Consells, proverbis i insolències

A) Judicis finals

No començarem a conèixer una persona fins que no la veurem fora de si.

«De la discussió naix la llum», diuen. I l’experiència demostra que, efectivament, cadascú sol quedar-se amb les mateixes conviccions que tenia abans de discutir, però més clares.

El pensament s’afirma —i s’aferma— en les objeccions. Doneu-me un bon contradictor, i seré capaç d’inventar les més excelses teories.

Aparentar que es claudica pot ser, ben mirat, un excel·lent recurs, per a un polític igual que per a un enamorat.

Totes les meues idees són provisionals. (Però que conste que no ho dic amb orgull).

Si hi penses, comprovaràs que realment no t’empipa que et contradiguen, sinó que et facen veure que et contradius tu mateix.

Quan alguna vegada sembla que esteu d’acord amb altri, no en dubteu pas: és que hi ha un malentès.

Si l’home adult enyora la seua infància, és perquè no se’n recorda, o perquè se’n recorda malament.

En moltes coses, però en l’amor particularment, l’experiència sol ser un defecte. Per això el primer amor és recordat com el millor —és el millor.

Totes les teories, dutes a les últimes conseqüències, resulten absurdes. Això significa que ja ho eren en principi, almenys en part. I no cal dir que aquesta conclusió ens ha d’induir a practicar un escepticisme moderat. A practicar-lo: no a professar-lo, que no en valdria la pena.

Les veritats, cal exagerar-les perquè resulten creïbles.

Una persona que ens estima és un perill permanent.

Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos.

L’innocent no sap que ho és —i per això ho és.

No demanes comprensió ni al teu millor amic: a tot estirar, es limitarà a compadir-te, com tothom.

És bo de creure que els altres ens estimen; això ens ajuda a estimar-los.

Compte! No reveleu mai allò que us penseu ser. Resulta perillós. Perquè els altres podran contrastar-hi el que realment sou, i la comparança us serà inflexiblement desfavorable.

Sovint ho oblidem, però no és gens clar que les víctimes de la injustícia hagen de ser necessàriament justes. De vegades, per amor a la justícia, acabeu defensant un criminal contra un altre criminal.

«Cal experimentar-ho tot», m’aconsellen. Jo renuncie a les experiències incòmodes i a les experiències idiotes. Això em desqualifica i em limita per a moltes coses, però tant se me’n dóna.

Mira de no indignar-te amb ningú perquè siga egoista, malvat o ximple. Tu ets igual que ell. I jo.

És preferible parlar, parlar clar i dir-ho tot. Les paraules, o les mitges paraules, que se us quedaran dins el cos se us hi podriran.

Un només se sent veritablement sol quan no té res en què pensar —o quan té por de pensar en res.

Malparlar dels altres no és un vici tan vergonyós com diuen. Mentre l’exercites, en efecte, no caus en la temptació de malparlar de tu mateix, que fóra un vici pitjor.

La vida t’ho podrà negar tot, però sempre et reservarà una oportunitat: la de poder burlar-te desesperadament dels altres, i burlar-te’n amb raó.

Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.

Un home feliç no sent necessitat d’expressar-se. Un polític és oportunista o no és polític.

La veritable fi d’una guerra no és la pau que la segueix, sinó una altra guerra.

Qui està disposat a morir per un ideal, està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal. Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició.

«Tan difícil resulta per als rics adquirir la saviesa com per als savis adquirir la riquesa». Això deia Epictet, que era pobre —esclau— i, naturalment, savi. I és que, en aquest món, qui no es consola és perquè no vol.

Cal desconfiar dels qui prediquen la idea de sacrifici: és que necessiten que algú se sacrifique per ells.

B) Proposicions deshonestes

Som sincers en la mesura que ens convé ser-ho, i no més.

En última instància, som allò que els altres ens deixen ser, i sovint, allò que els altres volen que siguem.

Els desmemoriats sempre tenen la consciència tranquil·la.

La soledat fatiga; fatiga la companyia. No hi ha solució.

El perill atrau perquè altera la rutina.

Tant se val que m’enganyen. El que realment em fot és saber que m’estan enganyant.

Qui em suporta, m’estima. No hi ha cap altra explicació.

És probable que m’equivoque. De tota manera, he de córrer aquest risc.

Cada dia ens descobrim neòfits en alguna cosa.

Si tens un fill, ensenya’l a ser lliure. Encara que siga a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua…

No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles.

No acceptes la derrota fins que no trobes que en sortiràs guanyant.

Fan la guerra per ofici, torturen per ofici, enganyen per ofici… És que no són capaços de guanyar-se la vida d’una altra manera?

Les guerres, haurien de fer-les els vells. Serien biològicament menys oneroses.

De més a més, sempre són els vells que declaren les guerres.

Les multituds es revolten o obeeixen, però no raonen. Aquest és el problema. Cal esperar…

Qualsevol poder és abús de poder. Això va en la mateixa naturalesa de les coses.

La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!

C) Poques paraules^[1]

Som homes perquè ens hem criat entre homes, i, poc o molt, hem après a ser-ne.

Hi ha la tristesa, o la malenconia, de saber que mai no ho sabrem tot.

Guarda’t d’amics que se’t puguen convertir en enemics. Ells saben com ets.

No et refies de la teua consciència. Tendirà a donar-te la raó.

No val la pena de ser orgullós: cansa molt, això.

«Sigues qui ets», deia no sé quin clàssic, que els humanistes han repetit com a consigna. Bé. Intentem-ho. De tota manera, no podríem ser una altra cosa.

Tinc dret a ser com sóc, ni que només siga perquè m’han parit així. I aquest és el problema, si tu tens la mateixa pretensió.

No convé tenir massa memòria. La memòria sovint, és rancuniosa.

Sentim una estranya voluptuositat en el fet de descobrir que el nostre adversari és estúpid. Ara: això no arregla res.

Un excés de tolerància acabaria amb qualsevol civilització, i això les «civilitzacions» ho tenen ben clar.

No hauríem de resignar-nos als «objectors de consciència». Uns «objectors d’inconsciència» serien igualment vàlids. Cal fomentar les «objeccions».

Sempre dius les mateixes coses. En definitiva, això és el que esperen de tu.

Deu haver-hi moltes maneres de manar, supose. Només n’hi ha una d’obeir, i és humiliant. Ho podem meditar mentre esperem, amb paciència, davant un semàfor.