «vells», Cohn-Bendit i els seus angelicals sequaços no han sabut argüir sinó una lírica, això sí, lírica i efervescent, indigència «doctrinal»… La dècada dels 70 és a tocar. Veurem —si arribem a veure-ho— què passarà, aleshores. En el 1978, l’admirable turba-multa universitària del 1968, ja amb la carrera acabada i guanyades les pertinents oposicions, ocuparà llocs de decisió, en la societat: càtedres, direccions d’hospitals o obres públiques, assessories econòmiques o erudites, magistratures. I això serà molt important. Els hippies hauran promogut innovacions en el camp dels vestits, de la guitarra elèctrica o de la droga; però els estudiants rebels tindran en les mans una molt superior facilitat per a «influir» i per a «resoldre». Si com a jutges, com a cirurgians, com a erudits, com a físics nuclears, com a economistes, ells, «demà» són tan rebels, es mantenen tan rebels com avui, no n’hem de passar ànsia: la «revolució», impossible des de Nanterre, des de la Sorbona, des de l’Odéon, des de les concises i commovedorament emblemàtiques barricades del París del maig passat, «començarà» a tenir alguna viabilitat… Qui gosaria apostar per aquesta esperança? Els precedents no ens ho aconsellen. Els revolucionaris de la dècada dels 30, què són avui? Koestler, que proporcionà la matèria del comentari; Malraux, ministre de De Gaulle; Ignazio Silone, Stephan Spender, i tants d’altres… La «dècada roja», fabulació intel·lectual, a penes ha deixat rastre a nivell d’intel·lectuals. A nivell de militant de base, potser sí: l’antifeixisme ha tingut consistència duradora. El militant de base no pren posició per raons d’edat. Ni que ho faça mogut per la «fe del carboner», ho fa amb una mena d’energia que no té res a veure amb els desficis universitaris. Ell és un obrer, un oficinista, un bracer, un mestre d’escola, un assalariat qualsevol. Els altres… Tant de bo els alegres avalots de les aules d’avui arriben a ser, demà, avalots en notaries, en gabinets d’estudi de bancs, en col·legis d’arquitectes o d’enginyers agrònoms, en clíniques o en laboratoris: no alegres, sinó seriosos, i ben seriosos… Demà! Demà, els joves d’avui ja no seran tan joves: despús-demà ni tan sols seran joves. I hi haurà uns altres joves en la palestra, emprenyant. I… Repetesc: és la vida. I no ens n’hem de plànyer, sinó, per contra, mirar-nos-ho amb ull optimista. Els joves lubrifiquen el mecanisme, sens dubte. Però només això… Quan escric aquestes ratlles, Maria Aurèlia anuncia un llibre, en el títol del qual la joventut és equiparada a una classe, ni que siga una «classe» entre cometes. M’agradarà de llegir-lo. És la joventut una «categoria» sociològica? Potser calga contestar que sí. No ho sé. De tota manera, hem de pensar que la joventut, precisament perquè és joventut, té el defecte —defecte?, ai!— de ser fungible: passatgera. No hi ha «una» joventut: hi ha successions de joventuts. Cada «dècada», com a mínim, es prestarà a una definició especial: els joves que hi viuen, congriats per unes circumstàncies particulars, irreductibles, seran una «cosa» diferent. Diferent de «joves» a «joves».

Seran llibertins, revolucionaris, combatents, teddy boys, novament revolucionaris…, i sempre, al capdavall, per «minories». La «majoria», que no té el plat calent assegurat a casa seua, ha de pencar, i no hi participa sinó molt secundàriament, en la insigne maniobra. El jove que cada dia va a la fàbrica, a llaurar, a seure davant la màquina d’escriure o de multiplicar, a servir darrere un taulell, en queda marginat. Quan «opta», ell, el no-universitari, el no-hippy, no sol fer-ho en la seua condició de jove. És el ressort «classe» que hi juga… Pense ara en els teddy boys de quan jo ja no podia passar per boy, ni teddy ni res. Ha plogut molt d’aleshores ençà. Quan jo era jove —els meus remotíssims vint anys—, jo i els altres joves del moment érem objecte d’una temptativa de submissió moral i intel·lectual. Ens inculcaven eslògans, fantasmagories històriques, dogmes. I tant van fer-hi —i tan malament: amb tan escassa habilitat—, que per a nosaltres resultava aplicable el dictamen de la revista soviètica al·legada en la nota. «Massa frases repetides amb massa freqüència, menen a l’escepticisme». O «al cinisme». No ens barallarem pas per això: escepticisme o cinisme. En deixar de ser joves, el cinisme, o l’escepticisme, el projectem sobre els qui vénen rere nostre. I no ho fem de mala fe, sinó per precaució…

Novembre, 1968

De Diari 1952/1960